Pensament i acció
Una sentència que no ens deixa avançar
01-07-2010
Autor
Dolors Feliu
Cal dir d'entrada que no es coneix tota la Sentència que ha dictat el Tribunal Constitucional sobre l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, sinó tant sols la decisió. En aquesta decisió es declaren catorze d'inconstitucionalitats i vint-i-set articles que reben una interpretació concreta per part del Tribunal, encara que desconeixem quina interpretació, al no saber el contingut dels fonaments jurídics als quals es remet aquesta decisió. És a dir, sabem que interpreten bona part de l'Estatut, i sembla que només pot ser per limitar el sentit dels preceptes, però hem d'esperar a tenir la sentència sencera per tenir "la dimensió de la tragèdia".
I què es declara inconstitucional? Són articles o incisos que es pretenen extirpar amb bisturí. Sap greu perquè precisament són tots aspectes en els quals es pretenia anar una mica mes enllà de l'Estatut del 79, o almenys posar els fonaments per què algun dia es pogués anar més enllà. La sentència estreny la Constitució, i no deixa anar més endavant al dret a l'autonomia. No només barra el pas a noves perspectives a Catalunya, sinó que tampoc permet que l'Estat sencer decideixi avançar en aquesta direcció.
Concretament, parlant de temes sensibles, es declara inconstitucional que el català sigui llengua d'ús preferent a les Administracions Públiques catalanes. I es diu que s'interpreten els drets lingüístics dels consumidors i usuaris, i en l'àmbit de l'ensenyament, i el català com a llengua vehicular. Es declara inconstitucional el Consell de Justícia de Catalunya, òrgan amb el qual es buscava apropar l'Administració de Justícia a la societat catalana, que la percep tant distant. Cal tenir en compte que el Consell de Justícia s'havia de preveure primer a Llei Orgànica del Poder Judicial.
En el terreny institucional de la Generalitat s'anul.la l'exclusivitat del Síndic de Greuges per controlar l'Administració catalana, i es declara inconstitucional la tècnica del dictamen vinculant en mans del Consell de Garanties Estatutàries.
En quant a les competències....va malament!. L'Estatut pretenia superar un dels greus problemes de l'actual sistema autonòmic, que consisteix en que l'Estat es menja molt sovint l'espai legislatiu del Parlament perquè fa lleis estatals bàsiques molt detallades, o fins i tot fa normes reglamentaries i actes d'execució amb caràcter bàsic. L'Estatut pretenia un retorn a les lleis estatals bàsiques principials i genèriques, de mínim comú denominador, que permetessin un veritable desenvolupament legislatiu autonòmic. Això ha estat expressament declarat inconstitucional a l'article 111 EAC, i s'interpreten els articles que es refereixen a les competències executives i exclusives de la Generalitat.
En finançament han tocat dos dels punts cabdals per Catalunya. D'una banda la sentència declara inconstitucional que la nostra solidaritat es pugui limitar a que els territoris que la rebin facin un "esforç fiscal similar". I, a més, es sotmet a interpretació l'article 206.5 EAC, on es preveu que l'aplicació de mecanismes d'anivellament no ha d'alterar en cap cas la posició de Catalunya en l'ordenació de rendes per càpita entre les Comunitats Autònomes abans de l'anivellament. Aquests eren dos dels punts importants per evitar el que col.loquialment s'ha anomenat "l'espoli fiscal". Crec que la sentència podria assumir en bona part la idea del recurs del partit popular de que els ingressos públics que generi Catalunya han d'estar absolutament sotmesos a les decisions de l'Estat, i això és precisament el que l'Estatut volia esquerdar.
També s'ha declarat inconstitucional que la Generalitat pogués, eventualment, legislar creant tributs locals, en el marc de la Constitució i d'acord amb la normativa de l'Estat. Les vegueries s'interpreten.
També s'interpreten els drets històrics, les consultes populars, el dret civil, la comissió bilateral Generalitat-Estat i la comissió mixta d'afers econòmics i fiscals, les competències en immigració, la convocatòria de referèndum de modificació de l'Estatut, les inversions de l'Estat en infraestructures a Catalunya, i la cessió de tributs.
I per últim, m'en oblidava, considera la sentència que la part del preàmbul on diu que el Parlament diu que som una nació no tè eficàcia jurídica interpretativa. Aquesta consideració és totalment contraria a la més elemental tècnica jurídica normativa, en la qual els preàmbuls de les lleis sempre serveixen per interpretar el contingut normatiu de la llei a la qual acompanyen.
D'altra banda, el posar en dubte que Catalunya sigui una nació va en contra de les tendències europees actuals. La Recomanació de l'Assemblea Parlamentaria del Consell d'Europa de l'any 2006 sobre el concepte de nació recomana expressament als Estats membres, entre ells Espanya, no definir l'Estat identificant-lo amb una sola realitat nacional o nació. L'article 21 de la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea prohibeix la discriminació per pertànyer a una "minoria nacional".
Davant aquest context, i el sentiment i realitat cultural i lingüística del poble català, negar o intentar minvar i no reconèixer a Catalunya com a nació, al mateix temps que es remarca la unitat indissoluble d'Espanya, simplement posa de manifest que a aquesta Espanya hi ha encara dèficit democràtic. En lloc de mirar el melic d'aquesta Espanya encara post dictatorial, a Madrid haurien de mirar a fora, no cal gaire lluny, a Canadà, a Bèlgica, a Gran Bretanya, a Dinamarca.
Ara, una vegada més, pertoca a la gent i a les institucions catalanes fer saber el que volem, amb força i que ningú no ho pugui desconèixer.
DOLORS FELIU és advocada i professora de Dret Constitucional a la UPF.
Tags:
Comparteix
