Pensament i acció
Un tast dels premis Sant Jordi i Mercè Rodoreda 2008
15-04-2009
Publicat a:
Revista Òmnium . Primavera 2009 - Número 11. Número 11
Òmnium Cultural promou la creativitat literària a través dels premis que lliura durant la Festa de les Lletres Catalanes, la Nit de Santa Llúcia. Dos dels premis amb més renom de la festa literària són el Premi Sant Jordi de novel•la i el Premi Mercè Rodoreda de narrativa breu, convocats per Òmnium i l’Editorial Proa i amb la dotació de la Fundació Enciclopèdia Catalana. Poques setmanes després de la publicació de les obres guanyadores d’aquests premis l’any 2008, us n’oferim un tast per tal de despertar-vos la curiositat i animar-vos a llegir senceres aquestes dues obres, que han obtingut un bon reconeixement de la crítica.
EL NAS DE MUSSOLINI, de Lluís-Anton Baulenas:
Fragment:
Berta Panatis
Només eren les set però ja s’havia fet de nit. Duia tallats els cabells ben curts, estil garçon, i tenia fred al clatell. Havia llegit en una revista d’actualitat que la moda venia de París. I que, de fet, les parisenques l’havien importada de les americanes. Deia la notícia que l’origen d’aquesta nova preferència havia sorgit entre les joves esportistes de casa bona, que volien jugar a tennis sense impediments. Perfecte. Era exactament el que li calia, semblar una noia de casa bona. El seu nou aspecte va causar impressió entre els companys masculins del Banc Hipotecari. Per unanimitat, van jutjar-lo desfavorablement. Ella, per contra, no va parar de lloar-ne els avantatges, en particular, la nova llibertat de no haver de passar cada dia una hora pentinant-se la llarga cabellera. Per als seus col•legues, per a tants d’altres, la Berta era una noia del dia, moderna, bona professional, ambiciosa i amb aspiracions, que es gastava una bona part del jornal en el seu aspecte. Per a ella, tota aquella despesa era una inversió en la pròpia seguretat. Era imprescindible, sobretot amb la Dictadura acabada d’instaurar.
El general Primo de Rivera volia demostrar que no parlava per parlar. I que si havia d’engarjolar mig país, ho faria (almenys, durant els primers temps). Com un cirurgià, afirmava que calia tallar de soca-rel el teixit gangrenat de la pàtria i regenerar-la, combatre la corrupció de la vella classe política, desfer-se dels cacics... però també dels anarquistes, comunistes i separatistes. Calia prendre precaucions, doncs. El tema obligat en tertúlies i converses eren els escorcolls domiciliaris massius i gairebé indiscriminats fets per la policia per ordre del governador militar. S’havia d’anar més amb compte que mai. I la seva cabellera curta era més eficient que el millor dels camuflatges.
Va baixar per la Rambla. Va entrar pel carrer Sant Pau i va dirigir-se al número que li havien indicat i va fer els pics i els repicons convinguts, van obrir-li el portal i va pujar fins a l’últim pis. Una desconeguda l’esperava enmig de la foscor del replà amb la porta oberta i una espelma encesa. Va fer-li un senyal perquè la seguís. La Berta va anar-li darrere a les fosques, sempre en silenci, amb els ulls fixos en la claror de la flameta oscil•lant de la seva guia. Va conduir-la fins a un dormitori i va obrir la doble porta d’un armari empotrat. Dintre, una trapa a la part superior duia a una mena de golfes a les quals es pujava amb una escala de mà després d’apartar la roba penjada. L’accés quedava molt camuflat i, a mitja llum, encara que s’obrís l’armari, si un no s’hi fixava, no el veia. La dona va esperar que s’enfilés per l’escala i quan la noia va ser dalt, va enretirar-la i va tornar a tancar la porta de l’armari. Uns braços desconeguts van ajudar la Berta a acabar d’entrar. Va submergir-se en la foscor. Llavors, de sobte, l’esclat lluminós d’un llumí, tres rostres apareguts de cop i una mà que encenia una espelma. Dos homes i una dona es van anar dibuixant, asseguts en aquell petit habitacle que no feia més d’un metre i mig d’alt. A terra hi havia matalassos i, de genolls o assegut, s’hi cabia bé, sense arronsar-se. També hi havia un parell de tauletes de nit sense potes que servien d’armariets o de taquilles improvisats. L’espai disposava d’una finestra minúscula que l’airejava. Tot i l’època de l’any, estava oberta per esvair una mica l’espessa boirina de fum de tabac que omplia el cubicle.
Baulenas, Lluís Anton, El nas de Mussolini (Premi Sant Jordi 2008), Editorial Proa
...................................................
SET DONES I UN HOME SOL, de Víctor Alexandre:
Fragments:
Anna. I per què penso en tot això, ara, si el problema més immediat que tinc no és aquest? El problema serà explicar a l’Amadeu què hi feia, jo, a Cervera. Això sí que serà un problema. Puc no dir-li res, és clar. I si l’home que he atropellat se’n surt, l’Amadeu no se n’haurà assabentat i ja està. Quines ganes de moure la llebre, no? Però, què passarà si hi ha judici? Trucades, paperassa, citacions... Com ho amago, tot això? Només que truqui algú a casa quan jo no hi sigui es descobrirà el pastís.
Bruna. També diu que l’impacte silenciós que ens causa una persona de qui acabarem enamorant-nos o tenint-hi una relació és l’espurna que deixa anar el magatzem del cervell, on es troben totes les nostres vivències futures. Per això, segons ell, podria ser que aquest impacte no fos res més que el record perceptiu d’allò que ha de venir. Talment com si de sobte, durant una mil•lèsima de segon, s’obrís la porta del magatzem i es produís un llampec que no podem entendre.
Carla. Va ser un hivern a Besalú i hi érem tots quatre. No, no, érem cinc! També hi havia l’Oleguer. Després de sopar, l’Amaranta va proposar que ens asseguéssim a terra en cercle amb una ampolla buida al mig i que juguéssim al joc de la veritat. Es tractava de fer girar l’ampolla i de formular una pregunta a aquell a qui assenyalés en aturar-se. Ara ja no recordo com anava la cosa, però em sembla que el que responia no sols havia de ser sincer i treure’s una peça de roba com a expressió de la seva nuesa verbal, sinó que tenia dret a fer girar l’ampolla i a formular una pregunta a qui toqués.
Daniela. No crec que les persones que em coneixen pensin que no tinc sentiments o que sóc una amargada, això no, però estic segura que hi ha gent que creu que, pel sol fet de ser vídua i grandeta, vaig mal servida. Jo els hauria de preguntar quina és la qualitat de les seves relacions sexuals amb la parella, perquè al final resulta que ho fan un quart d’hora a la setmana i amb el mateix entusiasme que si mengessin una fulla d’enciam. Hi ha tants homes que escampen que aquesta o aquella va mal follada...
Elena. Sempre havia sigut una rossa molt atractiva, però estava més maca encara. S’havia tallat els cabells, vestia amb roba més ajustada, es maquillava diferent i tenia un aspecte més sensual. Li va parlar de Nietzsche, del gran frau de la religió cristiana i de la necessitat que l’ésser humà escolti els seus instints per molta tristor que això comporti.
Flàvia. Ho sento Ricard, però en aquell moment no me n’adonava perquè estava massa enconyada de l’Angelo. Per això em defensava dient-te que esperava que entenguessis que podia estimar dos homes alhora per raons diferents i que m’havia equivocat no pas pel fet d’enamorar-me d’un altre, sinó per creure que podies acceptar-ho. Et vaig retreure la teva incapacitat masculina per entendre-ho i et vaig dir que els homes necessiteu l’exclusivitat dels sentiments i de les emocions d’una dona.
Gavina. L’aparició de l’Esteve t’ha canviat. Estàs més pendent de les coses que faig i de les coses que dic, com si em poguessis perdre. Això no passarà, Ricard. Potser estic dient coses que un dia em posaran en evidència, però t’ho dic tal com ho sento: t’estimo i no et vull perdre. És veritat que m’he enamorat de l’Esteve i que això em té trasbalsada, però no pas pel que tu et penses, sinó perquè no em reconec.
Alexandre, Víctor, Set dones i un home sol (Premi Mercè Rodoreda 2008), Editorial Proa
Comparteix
