Pensament i acció
Una altra vegada, la llengua
20-03-2004
Autor
En aquesta situació d’aprofitar qualsevol tema per posar en entredit la voluntat d’establir un nou marc de relacions de Catalunya amb l’Estat Espanyol a través d’un nou Estatut, no podia faltar la qüestió de la llengua. És un debat que semblava que ja estava aclarit i tancat, però veiem amb sorpresa que encara torna a rebrotar. En primer lloc, hi ha l’equiparació legal de la llengua catalana i de la llengua castellana que preveu el projecte d’estatut, és a dir, que hi hagi el dret d’usar i el deure de conèixer les dues llengües. Sembla una mesura raonable i justa.
El fet que tota la població de Catalunya conegui al mateix temps una llengua que és parlada per més de 300 milions de persones és en si mateix una oportunitat i una riquesa cultural però ateses les raons per les quals la llengua castellana ha estat la llengua dominant durant dècades i segles, cal veure quina política lingüística cal fer per tal d’aconseguir que els ciutadans de Catalunya puguin conèixer també la llengua catalana, que és la llengua pròpia del país. Es tracta d’aconseguir el bilingüisme de veritat, és a dir, que els ciutadans puguin usar indistintament les dues llengües, o per dir-ho d’una manera més realista i precisa, que amb la mateixa facilitat que les persones d’origen catalanoparlant poden passar-se al castellà, puguin les persones d’origen castellanoparlant passar-se al català.
La immersió a l'escola
Un dels mètodes per aconseguir-ho és el que sembla que van inventar al Quebec i que a Catalunya s’ha intentat aplicar durant més de vint anys amb l’acceptació general dels pares: la immersió lingüística a l’escola. Parteix de la idea de que els nens i les nenes, quan són petits, aprenen les llengües usant-les, no només convertint-les en assignatures. Per tant, es pot començar l’escolarització des dels 3 o 4 anys en una llengua diferent de la parlada a casa, quan la parlada a casa és socialment dominant i té assegurat el seu us. Que el castellà és la llengua socialment dominant, no crec que necessiti demostracions per a qualsevol persona que visqui a a Catalunya. Més tard, a partir dels 8 o 9 anys, es van aprenent les dues llengües a l’escola, de forma que s’acabi el cicle escolar saben bé l’una i l’altra. Evidentment es poden presentar problemes d’organització escolar o de la composició dels grup-classe en alguns barris, però el mètode sembla el correcte i els resultats, per regla general, són satisfactoris, com ho demostren les anàlisis fetes per organismes de control de qualitat de l’ensenyament on es percep, per exemple, que els nois i noies de 10 anys a Catalunya tenen un nivell de coneixement del castellà igual o superior als de la resta de l’Estat Espanyol.
Malgrat això, s’han tornat a desenterrar algunes armes de guerra, no precisament pel problema en si mateix, sinó per afegir un altre tema de discussió sobre els continguts del nou Estatut. Darrerament si han afegit alguns membres de la jerarquia eclesiàstica espanyola, per exemple. El bisbe auxiliar de Madrid, Alberto Iniesta, ens diu coses com que “actualment a Catalunya són els castellanoparlants els que semblen en perill de ser emmudits per la força”. O l’arquebisbe de Toledo, Antonio Cañizares, ens alerta “de la gravetat d’aquests moments. Està en joc la unitat d’Espanya”. Tant de temps dient que una Conferència Episcopal Catalana no era una reivindicació eclesial sinó política i ara es veu que aconseguir una població realment bilingüe o reclamar un nou Estatut d’autonomia està en contradicció amb els principis evangèlics. Només li faltava això al poc prestigi que conserva la Conferència Episcopal Espanyola entre els creients del nostre país.
Tot plegat contrasta amb la bondadosa acceptació del nou Estatut del País Valencià quan intenta presentar el valencià com un “idioma” diferent de la resta de la llengua catalana en contradicció amb el món acadèmic espanyol i internacional i oblidant una sentència del Tribunal Constitucional del 1997 i nou sentències del Tribunal Superior de Justícia valencià que reconeixen la unitat de la llengua catalana i l’equivalència dels noms “valencià i “català”, referits a la llengua.
Finalment, val la pena ressenyar la suposada experiència que ha fet el Sr. Mariano Rajoy en la seva darrera visita a Catalunya i que ha estat definitiva per adonar-se de la persecució de la llengua castellana a Catalunya. Es veu que el president de PP va arribar a l’aeroport de Barcelona –és un dir- i es va trobar que el taxista que l’havia de portar a l’hotel li va dir que li parles en català perquè no l’entenia. En arribar al centre de la ciutat, va passejar per la rambla i va trobar que en els quioscos totes les publicacions i diaris eren en llengua catalana. Fastiguejat va decidir anar al cinema i es va trobar amb una cartellera en la qual tots els cinemes projectaven films en català. Es va queixar a un mosso d’esquadra i el van portar a la comissaria acusat d’espanyolista i en l’interrogatori el van advertir que si no parlava en català seria maltractat. Ja cansat i desanimat va tancar-se a l’habitació de l’hotel i en el paroxisme de la situació, en posar la televisió, va constatar que tots els canals eren en català. És llavors quan va dir la famosa frase: igual que en el franquisme però a l’inrevés.
Article de Jordi Porta, president d'Òmnium Cultural, publicata a El Periódico, el 28 de febrer de 2006
Tags:
Comparteix
