Pensament i acció
¿Visionàries?
01-08-2009
Autor
Pilar Parcerisas
Publicat a:
Escola Catalana. Donasses. Número 459
La dona com a culpable dels pecats del món, com a dissident i rebel, però també mística, heterodoxa, visionària. La gitana, la bruixa, la lliurepensadora, la delirant, la visionària o la utopista. La dona vista com l'encarnació de l'heretgia en una societat dominada per l'Esglèsia i la Inquisició.
A Catalunya es van cremar moltes dones en nom de la fe. Se’ls imputaven les desgràcies col·lectives, les males collites, la fam. La dona ha estat l’anomalia, com encara ho és a les cultures primitives que perviuen a l’Àfrica. A Catalunya, la pobresa empeny la dona a ser rebel. L’any 1767 es va penjar Maria Pujol, coneguda com la Napa: va ser l’última dona executada segons els cànons antics, residu de l’època medieval.
De fet, el primer feminisme a Catalunya no es perfila fins que prenen cos els corrents de pensament heterodox el darrer terç del segle XIX, amb la penetració del republicanisme, el lliurepensament, la maçoneria, l’espiritisme o l’anarquisme, moviments tots ells anticlericals que promovien el laïcisme com a dissidència per alliberar la dona de les pors imposades per l’Església i per separar-la del confessionari, espai de confiança íntima on de bona fe es denunciaven les activitats rebels dels marits que després serien víctimes de represàlies.
La dona va jugar un gran rol en l’alliberament del seu gènere a final del segle XIX mitjançant una labor educativa, divulgativa i activista. Eren dones visionàries que albiraven el futur des d’una llibertat anhelada i impensable en la seva generació. Algunes van ser torturades, assassinades, enviades a la presó o a l’exili per promoure aquesta rebel·lia, que afectava també la dona burgesa i la vinculació de la família a l’Església.
A Barcelona, el 1889 es va fundar la Societat Autònoma de Dones de Barcelona. Les seves instigadores, Ángeles López de Ayala, Amalia Domingo Soler i Teresa Claramunt, van ser protagonistes del pensament visionari que inspirà el primer feminisme a casa nostra des d’una perspectiva llibertària i anticlerical. La primera, maçona i influïda per la teosofia, nascuda a Sevilla el 1858, va fundar el 1898 la Societat Progressiva Femenina i va ser una activista en el camp de l’educació i el periodisme. Va crear quatre publicacions de gran envergadura ideològica –El Progreso, El Gladiador, El Libertador i El Gladiador del Librepensamiento– i el 1910 va reunir milers de dones entorn del seu manifest República i Lliurepensament. Contra la dona burgesa. Va ser assassinada amb dos trets al carrer del Torrent de l’Olla de Barcelona el 1926. Amalia Domingo Soler (Sevilla, 1835-Barcelona, 1909) va lluitar des de l’espiritisme, que havia arrelat molt al barri de Gràcia de Barcelona i a Sabadell, entre els sectors obrers i menestrals. L’espiritisme va acollir el feminisme militant i volia ser una alternativa al catolicisme. La seva lluita anticlerical penetrà en sectors obrers i es barrejà amb l’anarquisme, les associacions sindicals i el naixent cooperativisme. És en aquest context on s’escau parlar de la tercera figura, Teresa Claramunt (Sabadell,1862-Barcelona,1931), activista que va viure la presó, la tortura i l’exili i que ha estat anomenada per la seva biògrafa, Teresa Abelló, la “verge roja” de Barcelona. La seva lluita també tingué algunes publicacions com a protagonistes: L’Anarquia, La Tramontana o El Productor. Van ser tres dones mítiques en la lluita per la modernitat i l’alliberament de la dona des d’un punt de vista racional i fins i tot pragmàtic. La rebel·lia, però, no estava contemplada en els paràmetres del que era femení a l’època.
En l’àmbit de les arts plàstiques, la posició femenina tant del modernisme com del noucentisme no permetien gaire alliberaments. Només les dones cultes podien permetre-s’ho. Dones que gaudien d’una autonomia per dedicar-se a l’art, però que no necessàriament eren visionàries. Podríem citar el cosmopolitisme de Laura Albéniz o el refinament de Lola Anglada, però la visió vindria determinada per una consciència més clara del cos, la dona-cos, el cos com a objecte de manipulació a partir de l’especificitat sexual i de gènere. Aquestes noves formes de representació a partir del cos ens arribaran tardanament, als anys seixanta i setanta del segle XX. I aquí caldrà citar el paper pioner a la postguerra d’Amèlia Riera, amb les seves escenografies misterioses, a punt per a un ritual desconegut i, sobretot, les seves nines construïdes amb cossos de maniquins, poupées manipulades, torturades per la seva pròpia feminitat, dins uns cànons postsurrealistes.
Als anys setanta l’espectre es veu més clar. Dones que beuen a les fonts dels nous corrents feministes que donen la volta al planeta, al costat d’altres reivindicacions de llibertat per a les diferències d’identitat, l’abolició del racisme o la igualtat de gènere. I aquí les pràctiques del cos o de les dissidències de gènere són les protagonistes. A Catalunya, una primera generació de dones –Sílvia Gubern, Eulàlia Grau, Eugènia Balcells, Àngels Ribé o Fina Miralles– posen fil a l’agulla a aquestes reivindicacions en la seva obra amb gran discreció i humilitat, gairebé com un exemple més de com la seva època es manifesta des d’un punt de vista etnogràfic, prenent el que és humà com a gènere. Més endavant, amb la represa de l’art conceptual als anys noranta i l’arrelament dels estudis de gènere, sorgeixen altres noms, entre els quals destaca el d’Eulàlia Valldosera, artista que ritualitza la quotidianitat tot unint el seu cos, la llum i la mirada de l’espectador.
Hi ha moltes maneres d’abordar el gènere i no necessàriament ha de ser des del costat visionari. Per això, és interessant descabdellar els valors simbòlics que dues creadores del moment desenvolupen i desvetllen des d’una perspectiva de gènere i que són com la cara i creu de la mateixa moneda, l’una des de les arts plàstiques i l’altra des de la literatura. Ens referim a Fina Miralles i Maria Mercè Marçal.
Fina Miralles recuperà els valors simbòlics de la dona transmutant-ne el gènere. Ho va fer a l’acció Dona-arbre (1973), plantant-se a la terra de mig cos, i en altres accions derivades de la seva relació amb l’arbre. El cos com a matèria invocant la condició física del cos. El cos com a part d’un ordre simbòlic que ens és explicat des de l’altra banda del mirall. Maria Mercè Marçal és l’altre plat de la balança de Fina Miralles. En la Marçal, el cos esdevé geografia i nació: “A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,/De classe baixa i nació oprimida/. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel” (“Divisa”, a Cau de llunes). Maria Mercè Marçal és el contrapès en poesia de la plàstica de Fina Miralles. Els seus valors simbòlics ratllen el que és visionari. Així, a Terra de mai, la Sextina-mirall podria il·lustrar la Dona-arbre de Fina Miralles: “Arrapada a l’arrel d’aquest gran arbre,/cap foc no s’arbra com jo dins la terra (...) Em vesteixo de no, contra la runa./Em vesteixo de sí i afirmo l’arbre”.
Pilar Parcerisas és crítica d’art i comissària d’exposicions
Comparteix
