Pensament i acció
Una finestra oberta als Països Catalans
01-10-2009
Autor
Publicat a:
Escola Catalana. L'estat de la llengua. Número 460
Aixecant ponts de fermesa
Els matins d'estiu a les piscines municipals de Fraga no tenen cap interès en particular més enllà del d'anar a cercar-hi la frescor. A voltes hi ha converses que et conviden a fer el trapasser. Va ser quan una dona gran li feia una cara estranya a un xiquet perquè el seu nom era en català. Quan la senyora, que es deia Roseta, es va presentar s'adonà tot d'una que la forma de fer-se dir el seu nom també era catalana. Dies més tard, vaig tornar a parar l'orella quan un pare demanava a l'amiguet del seu fill, mentre jugaven tots tres a ruixar-se, que se li dirigís en català: «el saps parlar perfectament». La llengua és un generador d'emocions, en molts casos connectat amb el dolor, el qual t'avisa quan alguna cosa va de mal borràs. Si tot fent una suposició, els escolars madrilenys adoptessin l'anglès per parlar entre ells, s'encendrien totes les alarmes de l'espanyolitat. Fóra d'allò més lògic perquè la identitat lingüística d'aquest jovent quedaria, tard o d'hora, descentrada, no sabrien ben bé qui són, pareixerien persones desarrelades. La indignació que desvetllaria aquesta actitud lingüística va lligada a les emocions (sorpresa, vergonya, tristesa, excitació, orgull, enuig, menyspreu). Però seria una reacció sana i positiva, perquè seria una reacció d'amor envers la llengua territorial. La mateixa que lògicament experimenten els catalanoparlants quan el Govern aragonès no fa els deures, fer oficial el català a la Franja de Ponent, ni el Govern espanyol té el més mínim interès a fer un Estat plurilingüe (com ara Suïssa, Bèlgica, Finlàndia, Canadà). ¿O és que no som tots iguals? Per això és convenient, en bé del nostre benestar, gestionar emocionalment la controvèrsia sense prendre mal. En aquest sentit, amb les jornades sobre “Llengua i emoció”, convocades a Fraga els dies 26 i 27 de febrer de 2010, ens hem proposat de recuperar l'enginy dels fragatins d'antany. Em refereixo als que mai es van arronsar, tot i la sensació inicial d'impotència, quan les riuades deixaven inservibles els ponts del Cinca. I, a més, van ser capaços de crear una maça fabulosa, avui símbol de la vila, que va aconseguir estacar amb fermesa les construccions fluvials.
Quan l'adversitat és un estímul, superar-la esdevé un esforç lloable. Aixecar ponts en bé de la diversitat lingüística autòctona, en un món global, és un goig indescriptible.
Quim Gibert, psicòleg i coautor d'Elogi de la transgressió
Tags:
Comparteix
