Pensament i acció
Ús familiar de les llengües i transmissió lingüística intergeneracional als territoris de llengua catalana
01-10-2009
Autor
Joaquim Torres
Publicat a:
Escola Catalana. L'estat de la llengua. Número 460
En aquest breu article m’ocuparé d’algunes de les dades més significatives disponibles en aquest moment sobre l’ús de les llengües en família en els territoris de parla catalana. Així mateix, analitzaré la transmissió lingüística intergeneracional en aquests espais.
Cal tenir en compte que l’únic grup d’enquestes sociolingüístiques comparables entre elles que tenim que englobi tot el domini del català data dels anys 2003-2004. Se’n va fer una explotació prou completa (Querol, coordinador, 2007), però des d’aquells anys fins ara hi ha hagut canvis demogràfics importants que han fet canviar la situació sociolingüística en alguns aspectes. Pel que fa a dades més recents, a Catalunya hi ha una enquesta de la qual coneixem la major part de les dades i diverses en curs d’aparició o encara no aparegudes. En aquesta exposició em basaré en les informacions contingudes a l’explotació de les enquestes del 2003-2004 en allò que consideri que no ha canviat des de llavors, però també esmentaré una de les dades més recents referides a Catalunya per mostrar en quin sentit poden anar els canvis produïts durant la dècada en el conjunt dels territoris. En primer lloc parlaré de l’ús a la llar en general i després de la transmissió lingüística intergeneracional.
Ús a la llar actual
La situació sociolingüística en els set territoris del domini és molt diversa. Aquestes diferències queden reflectides al gràfic 1, que ens indica la llengua a la llar actual dels individus en cadascuna de les zones els anys 2003-2004. Veiem clarament que s’hi delimiten sobretot dos grups de contrades. D’una banda l’Alguer i la Catalunya Nord, on l’ús prioritari del català és molt minoritari, inferior en tot cas al 8 %; i d’altra banda les cinc altres zones, en les quals aquests percentatges són molt més alts, ja que inclouen en tots els casos proporcions notables de la població. Constatem que la Franja d’Aragó és l’únic territori on el català a la llar és àmpliament majoritari. Pel que fa al total de persones que parlen prioritàriament català en família, és d’uns cinc milions (vegeu Torres, 2007, p. 48).
Les que acabo d’esmentar són informacions sobre l’ús del català en família que considero probable que continuïn vigents en l’actualitat, encara que provinguin de les dades recollides els anys 2003-2004. Però si ens fixem més concretament en els percentatges d’ús d’aquesta llengua que apareixen en el gràfic mostrat, cal dir que, en la major part dels territoris, ara ja no són els mateixos. El motiu principal d’aquest canvi és que al llarg de l’actual primera dècada del segle XXI s’ha produït una forta immigració estrangera, de diferents procedències, almenys en les tres contrades més poblades. Pel que fa a enquestes sociolingüístiques recents, no n’hi ha en la major part dels territoris, però a Catalunya sí, i en aquests moments estan apareixent dades d’alguns d’aquests sondatges. Només a títol d’exemple, per mostrar per on pot anar l’evolució dels percentatges d’ús, presento seguidament la comparació entre dues enquestes pel que fa al percentatge de llengua inicial (primera llengua emprada) de la població adulta de Catalunya: 1) l’enquesta corresponent a Catalunya del grup esmentada abans, denominada EULC03 i que és del 2003 (Torres, coordinador, 2005) i 2) l’Enquesta Demogràfica 2007 de l’Idescat (Web de l’Idescat).
Llengua inicial de la població de Catalunya de 15 i més anys el 2003 i el 2007
|
Enquesta |
% |
|
|||
|
|
Català |
Castellà |
Ambdues |
Altres situacions |
|
|
EULC03 |
40,4 |
53,5 |
2,8 |
3,3 |
|
|
EDI07 |
32,0 |
52,1 |
6,1 |
9,6 |
|
Veiem que, entre altres canvis, hi ha una reducció del percentatge de català, inevitable atesa la gran immigració arribada durant el període.
Transmissió lingüística intergeneracional
La transmissió lingüística intergeneracional és un dels processos clau de la dinàmica sociolingüística. Aquí tractaré la transmissió intergeneracional del català mitjançant la comparació entre els percentatges d’ús prioritari d’aquesta llengua amb els progenitors i amb els fills. És a dir de l’enquestat amb els seus progenitors i de l’enquestat amb els seus fills. Aquesta comparació l’expresso mitjançant l’Índex de Transmissió Intergeneracional del Català (vegeu Torres, coordinador, 2005, pàgs. 91-92), que té un recorregut de –1 a +1.
Al gràfic 2 es pot veure el valor d’aquest índex en cadascun dels set territoris de llengua catalana. Concretament es ratifica clarament la divisió entre, d’una banda, l’Alguer i la Catalunya del Nord, i d’altra banda, la resta de territoris. I aquí veiem en certa forma el motiu d’aquesta divisió: l’Alguer i la Catalunya del Nord tenen un ITIC negatiu, la qual cosa vol dir que hi ha un retrocés del català en la transmissió intergeneracional, que de fet correspon en els dos casos –ho sabem per aquestes i altres dades–, a una ruptura d’aquesta transmissió. És a dir que bàsicament el català no es transmet actualment de pares a fills. Es tracta d’una mostra clara que en aquests dos territoris hi ha un procés avançat de substitució lingüística del català per les llengües dels Estats corresponents, i per això hem trobat abans uns percentatges d’ús familiar tan baixos. En els altres cinc territoris, que representen la immensa majoria de la superfície i de la població del domini, l’ITIC no és negatiu, la qual cosa vol dir que molt majoritàriament el català es transmet de progenitors a fills. Entre aquests cinc territoris, veiem tanmateix diferències importants. Andorra i Catalunya es diferencien dels altres, ja que són les dues zones on l’ITIC és més alt, és a dir on hi ha més proporció de població de llengua inicial no catalana que tria de parlar aquesta llengua amb als seus fills. Per tant on la capacitat d’atracció del català és més forta. Fixem-nos que aquests dos territoris són els que tenen un grau d’autogovern més alt, Andorra com a estat sobirà i Catalunya com a autonomia amb més competències que les altres del domini. Les dades semblen mostrar-nos per tant que la sobirania i l’autogovern són positius per al català (vegeu Torres, 2007).
Conclusió
El català és emprat en família de manera prioritària per uns cinc milions de persones, un gruix considerable de població, però els percentatges d’ús, i la situació sociolingüística, són molt diferents en els diversos territoris del domini. En dos d’aquests, l’Alguer i la Catalunya del Nord, s’ha produït la ruptura de la transmissió intergeneracional de la llengua i es troben en un estadi avançat del procés de substitució lingüística. I en dos més, els que gaudeixen de més autogovern, Andorra i Catalunya, la capacitat d’atracció del català és més forta que en els altres. En general el català és una llengua viva, que és transmesa als fills per la gran majoria dels que la reben dels seus progenitors. Però és també una llengua amenaçada, per la seva història i pel seu present. El seu futur depèn del capteniment dels seus parlants.
Joaquim Torres és president de la Societat Catalana de Sociolingüística
Tags:
Comparteix
