Pensament i acció
Uns arbres que no ho són pas
01-11-2008
Autor
Publicat a:
Escola Catalana. La saviesa dels arbres. Número 454
L’arbre, a més de ser una realitat física autònoma, de la qual parlem sovint en sentit literal, és també l’origen de tot d’expressions metafòriques. De manera que usem l’arbre i les seves parts per expressar nocions generals gràcies a la familiaritat amb aquest objecte conegut i quotidià.
Hi havia una vegada una parella feliç que vivia en el món primigeni, del qual podia disposar a plaer sense cap altra restricció que no fos menjar «el fruit de l’arbre del coneixement del bé i del mal». Però, ai!, una serp maleïda va enganyar la dona; aquesta va voler que l’home compartís amb ella els avantatges de la ciència i, tot plegat, aquí ens trobem passant misèries, perquè una parella sense experiència ni malícia (encara no es trobaven sota els efectes del pecat original) va voler crèixer menjant allò que la tradició ens ha llegat com una poma del tot innocent (i ben natural que havia de ser, llavors!).
La qüestió, ara, és de saber si l’arbre era ben bé un arbre o si, més aviat, era el símbol o representació dels límits. I també caldria esbrinar si menjar el fruit de l’arbre era només una ingesta qualsevol o bé un acte de transgressió: el trencament dels límits. Perquè podem reescriure aquest episodi del mite dels orígens i l’efecte serà el mateix: «Podeu caçar qualsevol animal; no toqueu, però, els flamencs»; «Podeu passejar-vos per qualsevol indret; no pugeu, però, al mont Tabor». L’exclussivitat divina de l’arbre, doncs, és la concreció d’una idea genèrica ben abstracta: la d’una prohibició (qualsevol prohibició) feta per qui la pot fer; amb la qual cosa queda clar qui és que mana.
L’arbre paradisíac, doncs, sembla que no és res més que una metàfora que, com gairebé totes, es construeix a partir d’un element familiar i concret del nostre entorn per fer-nos fàcils les nocions difícils d’entendre, en un procés que arrenca en les coses conegudes i acaba fent-nos païdores les nocions boiroses. ¿Com, per exemple, podem parlar de l’«habilitat» d’una persona? Molt senzill: Hi té la mà trencada. ¿Com de la noció de la «improcedència»? Això són figues d’un altre paner. ¿Com de l’«egoisme» o de la «insolidaritat»? Cada u tira l’aigua al seu molí i deixa sec el del seu veí. I és clar que ni ens estem referint a fractures físiques, ni als fruits de la figuera, o a l’aigua i als molins. I és ben cert que, en fer aquestes operacions, els humans estem excercint la nostra capacitat de crear connexions entre coses ben diferents perquè estem capacitats, de manera universal, per trobar analogies o per associar i agermanar realitats de dominis diversos. Com quan parlem de les «autopistes de la informació» per les quals no circula cap vehicle; o quan diem d’algú que «és un home flexible» i sabem prou bé que no és fet pas de jonc o d’acer.
De l’arbre, tot s’aprofita
L’arbre és un vell conegut nostre, i no podia ser l’excepció com a instrument metafòric. En tenim de genealògics; entenem l’evolució de les espècies amb la imatge de l’arbre; alguns els fan servir per analitzar els constituents de les oracions gramaticals; i hi ha mecanismes, també, que en tenen, com, per exemple, l’arbre cigonyal. Però, a més de l’arbre genèric, usem amb profusió les parts de l’arbre com a base per construir tot de metàfores: les arrels, el tronc, les branques, les fulles i els fruits.
I parlem de l’arrel d’un problema; i diem que hi ha costums difícils de desarrelar; i trobem nouvinguts arrelats a la nostra terra; i tothom té les seves arrels familiars. El tronc també és font de metàfores: hi ha llengües que pertanyen al mateix tronc; el nostre cos en té, i també les piràmides; fins i tot els estudiants han de fer, per força, les assignatures troncals d’una carrera. Quant a les branques, en tenen les artèries, les famílies (les branques materna i paterna), les ulleres i les ciències. I de fulles n’hi ha un bon munt: les d’afaitar, les d’or, les batents de les portes i, en gènere masculí, els fulls omnipresents de paper. Pel que fa als fruits, ens hi referim quan parlem dels resultats del sistema educatiu, dels d’una negociació, dels de l’esforç o dels d’una inversió. I en cap cas aquests elements, des de les arrels fins als fruits, hi funcionen literalment; però la imatge de l’arbre hi és i ens fa entenedores totes les nocions i relacions de què estem parlant. De l’arbre, doncs, tot s’aprofita com a imatge metafòrica de realitats ben diverses.
L’arbre, referent moral
Tenim ben clar, en els usos lingüístics de la vida quotidiana, que quan diem Això són figues d’un altre paner no estem classificant els fruits d’una collita. O si d’algú diem que hi té la mà trencada, mai fem referència a problemes traumatològics. En el nostre cas, hi ha tot de dites populars en què els arbres fan acte de presència amb intenció moralitzadora o, si més no, reguladora de la conducta (una de les característiques omnipresents en el repertori tradicional de les dites populars).
Un advertiment, però. Hi ha dites i frases fetes que només es poden entendre metafòricament com, per exemple, Fer el prèssec o Ofegar-se en un got d’aigua. En canvi, n’hi ha d’altres que es poden interpretar o bé literalment, o bé metafòricament: Això és foc d’encenalls, o Estar amb l’aigua fins al coll. Les dites populars en què els arbres fan acte de presència són d’aquestes segones: De l’arbre caigut, tothom en fa estelles, o De mal arbre, males branques, o Qui rega un arbre sec perd l’aigua i perd el temps podrien ser exemples de dites que es poden interpretar o bé en sentit recte o bé en sentit metafòric.
Desenganyem-nos-en, però. La dimensió moral sembla que és ben present en tots els casos, i aquestes dites no són fetes pas per referir-nos als arbres sinó per aprovar o sancionar uns tipus de conducta ajustats, o no, a les convencion socials en termes ben antonímics o maniqueus: les coses o són bones o són dolentes, sense terme mitjà. El codi de la moral social, doncs, hi és ben present: De xiquet es cria l’arbre dret, com a màxima educativa; Arbre molt trasplantat, mai ben arrelat, contra la falta de perseverància; Arbre que no dóna, al foc para, que censura les coses considerades inútils; D’abre bo, el fruit millor i Arbre dolent no pot donar fruit , com a dues expressions antonímiques absolutes. I d’altres dites com De mal arbre, males branques o Pel fruit hom coneix l’arbre, que ens parlen d’unes nocions tan abstractes i generals com, ara, les causes i els efectes. La més salvable, però, perquè és amable i convivencial, és aquesta: Qui vol el tronc, vol les branques.
Jesús Tuson Valls és professor de Lingüística de la Universitat de Barcelona
Tags:
Comparteix
