Pensament i acció
Una finestra oberta als Països Catalans
01-08-2009
Autors
Quim Gibert i Vicent Romans Noguera
Publicat a:
Escola Catalana. Donasses. Número 459
FRANJA DE PONENT
Vida de Salvador
La tardor de 1995 vaig passar un mes i mig a l'Índia. Fou un recorregut bàsicament per l'oest d'aquesta península anant de nord a sud. A l'equador del viatge, vaig anar a raure a Ahmadabad, la ciutat índia més sorollosa i bruta que vaig conèixer. Els semàfors eren inexistents i el trànsit tan caòtic, que no resultava gens fàcil travessar el carrer que vorejava l'estació de trens, un dels més concorreguts. Per postres, instants abans, a la taquilla de compra de bitllets, una senyora havia pretès amb una empenta desplaçar-me de la cua i ficar-s'hi ella. Però Ahmadabad era el pas previ per arribar a una ciutat força més petita, Anand, on vaig ser acollit quatre nits en una missió de jesuïtes. Només passar la porta i flairar una sopa casolana, que provenia del menjador, em vaig sentir al setè cel. Arribava amb una carta de recomanació del Sr. Salvador Galícia Espitia, un fragatí destinat des del 1953 en aquest punt de l'Indostan. Les dates del meu periple asiàtic van coincidir justament amb unes vacances del pare Galícia a Fraga. De fet, fou el darrer camí que va trepitjar la seva vila natal. I, per tant, no vaig tenir el goig de conèixer-lo en persona. Els altres membres de la Companyia de Jesús, gairebé tots navarresos tret d'un aragonès, em van mostrar durant uns dies la ingent tasca feta en aquest país, tot i que els primers a establir-se en aquest lloc, ara fa més d'un segle, foren missioners alemanys i, posteriorment, missioners catalans. La traducció de la bíblia al gujarati, llengua territorial que el grup de missioners actual dominava amb fluïdesa, era una de les iniciatives de les quals estaven més orgullosos. Per això, la comunitat religiosa disposava d'una impremta per difondre la versió en gujarati d'aquest llibre sagrat. La gent d'església de la Fraga d'avui, en canvi, ignora el bellíssim català d'aquests topants, en els oficis i altres activitats religioses. Ben mirat, Jesucrist mai va deixar de parlar en arameu, la seva llengua materna, malgrat que Galilea estigués sota control de Roma i el llatí fos la llengua imperial.
Tornant al germà Salvador Galícia, la mà d'aquest i de l'equip amb el qual treballava van fer possible la creació d'una escola dedicada a la pagesia i de diferents explotacions agrícoles i ramaderes. Això explica el prestigi que el de Fraga es va guanyar en aquelles latituds.
Arran de la seva mort, el febrer de 2008, el jesuïta i amic Saúl Abril destaca, però, que la principal motivació del pare Galícia era fer costat als més humils, en qüestions de salut, estudis, reparacions domèstiques... Al capdavall, aquesta ha estat una de les prioritats de les missions de la Companyia de Jesús. Segons Abril, la del Sr. Salvador Galícia fou una vida extraordinària, tenaç, lliurada als altres: «va posar tota les seves forces, intel·ligència i capacitat al servei de la gent pobre».
Assaborint la sopa del primer dia a la missió, vaig tenir la sensació que l'escena d'aquell dinar pareixia extreta d'una pel·lícula: estava entaulat còmodament en companyia d'una dotzena de persones grans, alguns amb sotana i barba, com s'hi m'haguessin embotit en el túnel del temps. I és que les poques vocacions que han desvetllat tantes dècades de presència jesuïta a l'Índia, és quelcom que preocupava a la comunitat d'Anand. Això contrastava quan, acudint els festius a la missa de migdia, l'església de la missió s'omplia de gom a gom i tothom seguia entusiasmat els càntics i altres gestos participatius de la cerimònia. Però la repercussió entre els que es convertien al catolicisme era mínima. L'espiritualitat índia segurament també és inescrutable.
Quim Gibert, coautor d'Identitats. Convivència o conflicte?
PAÍS VALENCIÀ
Les trobades d'escoles valencianes: l'estació d'enllaç anual per la llengua
La finestra oberta als Països Catalans ara observa un paisatge valencià, un paisatge que, a punt de fer els vint-i-cinc anys, vist cada primavera pobles i viles, ciutats i comarques de festes per la llengua. Festes que són l’expressió de la voluntat de milers de persones, ensenyants, alumnes, pares i mares que, cíclicament, tossudament diem al carrer: viure en valencià és possible –nosaltres ho fem–, exigim viure en valencià i ho diem any rere any, a les places i carrers arreu del territori. Són, les trobades, les festes per la llengua, les que tenint per motor les comunitats educatives dels centres d’ensenyament, duen enganxats molts vagons: els tallers de cada centre escolar, les entitats cíviques per la llengua de cada comarca, les associacions de defensa del territori, les agrupacions locals o comarcals de caire cultural, les universitats públiques valencianes, les oficines municipals de promoció del valencià… tothom vol tindre el seu vagó al tren per la llengua, tothom s’hi vol enganxar, tothom vol que aquest tren primaveral il·lusionador passe per la seua localitat, sabedors com són que els durà un munt de feina durant tot el curs però, com en totes les ítaques, compartir el camí i passar per moltes estacions paga la pena. Màquina avant!
Les trobades del 2009 han estat reforçades per dos motors més: el de l’animació a la lectura de mà del Fòrum Valencià del Llibre, que a la vegada fa de motor de bibliotecaris, il·lustradors, editors, llibreters… amb l’objectiu de sumar esforços, convergir en objectius –encara tan elementals– com fomentar el plaer de la lectura en català, per adonar-nos-en ràpidament que interés no en falta, el que si que ens manca és una xarxa potent de mercat cultural on poder accedir a tots els productes estiguen fets allà on siga del domini lingüístic i poder-los adquirir fàcilment.
Gràcies a aquesta entesa cada trobada ha tingut un espai on parlar amb autors, veure com treballen els il·lustradors i adquirir, ajudats per bons d’un euro, llibres de tota mena.
L’altre motor, perenne, constant és el de la reivindicació. Reivindicació que sempre va lligat a la festa. Les trobades 2009 han reivindicat el plurilingüisme basat en el valencià com a llengua pròpia i territorial. “Obri la porta a les llengües, comença pel valencià”, és el lema que posa trellat allà on el Conseller d’Educació –Sr. Font de Mora– posa disbarats continus: educació per la ciutadania en anglès, centres pilots només en anglès, incorporació del xinés –quin de tots?– com a nova llengua… Una vegada més la societat valenciana ha dut el president de la Generalitat a escola ensenyant-lo a fer de bon valencià. Li hem omplert el Palau de postals on li se expliquen cinc raons perquè l’alumnat puga treure un 10 en l’aprenentatge de llengües.
Festa i reivindicació, motors i vagons, paisatges diferents, actes culturals previs a cada trobada al llarg del curs i com a resum més de 200.000 persones unides sota el lema “El valencià és teu”, el valencià és el rovell de l’ou. “Una pàtria tenia, rovell d’ou de la terra”, diu Verdaguer a l’Atlàntida. Trobades, festes, reivindicacions, llengües: paraules femenines plurals.
En aquest número de la revista és de justícia fer un fort aplaudiment a les dones mestres, a les dones que fan la Federació Escola Valenciana, a les dones que assumeixen responsabilitats d’inspecció, de direcció, de coordinació, responsabilitats als moviments cívics i sindicals a les mares a les alumnes. Convidats esteu a vindre cada primavera a veure i viure les festes per la llengua, la nostra llengua a la nostra part del nostre país.
Vicent Romans Noguera és membre de la Junta Directiva de la Federació Escola Valenciana.
Tags:
franja de ponent, país valencià
Comparteix
