Pensament i acció
Una finestra oberta als PPCC
01-02-2010
Autors
Diego Gómez, Quim Gisbert i Joan Pere Le Bihan
Publicat a:
Escola Catalana. Entorn digital. Número 462
PAÍS VALENCIÀ
Valencià i requisit
Han passat 26 anys de l’aprovació de la Llei d’us i ensenyament del valencià (LUEV) i sembla mentida que alguns passatges de la cançó del Tio Canya tinguen encara vigència. L’esperit de la recuperació i normalització de la nostra llengua, de la llengua del Tio Canya està per damunt d’acords polítics, negociacions sindicals i esborranys de lleis. Per damunt de tots aquests paradigmes es troben els drets dels ciutadans i ciutadanes, en aquest cas els drets lingüístics reconeguts en el marc legal.
Encara al cap de tots aquests anys les denúncies al Síndic de Greuges, a les delegacions del Govern i a la nostra oficina de drets lingüístics, sobre agressions, menyspreus i discriminacions envers l’ús de la llengua pròpia són quasi diaris. La conclusió és que, un quart de segle després, malgrat les disposicions i els fins declarats, encara es permet una falta notòria de normalitat social del valencià. La llengua pròpia no passa de ser una llengua de rètols simbòlics i no la d’ús normal i habitual.
Malgrat que la LUEV fixa que tot el personal de les administracions i dels seus serveis dependents que atenen el públic han de tenir el “coneixement suficient del valencià”, a hores d’ara encara no n’hi ha hagut cap desplegament legal que ho porte a la pràctica. En cap oposició ni concurs (tret dels tècnics lingüístics) no s’ha hagut de demostrar cap grau de coneixement de valencià. Encara pitjor: de les dades oficials de la Generalitat es conclou que només en l’1,2 % de les places d’aquesta administració se n’ha requerit cap coneixement, cosa molt més greu, perquè una bona part del personal de les administracions ha adquirit, pel seu compte, una competència lingüística en valencià que després no practica, perquè la Generalitat i les altres administracions ni la valoren ni l’apliquen.
El Govern valencià ha engegat recentment el projecte d'una nova Llei per a l'ordenació i gestió de la funció pública valenciana, que és el text legal en què cal establir la regulació del coneixement del valencià com a requisit per a accedir a un lloc de treball de qualsevol administració valenciana. Remarquem que aquest requisit és general a totes les comunitats autònomes amb llengua pròpia. El País Valencià n’és l’excepció: l’única que no valora la seua llengua com a determinant per a administrar-se i servir els ciutadans i ciutadanes, l’única que no té el requisit lingüístic per accedir a un lloc de treball públic.
Des d’Escola Valenciana pensem que tot l’esforç normalitzador de l’escola no té continuïtat en la resta d’àmbits socials. Pensem que els valencians no podem esperar un quart de segle més per a reconèixer la necessitat del requisit lingüístic en totes les administracions. La situació social actual no és la mateixa que quan es va aprovar la LUEV, el valencià s’ha fet major d’edat i a hores d’ara existeix cert consens lingüístic que permet avançar en el desenvolupament i compliment de la llei. Perquè el valencià és de llei, perquè cal respectar els nostres drets lingüístics i perquè el Tio Canya ha de tornar a València i veure que pot expressar-se i ser atès en la seu llengua, la que el seu besnét aprèn a l’escola. I perquè ara més que mai dir sí al valencià és igual a requisit lingüístic.
Diego Gómez és president d’Escola Valenciana- Federació d’Associacions per la Llengua
_______________
FRANJA DE PONENT
La llei de la condescendència
El català continuarà sense ser cooficial a la Franja de Ponent. La llei de llengües, aprovada el passat 17-12-2009 per les Corts aragoneses, reconeix el català i l'aragonès com a llengües pròpies i històriques d'Aragó. El castellà es manté com l'única llengua d'obligat coneixement. Això no obstant, la nova llei contempla que els franjatins que ho demanin puguin rebre l'ensenyament en català i en català ser atesos per escrit des de l'Administració aragonesa. Per Adolfo Barrena, diputat aragonès de Izquierda Unida, és una incoherència que per llei l'anglès o el francès siguin assignatures obligatòries a l'escola i, en canvi, el català o l'aragonès, optatives en els respectius territoris (www.racocatala.cat, 19-12-2009). D'altra banda, la Federació d'Organitzacions per la Llengua Catalana, FOLC, ha emès un comunicat denunciant que “és una vergonya que encara avui, al segle XXI, els drets lingüístics més elementals siguin vulnerats a l'Aragó» (www.radiocatalunya.ca, 20-12-2009). La ratificació el 2001 per part d'Espanya de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, instava Saragossa i Madrid a promoure avenços en el reconeixement i l'oficialitat de les llengües territorials. I és que a partir d'una mínima base jurídica, encara que sigui molt miserable, és possible anar incorporant millores en una llei. Però allò determinant han estat els informes del Consell d'Europa, en els quals especificava la manca de mesures de l'executiu aragonès a l'hora de promoure l'ús del català a la Franja de Ponent. Arran d'això, el president Marcelino Iglesias s'ha vist empès a reaccionar introduint quotes de català a l'ensenyament, malgrat que només ho ha fet en alguns centres públics. Així doncs, des de fa dos cursos el CEIP San José de Calasanz de Fraga va esdevenir un col·legi oficialment trilingüe. El 40 % de les matèries s'imparteixen en castellà, un altre 40 % en anglès i el 20 % restant en català. Amb tot, el castellà no ha deixat de ser mai l'única llengua en la qual s'expressa l'escola (i l'AMPA) en els comunicats externs per a les famílies. Poder viure en la llengua del territori és un dret que s'adquireix en el moment de néixer. Les persones o els governs poc democràtics són aquells que no el tenen en consideració. Salvant algunes excepcions molt dignes, l'Aragó postfranquista ha mostrat molt poc interès tant envers el català com envers l'aragonès (més aviat aversió). En rigor, l'historiador Joaquim Montclús detalla que quan manava el Partit Popular a la Diputació General d'Aragó, en un acte organitzat per una entitat cultural de la Franja contra la unitat de la nostra llengua, un dels ponents va declarar: «El conseller de cultura ens ha donat diners per fer soroll contra el català» (El Periódico de Catalunya, 19-12-2009). En aquest mateix sentit, el jurista Alfons López Tena va subratllar, en una ponència a Fraga el 23-2-2008, que les autoritats espanyoles centrals i aragoneses es van negar a rebre els experts del Consell d'Europa per informar-los sobre la Franja en matèria lingüística. La desídia envers la nostra llengua explica que finalment Iglesias hagi donat curs, després d'onze anys com a president, a una llei que no és més que un gest de condescendència. Vaig descobrir aquesta forma d'actuar fa uns anys quan un taxista barceloní, en constatar que em mantenia en català per més que ell parlés en castellà, em va etzibar: “puedes hablarme en catalán”. Els condescendents són així: et donen permís per existir. És una manera ostentosa de dir-te que qui manen són ells i que és millor estar-hi bé. Que et tolerin és intolerable. La grandesa de la classe política es mesura pel respecte cap als col·lectius més vulnerables. En el cas aragonès, el tracte a les llengües autòctones és la mesura de com una terra té cura d'una part de la seva riquesa: el patrimoni lingüístic.
Quim Gibert, psicòleg i coautor d'Elogi de la transgressió
_______________
CATALUNYA NORD
L'estat augmenta el suport a la secundària catalana del Rosselló
El Centre d’Ensenyament Secundari Pompeu Fabra, que pertany a la xarxa d’escoles catalanes la Bressola, va obtenir el contracte d’associació amb l’Estat (concert ) l’any 2008.
Aquest primer acord va suposar que l’Estat es feia càrrec del pagament dels professors de dues classes d’un total de cinc. Enguany la dotació de l’Estat ha augmentat gràcies al suport dels diputats catalans al Parlament francès, en particular el Sr. Calvet, batlle del Soler i diputat, el Sr. Castex, batlle de Prada del Conflent, l’actuació del qual ha estat decisiva.
Això permet que actualment quatre de les cinc classes del centre estiguin “concertades” practicant una immersió que tendeix no solament a ensenyar en català a l’aula sinó també i sobretot que els alumnes el facin servir a l’hora de l’esbarjo o al moment del dinar.
Tres alumnes van participar, amb el director general de la Bressola, en una entrevista en el programa Els Matins de TV3 i van declarar a Josep Cuní que “se sentien catalans”.
L’article 75, de recent incorporació a la Constitució francesa, i que reconeix les altres llengües de l’Estat a més del francès “com a patrimoni de la República”, facilita les negociacions entre la Bressola i el Ministeri. Això succeeix en el moment en què França està llançant un debat sobre la seua “identitat nacional”.
L’educació en català pot contribuir a fer renéixer una identitat que fins ara la República havia negat seguint les pautes del rei Lluís XIV, el qual escriví que “ l’ús del català repugna”.
El nombre d’alumnes del Centre Pompeu Fabra no para de créixer i el curs vinent haurà d’obrir una segona línia.
L’actuació de la Bressola ha estat feliçment popularitzada mitjançant la iniciativa de “musiquetes.cat”, a la qual tothom pot accedir. També es pot conèixer seguint les novetats de la web www.bressola.cat .
La Bressola organitza cada any la popular “Bressolada”, que agrupa els seus vuit centres a la Passejada A. Maillol al bell mig de Perpinyà. Enguany tindrà lloc tot el dia el 29 de maig.
La Bressola vol agrair a la Generalitat de Catalunya, al Govern Balear, a la Regió Llenguadoc Rosselló , als “Amics de la Bressola”( http://www.amicsbressola.cat/ ) i als molts ajuntaments que li donen suport, d’haver-li permès ampliar les possibilitats d’escolarització catalana al nord de l’Albera.
Joan Pere Le Bihan és director de "La Bressola"
Tags:
País Valencià, Franja de Ponent, Catalunya Nord
Comparteix
