El Bloc de Muriel Casals
La seducció lingüística
27-03-2009
Arran del projecte de llei del cinema proposat pel Departament de Cultura, s’ha tornat a plantejar si la política lingüística ha d’implicar coacció o s’hauria de limitar a la seducció. En un article de la setmana passada a l’AVUI de Salvador Cardús crec que tracta el tema d’una manera encertada. Vet aquí un fragment:
“La seducció també és una forma de coacció. Seduir és imposar amb astúcia de manera que la part coaccionada se sotmeti voluntàriament - sovint sense consciència – a la voluntat del seductor. Derivat del llatí, seducere, etimològicament significa 'menar fora del camí', 'desencaminar'. I la seducció implica, d’una manera o altra, engany. En termes sociològics, la seducció és una forma de 'violència simbòlica', que és la que s’exerceix aconseguint que la part seduïda interioritzi la coacció fins al punt que la consideri expressió de la pròpia voluntat. És allò de voler seguir la moda. Per aquesta mateixa raó, la seducció és una forma de coacció especialment autoritària, perquè amaga la cara del qui imposa la seva voluntat. I en el terreny que ens ocupa, el de la llengua, qui garanteix la 'violència simbòlica', les formes de coacció invisibles, és l’Estat.”
Comparteix
1 Comentaris
-
- Santiago Vidal i Puig
- 31 Març, 2009; 00:01
Portem 300 anys de violència simbòlica (i no tan simbòlica), de coacció invisible (i no tan invisible), és de justicia unes lleis especials de protecció ( discriminació positiva).