Òmnium Cultural: Revista Òmnium

Editorial: "És l'hora de la participació"

oc@omnium.cat (Òmnium Cultural) (Muriel Casals) — Sat, 11 Sep 2010 00:00:00 +0200

Com é;s fà;cil d’imaginar, la preparació; d’aquest nú;mero de la revista ha estat feta sota els efectes de la manifestació; del 10 de juliol i el lema «;Som una nació;. Nosaltres decidim»;. Però; com també; é;s ben fà;cil de constatar, l’activitat quotidiana d’Ò;mnium Cultural no s’atura i segueix centrada en els tres eixos que ens defineixen: la llengua, la cultura i el paí;s.

Sabem, i l’è;xit de la manifestació; ens ho recorda, que ens cal treballar amb forces renovades per avanç;ar en el camí; del ple exercici dels nostres drets, com un paí;s modern que vol fer la seva contribució; a la construcció; de la pà;tria europea. É;s en aquest sentit que recordem, ara mé;s que mai, als nostres socis i als nostres amics que é;s l’hora de la participació;.

;

En aquest nú;mero de la revista hi trobareu un «;breu manual»; amb respostes a tota mena de preguntes que cadascú; de nosaltres es pot formular quan imagina com serí;em (o com serem?) en un paí;s independent; llegiu-lo sabent que som davant d’una qü;estió; ben oberta que demana, i que permet, ser contestada amb respostes variades.

També; hi trobareu un article on Joan Badia, el director d’Escola Catalana</a>, fa una anà;lisi dels diferents models d’escola existents en el nostre entorn pel que fa a la llengua. No podem oblidar que els è;xits aconseguits en el sistema educatiu só;n la garantia d’un futur millor tant pel fa a la capacitació; laboral com a la cohesió; social. I fem è;mfasi en la idea que la immersió; lingü;í;stica é;s una aportació; essencial de la nostra histò;ria recent.

Així; mateix, també; volem remarcar el treball sobre el paper essencial de les empreses pel que fa a l’ú;s social del català;. En el nostre paí;s necessitem de manera especialment urgent el compromí;s d’empresaris i treballadors per avanç;ar en un procé;s que ens faci mé;s civilitzats i mé;s cohesionats; la responsabilitat social de les empreses envers l’ú;s de la llengua prò;pia é;s una bona manera d’assegurar la millora en l’eficiè;ncia i, per tant, un element important per incrementar la productivitat.

;

Homenot JOSEP LLUÍS BAUSSET: seu i de la pàtria

oc@omnium.cat (Òmnium Cultural) (Santi Vallés) — Sat, 11 Sep 2010 00:00:00 +0200

;
Acaba de complir cent anys i es manté; tan actiu com si en tingué;s vint. La llengua é;s la seua à;nima, i el Paí;s el seu nord. Malgrat afirmar que «;al català; li queden tan sols dues generacions al Paí;s Valencià;»;, les seues accions revelen, per contra, l’actitud d’un patriota radicalment optimista. Josep Lluí;s Bausset està; considerat l’ú;ltim supervivent de la generació; de prohoms valencians que propiciaren el que hom ha batejat com la Segona Renaixenç;a.
;
De conviccions fermes i un esperit encara mé;s enè;rgic, el professor Josep Lluí;s Bausset é;s la viva imatge d’un home d’acció;, d’un activista que no defalleix en el seu intent de conscienciar els seus conciutadans sobre la necessitat de continuar lluitant per la defensa del seu redreç;ament com a poble, en les albors del segle XXI. De la mà; de la ciè;ncia, ha fet de la llengua un organisme viu capaç; de generar estima i ser estimat pels seus parlants. Parapetat al darrere del microscopi, ha esmerç;at hores i hores a contemplar i tindre cura de l’evolució; d’aquest organisme. Aprofitant la conjuntura de la seua tasca docent com a professor de biologia i de fí;sica i quí;mica a diversos centres educatius de Catalunya i del Paí;s Valencià;, ha aprofitat el seu magisteri per inocular entre els seus alumnes el verí; de la llengua. El verí; d’una solució; que, amb els anys, els seus alumnes han anat reactivant com a part d’un microcosmos cel•lular que assimilaven de manera paral•lela als principis de l’evolució; de Darwin o la formulació; del sulfat de ferro o de l’anhí;drid carbò;nic.
;
Farmacè;utic, botà;nic, professor, polí;tic, agitador cultural i bibliò;fil, Bausset é;s una persona caleidoscò;picament plena d’inquietuds. A pesar d’haver estat educat en la fè;rria disciplina del ú;ltims anys de la dictadura primoriverista, Bausset é;s, en essè;ncia, la viva estampa d’un rebel amb causa, d’un lluitador incansable per les llibertats democrà;tiques i per les llibertats nacionals que l’any 2000 li va valer l’honor de ser distingit amb el Premi d’Actuació; Cí;vica Catalana de la Fundació; Jaume I de Barcelona.

El desvetllament de la seua consciè;ncia nacional es remunta als seus anys d’estudiant en aquell Madrid de la Residencia de Estudiantes, dels cafè;s literaris i de les revoltes università;ries en contra de la dictadura. Enmig d’aquest xoc cultural i lingü;í;stic, el descobriment de la realitat d’Euskadi, de la mà; d’uns companys d’estudi bascos, es converteix en la marededé;u que li revela el misteri d’una fe nacionalment raonada. Així; s’esdevé; la primera revelació; d’un compromí;s que, poc de temps despré;s, es reforç;a amb la seua participació; en el redreç;ament valencianista cultural i polí;tic dels anys de la Repú;blica, i que, vora quaranta anys mé;s tard, emergeix amb la implicació; directa de Bausset amb el moviment de represa nacional que es genera a les universitats valencianes durant la dè;cada de 1960.

Administrat amb la virtut d’un seny principatí; i d’un trellat valencià; igualment sensat, el nacionalisme de Bausset é;s un convenciment nacionalista de base racionalment fusteriana i reblit de raonaments ben fonamentats, metò;dicament ben provats i concloentment ben resolts. En la seua conformació;, les seues opinions adopten ara la forma de lletres de convit ara l’esperit de les lletres de batalla, cavallerosament redactades per un Tirant amb cor de maulet.

Subscriptor captiu de tot tipus de publicacions en català;, mecenes d’organitzacions culturals amb vocació; nacionalista i patrocinador de campanyes per a la divulgació; de l’ú;s de la llengua, Josep Lluí;s Bausset é;s un home del Renaixement, un virtuó;s de l’acció; directa i generosa a la manera del que Ventura Gassol reivindicava en el seu poema «;Les tombes flamejants»;. Un prohom d’aquells que, per emprar una terminologia planiana, jo definiria com un homenot, un patriota insubornable d’aquells qui, a pesar dels anys transcorreguts, encara es manté; fidel a la seua volenterosa declaració; lapidà;ria de «;Seu i de la Pà;tria»;.
;
>;>;>; Filò;leg i escriptor, Santi Vallé;s é;s biò;graf de Josep Lluí;s Bausset i autor de les dues monografies publicades fins al moment sobre la seva persona: Josep Lluí;s Bausset. Testimoni de tota una é;poca (Ajuntament de l’Alcú;dia, 1997), i Josep Lluí;s Bausset. Converses amb l’home subterrani (Tà;ndem, 2000).


NOTES DESACOMPLEXADES - I amb el somriure, la revolta

oc@omnium.cat (Òmnium Cultural) (Eva Piquer) — Sat, 11 Sep 2010 00:00:00 +0200

;
Una manifestació; com la que haví;em somniat. Un escriptorà;s que reclama amb la cara ben alta una llengua que no hagi de demanar ni perdó; ni permí;s per existir. Un cantautor jubilat que es continua mullant sempre que toca dir «;no é;s això;, companys, no é;s això;»;. Ho volem tot. I Dé;u n’hi do el que tenim, si ho sabem gestionar. 
;
Si calen banderes, que siguin estelades
«;M’agraden les banderes, sempre que no em portin cap a una guerra»;. Ho escriu al seu bloc una amiga lesbiana, en defensa del Dia de l’Orgull Gai. De fet, ella en diu Dia de l’Orgull LGTB: lesbiana, gai, transsexual i bisexual; però; tantes sigles m’atabalen, i tots ens entenem: es tracta de reivindicar la dignitat d’un col•lectiu que legalment ja té; ara i aquí; els drets que li pertoquen, però; que socialment encara no pot abaixar la guà;rdia per dedicar-se a això; tan maco i tan complicat de viure la vida. A mi les banderes no em fan ni fred ni calor, però; sempre he tingut clar que la meva era l’estelada. Só;c nacionalista i independentista pel mateix motiu que só;c feminista: perquè; no puc deixar de ser-ho. M’agradaria no haver-ho de ser. Que fossin lluites superades. Però;, ai, encara ens queda molt camí; per có;rrer, moltes mà;nigues per arremangar-nos. Com cantava el meu í;dol de capç;alera: «;De res no valen banderes / que no ens facin d’abrigall / pel fred de la llarga espera / del gran nom, llibertat»;. Ara torna a estar de moda, citar en Lluí;s Llach. I a ell l’afalaga i li sap greu a parts iguals: «;Estic fins els collons que lletres que vaig escriure fa trenta anys encara estiguin vigents»;, va dir el passat 10 de juliol, durant la ‘mani’ catalana mé;s multitudinà;ria (i amb mé;s estelades per metre quadrat) de totes les ‘manis’ que es fan i es desfan. Un «;ja n’hi ha prou»; col•lectiu que podria dur un tí;tol fet a mida: I amb el somriure, la revolta. I si ens apuntem al divorci expré;s? A la ‘mani’ del 10 de juliol (en endavant, la ‘mani’) se sentia parlar en castellà;. Això; é;s un sí;mptoma, i no pas dolent. Fins i tot els catalans menys catalanistes, fins i tot els catalans que s’expressen en una altra llengua, han perdut l’esperanç;a que Espanya ens entengui. Per mé;s bona voluntat que hi posem, per mé;s pedagogia que intentem fer. Definitivament, quan les coses arriben a aquest punt de no retorn, ja nomé;s queda una sortida: deixar-ho có;rrer. Fins aquí; hem arribat, encantada d’haver-te conegut, adé;u-siau i moltes grà;cies. Crec que quan al·;legues diferè;ncies irreconciliables, els divorcis s’agilitzen. Però; no em feu gaire cas, que no m’he divorciat mai, encara. Ni de la meva parella (per sort) ni d’Espanya (per desgrà;cia).
;
Potser sí; que la veurem, la independè;ncia 
Un amic empresari està; convenç;ut que la independè;ncia la veurem. Nosaltres, ell i jo, que ja tenim una edat (mé;s de vint anys a cada cama). A mi em costa de creure, no pas per falta de ganes sinó; perquè; só;c tirant a pessimista i no em vull fer il·;lusions: l’excé;s d’expectatives ja m’ha jugat unes quantes males passades. Però; sí; que é;s cert que durant la meva adolescè;ncia els qui cridà;vem «;in, inde, inde-pen-dè;n-ci-a»; no é;rem quatre gats, però; tampoc quatre dotzenes. A les manifestacions hi anà;vem sempre els mateixos i ens coneixí;em tots (i acabà;vem tots enrotllats entre tots, amb una estelada per llenç;ol). En canvi, a la ‘mani’ del 2010 hi havia molta gent que debutava en això; tan cansat de reivindicar evidè;ncies. Alguna cosa ha canviat, sí;. Cada cop som mé;s els qui tan sols veiem un ú;nic horitzó; possible. Si deixé;ssim de barallar-nos entre nosaltres com bons germans, ni que fos provisionalment, potser hi arribarí;em i tot. A veure qui é;s el primer que declara d’una vegada una treva fraternal. El dia de la ‘mani’ vam demostrar amb fets que, junts, som forts, molt forts. Invulnerables, gairebé;. Torno a Llach, ara amb lletra de Martí; i Pol: «;Vull somiar el demà; / sense la nosa ni el pes / d’un vent caduc / que entela els ulls / i els lleva forç;a i delit per lluitar»;. Doncs això;: somniem el demà; sense noses ni pesos. Un demà; mé;s lliure, que serà; sens dubte un demà; millor. M’ho deia l’admiradí;ssim Jaume Cabré; (quina sort que tenim de tenir-lo), dies abans de defensar la literatura, la llengua i la independè;ncia en recollir el Premi d’Honor: «;Amb un Estat propi, els catalans serí;em mé;s feliç;os i viurí;em mé;s tranquils»;. Felicitat i tranquil·;litat, mira que bé;. I ens dedicarí;em a viure la vida, que tot plegat só;n quatre dies.
;
;

TASQUES CONNECTADES: "Hem ajudat a crear una comunitat que coopera"

oc@omnium.cat (Òmnium Cultural) (Oriol Lladó) — Sat, 11 Sep 2010 00:00:00 +0200

Roger Melcior i Pimpampum.net, l’empresa d’Anna Fuster i Daniel Julià;, van posar en marxa Rodalia.info el passat mes de març;. Des d’aleshores, s’han fet un fart de sortir a mitjans i, fins i tot, de participar en congressos. La seva pensada é;s una plataforma web que permet als passatgers dels trens metropolitans que disposen de mò;bils amb connexió; informar, via Twitter, de qualsevol incidè;ncia a la resta d’usuaris de la mateixa lí;nia. Per cert, que aquesta entrevista també; es va fer via Twitter (hi podeu accedir aquí;: twitter.com/tasquesomnium/favorites</a> ;)

CONVERSA AMB...
Roger Melcior (rogermelcior.cat, @rogermelcior) é;s estudiant de polí;tiques a la UPF i é;s un dels impulsors de Joves d’Ò;mnium; Daniel Julià; (kiwoo.org, @daniel_julia), programador, i Anna Fuster (tartatatin.com, @tartanna), dissenyadora, só;n les cares de l’estudi de projectes interactius Pimpampum (pimpampum.net). Junts han obert una porta en el camp de la comunicació; pú;blica... a travé;s d’una xarxa social.
;
- Pregunta inevitable: ja fa uns mesos que rodalia.info é;s en lí;nia… quina valoració; feu del sistema? 
- Anna Fuster (AF): Tenim un grup d’usuaris fidels que actualitzen habitualment, per sort ú;ltimament no hi ha gaires avaries. Estem contents de la repercussió; que ha tingut, ja que ha permè;s tenir una bona massa crí;tica d’usuaris, clau per a l’è;xit de la nostra proposta.
- Roger Melcior (RM): El sistema é;s forç;a eficient i sostenible. Hi ha forç;a usuaris que informen i podem dir que s’ha creat una comunitat que coopera, que anima el que està; atrapat i, fins i tot, que busca informació; per enviar als afectats
- Heu pensat a fer alguna trobada presencial tipus ‘rodalies&;twits’? 
- AF: Ho vam pensar al principi. Potser haurí;em de recuperar la idea. Tindria sentit, sobretot si hi afegim les funcionalitats mé;s socials que volem introduir, com ara un rà;nquing d’usuaris per lí;nia.
- RM: De fet, estudiem incorporar un sistema d’incentius com Foursquare, per tal de fidelitzar els usuaris.
- Quant vau trigar a fer rodalia.info? Quant va costar (ep, si es pot saber...)? Vau pensar en model de negoci?
- AF: É;s un projecte que es va definir via Twitter. La idea era tan clara que no van caldre grans maldecaps per donar-li forma. Tot va sortir naturalment, 100%. Allò; tí;pic que la forma segueix la funció;.
- RM: El projecte, el và;rem desenvolupar en 4 dies: començ;à;vem un divendres i el dimarts estava en lí;nia i versió; beta.
- AF: El cost é;s el dels dominis i de l’allotjament, uns 30 € anuals. Ho financem amb els anuncis de Google ads. Mé;s enllà; d’això;, podem dir que no hi ha model de negoci. No ens proposà;vem fer diners, amb aquest projecte.
- Daniel Julià; (DJ): Va costar mé;s hores de feina de les que sembla. Hi ha coses que no es veuen, però; que porten molta feina, en clau de sistema.
- Els usuaris han respost... però; si un dia deixen de fer-ho? Quan la Generalitat activi un bon servei d’informació; desapareixerà; rodalia.info? 
- RM: Só;n dos serveis complementaris. El desitjable é;s que el de gencat.cat es posi a informar per Twitter i de manera bidireccional, tal com fan empreses operadores de transport als EUA.
- AF: Si els usuaris disminueixen les seves actualitzacions estarà; mé;s buit. Però; si hi ha una avaria grossa potser se’n recorden i n’informaran. L’eina serà; allà;. De fet, el servei pot millorar, però; sempre faltarà; la immediatesa de l’usuari que é;s allà;, que veu què; passa i ho explica.
- DJ: La informació; dels serveis oficials é;s perfectament compatible amb la dels ciutadans. El que ha de fer, el servei pú;blic, i no em canso de repetir-ho, é;s donar la seva informació; en format obert i està;ndard. Si rodalia.info no evoluciona morirà;, Internet va molt rà;pid.
- AF: Per a mi, si desapareix perquè; els trens funcionen bé;, cap problema! :)
- Quasi es podria dir que la vostra proposta é;s una forma evolucionada de protesta, proactiva, amb generació; de valor? La protesta 2.0? 
- DJ: Jo diria que no é;s protesta, é;s <;<;nomé;s>;>; una eina al servei dels ciutadans.
- RM: Quan la gent informa, a vegades protesta. Però; la protesta té; valor afegit perquè; informes d’una cosa ú;til a la resta...
- AF: Jo diria que la ciutadania assumeix una responsabilitat grà;cies a la tecnologia. No é;s nomé;s protestar.
- Si rodalia.info no evoluciona morirà;, dè;ieu. Què; teniu a la nevera? 
- DJ: El que tenim a la <;<;fresquera>;>; é;s secret :). É;s broma... no ho sabem ni nosaltres.
- AF: No crec que calgui fer un gran projecte, nomé;s millores. Ja funciona bé; com està;, tampoc ens hi guanyem la vida.
- RM: D’una banda millorar la informació; oficial, de l’altra el sistema de fidelització; tipus Foursquare. També; una campanya a l’usuari de Twitter, perquè; aprengui a informar millor mitjanç;ant missatges amb l’ordre: 1r, lí;nia; segon, estació; on et trobes; 3r, sentit del tren; 4t, retard en minuts; i 5è;, motiu (si se sap).
- DJ: Una idea que tení;em era generalitzar el sistema i deixar-ho amb el codi lliure per qui ho vulgui per a altres à;mbits.
;- Què; significaria això; per a altres entitats o projectes? 
- DJ: Del que es tracta, a mé;s d’obrir el codi, é;s d’obrir les dades. Això; significa que la gent pot fer amb aquestes dades coses inimaginables. Un exemple é;s el de Twitter mateix. 2/3 del seu trà;nsit total é;s a travé;s d’aplicacions fetes per altres persones o empreses.
- AF: Flickr, Youtube o Twitter ofereixen els seus continguts a travé;s de l’API perquè; la gent en faci aplicacions. Deu ser perquè; els resulta <;<;positiu>;>;, algun benefici en deuen treure perquè; só;n empreses privades.
- DJ: De la mateixa manera, amb les dades de l’Administració; la gent podria crear aplicacions molt ú;tils per als ciutadans: obrir el debat sobre els pressupostos pú;blics i moltes altres idees. Imagina que Rodalies allibera la informació; sobre horaris i incidè;ncies... sortirien aplicacions com bolets. Un referent recent é;s http://www.abredatos.es/</a> ; una iniciativa per impulsar serveis als ciutadans basats en dades pú;bliques.
- RM: I amb això; es crea riquesa i l’Administració; estalvia diners evitant haver de desenvolupar webs...!
- L’activisme, avui, amb tanta sobreoferta, necessita <;<;interessar>;>; els mitjans, que filtren el que té; è;xit. É;s el signe dels temps? 
- RM: Crec que hem tingut è;xit per unes circumstà;ncies concretes. Segurament si rodalies.cat no s’hagué;s estrenat pocs dies despré;s els mitjans no haguessin buscat la comparació;.
- AF: É;s important la difusió;, sí;. Encara necessitem els mitjans de masses per a la difusió; massiva. Nomé;s amb el boca-orella a Internet tindria molta menys repercussió;.
- RM: Però; l’è;xit als mitjans no assegura l’è;xit a la xarxa. L’è;xit a la xarxa crec que ha de prevaldre en el nostre projecte. Quan surts a TV3 et pugen les visites al web. Però; molta gent no hi torna a entrar! El que interessa é;s que la gent informi.
- Us heu fet un fart de fer entrevistes, d'anar a conferè;ncies, d’entrevistar-vos amb polí;tics... Us ho esperà;veu? É;s a dir: us heu vist tractats com a <;<;anè;cdota>;>;? O creieu que s’ha pres bona nota del vostre projecte i idea? 
- RM: La veritat é;s que no! Jo nomé;s m’esperava una entradeta en algun diari com a complement de la nova web de gencat. En el projecte ens hem complementat tots molt bé; i l’è;xit é;s de tots i tothom que fa ú;s del servei.
- AF: Sí; que s’ha pres com a model, però; cal veure com es pot exportar a d’altres à;mbits. Aquest era un col·;lectiu idoni.
- Definiu-vos amb un domini... idees.cat, activisme.info... O amb un hashtag, que sou usuaris avanç;ats.
- AF: femlescosesfacils.net #entretotspodem (ui, una mica ‘yes we can’...)
- RM: #serveipublic#activisme #innovació;
- DJ: #sinoestaenformatsstandardiobertsnoespublic #aprofitemlacrisiperferhomillor

;

PETIT MANUAL IL·LUSTRAT SOBRE LA INDEPENDÈNCIA (Tot allò que els catalans hem de saber per fer pas a pas un procés d’independència i no sabíem a qui preguntar)

Sat, 11 Sep 2010 00:00:00 +0200

;
1 ; ; ; La Catalunya independent, expulsada de la UE?
L’amenaç;a espanyola que la Catalunya independent seria automà;ticament expulsada de la Unió; Europea (UE) é;s nomé;s un espantall. El futur Estat català; no hauria de completar cap feixuc i interminable procé;s d’adhesió;, de la mateixa forma que tampoc no ho hauria de fer l’Espanya resultant. Barcelona i Madrid jugarien en igualtat de condicions en l’escena internacional, així; que també; els catalans poden espantar els espanyols replicant-los que la secessió; els deixaria fora a ells. Això;, si mé;s no, é;s el que es desprè;n de l’estudi del professor de la Universitat de Stanford Antoni Abat. «;Espanya sense Catalunya no é;s la successora automà;tica de l’actual Regne d’Espanya al mó;n, aquestes successions sempre só;n negociades»;, defensa Abat, basant-se en les dissolucions de la Unió; Soviè;tica, Txecoslovà;quia o l’ex-Iugoslà;via.
#fotodreta#

El premier d’Escò;cia, Alex Salmond, ho veu igual de clar: «;La idea que el Regne Unit pugui vetar Escò;cia a la UE é;s un disbarat, perquè; de la mateixa manera Edimburg podria vetar Londres»;, adverteix l’aspirant a convertir-se en el 28è; soci del club. Però; Europa nomé;s avanç;a a cop de crisi: si hi ha necessitat que un tsunami financer ofegui la seva economia per reaccionar i lligar curt els bancs, tot fa pensar que no es plantejarà; la seva ampliació; interna fins que alguna nació; no declari la seva independè;ncia.
«;No comment»;, responen sempre els portaveus de la Comissió; Europea quan se’ls pregunta si es faria fora els catalans o escocesos independents. El dret internacional, i en concret la Convenció; de Viena, preveu que si una regió; s’independitza pot decidir lliurement si hereta o no els drets i deures subscrits pel seu exestat, com la pertinenç;a a la UE. Però;, polí;ticament, una declaració; d’independè;ncia seria una bomba, un maldecap que els eurò;crates no es volen ni imaginar. Per això;, tot i que legalment no sembli del tot necessari, les fonts consultades aposten perquè;, en cas de secessió;, Catalunya o Escò;cia completin un procé;s d’adhesió; per la via rà;pida, com un formalisme, negociat abans amb Madrid i Londres. «;No ens faria res, però; hauria de ser curt, perquè; ja formem part de la UE i apliquem la seva legislació;»;, apunten des de l’oficina del primer ministre Salmond. Els tractats fundacionals de la UE no preveuen el cas de secessió;, sinó; nomé;s la possibilitat que les colò;nies dels estats s’independitzin. L’investigador de la Fundació; Robert Schuman Thierry Chopin explica que «;l’ú;nic precedent que se li assembla é;s el de Groenlà;ndia que, tot i que segueix formant part de Dinamarca, en aconseguir la seva autonomia va decidir que els tractats de la UE no se li aplicarien, com passa a les illes Fè;roe o en altres territoris d’ultramar»;.

En qualsevol cas, ja fan bé;, els pobles i ciutats que organitzen consultes sobiranistes d’especificar a les butlletes de vot que el futur Estat català; estaria «;integrat a la UE»;. El professor Abat avisa que tot document fundacional é;s una excel•lent oportunitat per lligar Catalunya a la Unió;: «;Qualsevol nova normativa catalana»;, aconsella Abat, ha de deixar ben clar que Catalunya «;assumeix la supremacia del dret comunitari»; i té; una «;voluntat ferma de mantenir l’estabilitat en les relacions internacionals i el respecte als drets fonamentals»;. També; hauria d’expressar la seva voluntat de «;respectar la Carta de Nacions Unides»;.

«;Seria un ingré;s rà;pid, com el d’Islà;ndia»;, assegura en relació; amb Escò;cia Hugo Brady, del think tank Centre for European Reform, convenç;ut que «;el Tribunal de Luxemburg difí;cilment permetria que s’anul•lé;s la ciutadania europea als escocesos»;. El professor Abat no pot estar mé;s d’acord. A set milions i mig de catalans, sentencia el seu estudi, no se’ls pot deixar, d’un dia per l’altre, sense els drets fonamentals que tenen com a ciutadans europeus: llibertat de moviment de persones, bé;ns, capitals i serveis, possibilitat de votar en municipals i europees i pertinenç;a al mercat interior i a l’euro.
;
;
2 ; ; Caldria recuperar els croats o les monedes emporitanes per substituir l’euro?
Alemanya amenaç;ava abans de l’estiu amb fer fora de l’euro els socis que s’endeutin mé;s del compte i no controlin els seus nú;meros vermells. Merkel té; a Grè;cia, Espanya o Portugal en el punt de mira, però; els tractats no preveuen que es pugui expulsar ningú; de la moneda comuna. La Catalunya independent no seria cap excepció;: no hauria de recuperar els croats, la moneda abolida pels decrets de Nova Planta, els florins d’or d’Aragó;, ni les monedes emporitanes dels segle V aC. L’euro fins i tot «;aplana el camí; de la independè;ncia, perquè; els espanyols ja no ens controlen la nostra moneda»;, celebra el professor d’Economia Polí;tica de la London School of Economics Joan Costa Font. «;Si la zona euro hagué;s de triar entre Espanya i Catalunya faria fora Espanya, perquè; Catalunya é;s el soci econò;mic ideal, té; molta mé;s estabilitat fiscal que la resta d’autonomies i està; molt sincronitzada amb Alemanya»;, explica Costa Font. «;La secessió; no canviaria absolutament res, si encara tingué;ssim la pesseta seria un desastre, perquè; haurí;em de crear també; la nostra prò;pia moneda»;, afegeix, recordant que si no fos per Catalunya i Madrid, Espanya no hagué;s pogut adoptar l’euro el 2002. Excloent Catalunya de l’euro també; s’estaria perjudicant la resta d’europeus, que ja no podrien pagar amb la moneda comuna i exercir els drets que ara tenen al Principat.
#fotodreta#

No està; gens clar, però;, si el futur Estat català; podria tenir, ja d’entrada, una cadira al Banc Central Europeu i si el seu ministre d’Economia i Finances podria assistir i intervenir en les reunions de l’Eurogrup a Brussel•les o si Espanya posaria impediments i els catalans haurien de participar de la moneda comuna, com ho fan els kosovars o els montenegrins. «;Andorra va entrar de facto a l’euro i fins ara no ha negociat un acord monetari amb la UE, tot i que dubta si li convé; o no, per les exigè;ncies de Brussel•les, sobretot en matè;ria de supervisió; del sistema financer»;, recorda el professor de l’IESE i l’UIC i consultor expert en integració; europea i relacions econò;miques internacionals Ví;ctor Pou. «;Petits estats europeus, com ara Mò;naco, el Vaticà;, Liechtenstein i San Marino tenen acords monetaris amb la UE»;, apunta Pou.
;
;#fotoesquerra#
3 ; L’Estat català;, base de l’exè;rcit dels Estats Units?
«;El primer pas per a la independè;ncia seria telefonar a la secretà;ria d’Estat nord-americana i posar-li el paí;s a disposició; per si algun dia necessiten lloc per aparcar»;. Amb aquesta frase provocativa, el lí;der de Reagrupament i exconseller Joan Carretero defensa la necessitat que la Catalunya independent sigui reconeguda per altres estats i, en especial, per la Casa Blanca. L’exvocal del Consell General del Poder Judicial Alfons Ló;pez Tena explica que «;oferir bases militars tenia sentit fa cinquanta anys, però; ara é;s irrellevant perquè; els Estats Units no les necessiten»; i aposta per aconseguir el suport de Washington «;per la via de la democrà;cia i del suport al dret d’autodeterminació; dels pobles»;. La cap de la diplomà;cia nord-americana, Hillary Clinton, va assegurar que els Estats Units «;no interferiran»; en el cas d’una suposada independè;ncia de Catalunya, Escò;cia o Gal•les, responent a una pregunta que li va fer a Brussel·;les l’assistent d’un eurodiputat gal·;lè;s.
Si l’Estat català; no vol ser una excepció;n al mó;n haurà; de tenir exè;rcit. «;La normalitat é;s tenir exè;rcit, per formar part de la UE has de contribuir a la seguretat comuna i garantir la teva prò;pia»;, adverteix Ló;pez Tena, notari i president del Cercle d’Estudis Sobiranistes. Tot i això;, «;aquesta decisió; de si tenir o no exè;rcit i de quin perfil l’haurem de prendre un cop haguem assolit la independè;ncia, perquè; si no existeixes no pots decidir»;, defensa.
L’adhesió; a l’OTAN, en el cas que els catalans ho volguessin, s’hauria de fer seguint la mateixa via que l’ingré;s a la UE. Els Mossos d’Esquadra, afegeix Ló;pez Tena, «;podrien per fi incorporar-se a la Interpol i superar el veto de la Guà;rdia Civil i la Policia Nacional espanyoles»;.
;

4 ; ; ; ; En una Catalunya independent, en quina lliga jugaria el Barç;a?
#fotoesquerra#
Una pregunta similar es devien fer els seguidors de l’equip de bà;squet croat del Cibona de Zagreb o els de l’Olimpia de Ljubljana, a Eslovè;nia, o els de l’Estrella Roja i el Partizan de Belgrad quan el desmembrament de l’antiga Iugoslà;via era a punt de convertir-se en una evidè;ncia. Avui, tots quatre equips competeixen en la lliga adrià;tica de bà;squet i s’enfronten amb els principals conjunts dels estats veï;ns. L’explicació;, segons el director adjunt d’El 9 Esportiu, Lluí;s Simon, é;s clara: «;La rivalitat vol dir ingressos per a tothom, el que s’imposa no só;n els sentiments, sinó; l’economia»;. Si fos pel fins ara president del Barç;a, Joan Laporta –significat independentista–, l’equip continuaria jugant a la lliga espanyola, exactament igual que el Mò;naco participa en la lliga francesa. L’equip fins i tot ha arribat a disputar una final de la Champions, el 2004, a Alemanya contra el Porto.
;
D’exemples n’hi ha d’altres, com l’Andorra, que va jugar a la segona divisió; B espanyola, o equips d’hoquei gel de la Catalunya del Nord, que comparteixen competició; amb clubs de l’altra banda dels Pirineus. «;En l’esport, les fronteres no só;n mai les mateixes»;, certifica Simon, autor del llibre Catalunya contra Espanya. El partit interminable (Cossetà;nia Edicions). La permanè;ncia del Barç;a en la lliga tal com la coneixem avui dependria, en primera instà;ncia, de la voluntat del club blaugrana, però;, en cap cas, de la federació; espanyola, sinó; de la Lliga de Futbol Professional, una entitat independent que «;es mou per interessos econò;mics»;. Simon é;s del parer que fins i tot el Madrid necessitaria el Barç;a. Es retroalimenten llaminerament. El mateix val per a l’Espanyol i per a l’Athletic de Bilbao.

El prestigió;s advocat especialitzat en dret esportiu Jean-Louis Dupont, soci del bufet Roca Junyent, preveu que el futbol camina cap a una lliga europea professional amb els grans clubs i cap a la creació; de competicions a diferents regions –superant els estats– com la brità;nica, la de l’Europa central, de l’Est i, en el cas del Barç;a, una competició; ibè;rica, que englobaria els equips catalans, espanyols i també; els dos o tres principals clubs portuguesos.
;
5 ; ; Catalunya podria sobreviure sola econò;micament?
Catalunya no tan sols podria sobreviure fora d’Espanya sinó; que viuria una eclosió; econò;mica comparable a Croà;cia, que es va independitzar el 1991 i ja ha multiplicat el seu PIB per tres, o Eslovè;nia, per set. El Premi Nobel d’Economia 2004, Finn Erling Kydland, ha assegurat recentment que no el sorprendria que si Catalunya fos independent «;el govern català; tindria mé;s facilitat per demostrar la seva credibilitat que el govern espanyol en el seu conjunt»; en temps de crisi econò;mica. «;El mateix clima de confianç;a que va permetre a Irlanda cré;ixer espectacularment durant 20 anys»;, sosté;. Estudis del Cercle Català; de Negocis (CCN) afirmen que la dependè;ncia d’Espanya nomé;s é;s presumpta. L’any 1990 hi havia 5.000 empreses exportadores, mentre que l’any passat sumaven 37.000. El president de l’entitat, Ramon Carner, defensa que Espanya era sinò;nim de negoci al segle xix i al principi del xx, i que per això; els empresaris catalans s’hi van abocar, però; que actualment «;Espanya equival a pè;rdua»;.
#fotodreta#
Mé;s dades: el 1986, el 90% del que exportava Catalunya anava a parar a la resta de l’Estat. Avui, la relació; é;s: 34% mercat interior, 33% Espanya i 33% exportació; a l’estranger. En aquest sentit, el boicot al cava, l’any 2005, va ser un revulsiu per a les empreses del sector, que es van haver d’espavilar per compensar pè;rdues d’un 6,5% en el mercat espanyol i van enfortir les exportacions internacionals. De retruc, els ciutadans, a iniciativa individual, «;es van posar a comprar vins DO catalans»;. «;Els vinaters de la Rioja van demanar al president del PP, Mariano Rajoy, que aturé;s el boicot»;, recorda Carner. Per altra part, segons el president del CCN, als paï;sos mé;s rics de la UE els interessa tenir un estat prò;sper i industrialment potent al sud que faci de motor i de mirall a la resta de paï;sos mediterranis.
I quants llocs de treball perdria Catalunya? En una aplicació; al 100% d’un possible boicot espanyol pel trencament de l’Estat, Catalunya podria perdre 50.000 llocs de treball i 3.000 milions d’euros. Per contra, ocuparia 90.000 persones en l’estat propi i guanyaria 22.000 milions de resultes de l’eliminació; de l’espoli fiscal. Só;n les dades que remena el CCN, que ha realitzat el primer estudi per sectors sobre l’eventual boicot a Catalunya. Els sectors mé;s perjudicats serien la indú;stria alimentà;ria, tè;xtil, de la fusta i el suro i del paper i les arts grà;fiques. Amb tot, l’informe sosté; que aquesta situació; nomé;s s’allargaria durant tres mesos.
;
6 ; ; Què; passaria amb les pensions dels catalans? I el deute pú;blic espanyol?
#fotodreta#
Que les pensions quedarien garantides automà;ticament i que els pensionistes serien mé;s rics –o menys pobres. Só;n conclusions d’un informe encarregat pel Centre d’Estudis Sobiranistes a la degana de la facultat d’Economia i Empresa de la UB, Elisenda Paluzie, i a Guadalupe Souto, del Departament d’Economia Aplicada de la UAB. En el moment del trencament amb Espanya, com que el sistema de seguretat social pel qual es regeixen les pensions a l’Estat espanyol é;s de repartiment (el que els anglesos en diuen pay as go) i no de capitalització;, «;les cotitzacions que es recapten en cada moment serveixen per fer front a les pensions que s’han de pagar en cada moment»;, assegura Paluzie. Així;, les pensions dels catalans quedarien cobertes d’entrada. El sistema propi de seguretat social permetria augmentar-ne el nivell en 174,7 euros mensuals de mitjana i garantir la sostenibilitat futura del sistema, amb l’acumulació; d’un fons de reserva. En quatre anys, el dè;ficit fiscal actual en l’à;mbit de la seguretat social hauria nodrit aquest fons amb 13.000 milions d’euros. Segons Elisenda Paluzie, en cas d’independè;ncia, Catalunya hauria d’arromangar-se per negociar amb Espanya el retorn de la seva part acumulada al fons de reserva espanyol, però; el dia a dia estaria resolt. Tot plegat afecta nomé;s les pensions dels catalans, ja que la sanitat fa anys que es finanç;a amb els impostos com un capí;tol mé;s del pressupost de la Generalitat.

Pel que fa a la part del deute pú;blic espanyol que li correspondria assumir a Catalunya, s’hauria de negociar amb Espanya i variaria en funció; del criteri que s’utilitzé;s. Si es prengué;s com a base la població;, seria el 16%. En canvi, si es tingué;s en compte el PIB el percentatge pujaria fins al 18,6%. Per repartir els interessos del deute a l’hora de calcular les balances fiscals es van tenir en compte diferents criteris combinats.
;

7 ; ; ; ; La independè;ncia é;s nomé;s cosa dels catalans «;de tota la vida»;?
Les dades de participació; de les persones immigrades en les consultes sobre la independè;ncia demostren l’interè;s cert d’aquest col·;lectiu pel fet nacional. A tall d’exemple, el 20 de juny de 2010, dels mé;s de 20.000 nouvinguts empadronats a Mataró;, un 16% hi va anar a votar. Anna Arqué;, membre de la Coordinadora Nacional per la Consulta sobre la Independè;ncia, descriu dos elements que porten els immigrants a votar afirmativament: «;el sentit comú; i la sensibilitat intel•lectual»;. En aquest sentit, les persones provinents de paï;sos amb conflictes polí;tics, dictadures, democrà;cies febles i manca de llibertats só;n mé;s receptius al cas català;. «;S’hi impliquen automà;ticament»;, afirma.
#fotoesquerra# Claudia Videla va arribar fa sis anys a Catalunya procedent del Brasil. Viu a Castellbisbal, al Vallè;s Occidental, i s’ha implicat activament en la vida associativa del municipi. El 13 de desembre de 2009 va formar part d’una mesa electoral de les consultes. «;Quan vaig venir, pensava que arribava a Espanya, però; em vaig adonar de l’existè;ncia del català; i d’una cultura i una histò;ria diferents i d’una identitat prò;pia»;, relata. Videla recorre també; a l’argument econò;mic per defensar la seva postura independentista, però; reconeix que la informació; per valorar la situació; «;no arriba prou»; als nous catalans d’ú;ltima generació;.
En el cas dels ciutadans catalans d’origen espanyol, Anna Arqué; considera que l’existè;ncia de referents que es decanten obertament en favor d’una Catalunya independent é;s un factor clau a l’hora de trencar tabú;s. É;s, amb certa mesura, el cas de l’empresari de la comunicació; Justo Molinero –que fa campanya per la participació; en les consultes, encara que no s’hagi pronunciat ni pel sí; ni pel no– i, obertament, del president de l’entitat Els altres andalusos i de la Fundació; Taller de Mú;sics, Lluí;s Cabrera: «;Hi ha catalans que van venir de diverses parts d’Espanya que porten molts anys aquí;, han tingut fills aquí; i tenen familiars enterrats aquí; i só;n independentistes, independentment de la llengua que parlin.»;
;
8 ; ; ; Catalunya seria necessà;riament republicana?
#fotodreta# Benvinguts al Regne de Catalunya. Es dó;na per fet que independè;ncia i repú;blica só;n indissolubles, però; la tradició; histò;rica ho desmenteix. Alfons Ló;pez Tena recorda que en el darrer segle no s’ha creat cap monarquia a Europa i que, per probabilitat, una Catalunya independent seria republicana, però; anteposa la independè;ncia al model d’Estat. «;El dilema monarquia/repú;blica esdevé; una contradicció; secundà;ria que s’ha de resoldre al servei de l’assoliment de l’Estat propi»;, assegurava Ló;pez Tena en una intervenció; al Tercer Congré;s Catalanista. É;s evident que els independentistes catalans no só;n monà;rquics i que els monà;rquics de Catalunya só;n partidaris de la casa espanyola, però; el cas del Regne Unit é;s il•lustratiu sobre la possibilitat que una monarquia aixoplugui diversos estats. Tot i l’esfondrament de l’Imperi brità;nic, el Canadà; o Austrà;lia van mantenir la corona brità;nica com a cap d’Estat.
;
El cas de Noruega é;s encara mé;s significatiu: en el moment de la independè;ncia de Suè;cia, a principi del segle passat, els noruecs van triar per referè;ndum esdevenir una monarquia i van entronitzar un prí;ncep danè;s, d’una dinastia histò;ricament rival de la sueca. É;s a dir, com si Catalunya fes rei un membre de la reialesa brità;nica, rival dels Borbons per l’afer de Gibraltar. Per a Ló;pez Tena, aquest extrem improbable «;donaria a l’Estat català; un plus de visibilitat»; i resumeix el debat amb les mí;tiques paraules de Francesc Cambó;: «;Monarquia? Repú;blica?: Catalunya!»;.
;
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
;
Per a mé;s informació; podeu consultar aquí;</a> l'informe ;'Catalunya Independent en el sí; de la UE', realitzat pel Cercle d'Estudis Sobiranistes.
;

;

L'ENTREVISTA AMB Jaume Cabré

oc@omnium.cat (Òmnium Cultural) (Vicenç Villatoro) — Sat, 11 Sep 2010 00:00:00 +0200

;
Jaume Cabré; (Barcelona, 1947) ha rebut el Premi d’Honor per una obra à;mplia i sò;lida, traduï;da a molts idiomes. A mé;s de novel•les, contes i assajos literaris ;-Les veus del Pamano, la mé;s recent-, é;s autor de guions de cinema i televisió;.
;
– Hi ha autors que conceben la seva obra com un tot, com una mena de gran edifici ú;nic en el que cadascun dels seus llibres, dels seus contes, de les seves novel•les, seria una mena d’habitació;; com un gran mural fet amb el mosaic de cadascuna de les seves obres. Per altres, al contrari, la unitat é;s cadascun dels llibres, que té; una vida prò;pia i autò;noma. Quin seria el teu cas?
–En el meu cas estic segur que no hi ha un edifici ú;nic planificat prè;viament, una mena de disseny previ que em vagi guiant quan començ;o una obra nova per situar-la dins d’aquesta mural del que parles. Al contrari. Quan començ;o una novel•la, no sé; què; vull fer. Cada obra é;s una sorpresa, un viatge especí;fic, que quan el començ;o no sé; on em durà;. Ho vaig descobrint amb el temps i treballant. Fins i tot em fa l’efecte que quan començ;o una obra nova, mé;s aviat ho faig fugint de l’anterior, que é;s un mó;n on he passat molts anys. No diria que per avorriment, perquè; escriure mai no é;s avorrit, é;s sempre apassionant, però; sí; per descansar, per no repetir-me. Ara, a toro passat, quan em miro el que he escrit, sí; que em sembla possible llegir-ho com això; que deies, com un mural, com un edifici on cadascuna de les cambres té; relació; amb les altres. No respon a una planificació; conscient ni a una voluntat programada, però; é;s un efecte que es pot produir. Sempre a posteriori. Perquè; quan començ;o una novel•la jo no só;c dels autors que la tenen tota sencera al cap, sinó; radicalment al contrari, é;s ella qui em porta per camins del tot imprevisibles. No dic que aquesta sigui la fó;rmula. É;s la meva fó;rmula. No tothom ho ha de fer igual.

–Entre el conjunt de les teves obres hi ha relacions de parentiu explí;cites, evidents: el cicle de Feixes té; una unitat d’espais i de bona part dels personatges. Però; en altres casos les novel•les só;n molt diferents en l’espai i en el temps –de Senyoria a Les veus del Pamano o L’ombra de l’eunuc–, però; s’hi endevinen trets comuns, preocupacions comunes.
–Jo crec que en el conjunt de les obres es pot trobar una coherè;ncia, uns fils comuns. É;s cert que poden passar en è;poques diferents. Però; n’he fet servir sempre unes quantes de molt concretes. Aquests trets comuns dels que parles es veuen mé;s aviat en algunes insistè;ncies temà;tiques que, com ja et deia, descobreixo a posteriori. Per exemple, hi é;s present gairebé; sempre la relació; de poder, la seva capacitat de destruir els somnis. Hi ha també; en totes les obres una presè;ncia del fet artí;stic, de la importà;ncia del fet artí;stic en la vida de les persones, tant si só;n creadors com si no. En trobarí;em d’altres, de ben segur.
;
– Parlem un segon de les è;poques. Sovint se t’ha situat en la novel•la histò;rica perquè; les teves obres passen al segle xix o a començ;ament del xx o en el temps de la guerra...
– L’è;poca on passa no sempre é;s una de les primeres decisions a l’hora de concebre una novel•la. Per exemple, Senyoria sempre la vaig imaginar com una novel•la contemporà;nia, que passava en un jutjat actual. É;s una novel•la sobre la corrupció; judicial o, potser mé;s, sobre la vigí;lia de la caiguda d’algú; que té; poder, sobre la consciè;ncia sobtada de la prò;pia vulnerabilitat. Nomé;s en un moment molt avanç;at vaig decidir fer-la passar a cavall dels segles xviii i xix. De vegades acabes decidint en quina è;poca poses la histò;ria per aspectes molt prà;ctics: per exemple, si necessites que un personatge visqui una situació; d’aï;llament, que no li arribin les notí;cies, é;s mé;s difí;cil fer-la passar en el nostre temps. Sempre t’acabaries preguntant com é;s que no truca pel mò;bil. Et convé; una è;poca en la qual per arribar una notí;cia de Sarrià; a Barcelona podien passar dies... Esculls l’è;poca per aconseguir la major versemblanç;a de la histò;ria, però; això; despré;s t’obliga a una feina de documentació;: é;s mé;s fà;cil descriure un jutjat contemporani que un de fa dos-cents anys! El cicle de Feixes el vaig començ;ar sense pensar en l’è;poca. Començ;ava –a efectes d’escriptura, no de publicació;– amb una narració;, Lubowski o la desraó;, que passa en un balneari, i en un cert sentit el balneari é;s l’espai sense temps. Per tant, no em va fer falta posar-lo en una è;poca concreta. Continuava amb Fra Junoy, en un convent de monges, per tant un altre espai sense temps. Però; quan vaig arribar a La teranyina, que é;s un conflicte social, vaig haver de buscar data. I llavors vaig decidir posar-la al temps de la Setmana Trà;gica, perquè; em permetia situar els personatges en una situació; lí;mit, extrema, en una situació; diguem-ne mé;s dostoievskiana.

– Podrí;em dir que quan comences la novel•la ja en saps el tema, de què; parla en el fons, i que despré;s construeixes una histò;ria al damunt i finalment hi fas el que podrí;em anomenar el cà;sting i les localitzacions?
– No ben bé;. Almenys d’una manera conscient, quan començ;o no sé; ben bé; ni el tema, só;n unes intuï;cions vagues, que van prenent forma. Pot ser que de fet el sà;piga, però; que m’enganyi jo mateix, que ho dissimuli, perquè; així; tinc la sensació; de poder parlar encara de tot, que tot é;s possible. Per això; el procé;s é;s tan llarg. Perquè; t’ho jugues tot en cada novel•la.
#fotoesquerra#
– Deies abans que havies escollit la Setmana Trà;gica a La teranyina perquè; això; et permetia generar un moment dostoievskià;: posar els personatges al lí;mit. La novel•la é;s això;, per a tu, uns personatges posats al lí;mit?
– No necessà;riament. De vegades convé; fer-los topar amb els lí;mits. De vegades, al contrari. Però; é;s cert que a les persones –i als personatges!– se’ls reconeix en els moments extrems. Però; també; respon a una necessitat narrativa, a una estratè;gia narrativa. Quan treballava a Estació; d’enllaç; em deien que feia que els passessin moltes coses, als personatges, dins d’una estació;. Però; é;s que la concentració; é;s una de les formes per aconseguir dramatitzar. É;s una exigè;ncia narrativa. La narració; busca moments que valguin la pena de ser llegits o de ser escoltats. Moments significatius. Per això;, de vegades et convé; posar els personatges contra les cordes. Però; tampoc é;s una llei universal.

– Tornem a la metà;fora de l’edifici. Si, encara que sigui a toro passat, el conjunt de la teva obra agafa una coherè;ncia d’edifici ú;nic amb sales diverses, l’obra que has fet com a guionista de televisió; o de cinema formaria part d’aquest edifici? Formaria part del cos de la teva obra? O seria un edifici diferent, paral•lel, purament instrumental, per guanyar-te la vida?
– Fa vint anys t’hauria dit probablement que sí;, que forma part d’aquest edifici, que é;s part de la prò;pia obra tant com les novel•les. Ara no t’ho sabria dir del cert. Hi ha un indici que em fa dubtar: ú;ltimament he pogut deixar aquestes feines i dedicar-me gairebé; en exclusiva a escriure llibres. I no m’ha costat gens, al contrari. Però; no vol dir que en renegui, al contrari.

– En qualsevol cas, a mi em fa l’efecte, com a lector teu, que el pas pels guions i, molt especialment, pels guions de televisió;, t’ha servit per aprendre coses sobre com narrar, que en la teva narrativa hi ha un reflex de tè;cniques que vé;nen de l’audiovisual.
– En això; sí; que hi estic d’acord. La manera d’explicar que ha generat l’audiovisual é;s molt bona, extraordinà;ria. Et mires les sè;ries americanes actuals i só;n una escola de narrar. De vegades pequen de massa evidents, però; t’ensenyen a captar l’atenció; de l’espectador, a pensar estratè;gicament la teva narració;. Això; ho pots aplicar despré;s a les novel•les. Grà;cies a aquestes tè;cniques de l’audiovisual t’adones de per què; una novel•la fa panxa en un moment determinat. O busques fó;rmules per produir el plaer narratiu. La narració; pot enganxar el seu lector o espectador per dos canals: el sentimental o el cerebral. El sentimental es produeix quan l’espectador sap mé;s coses que el personatge i, per tant, genera cap a ell una empatia, una aproximació; cordial, de vegades fins i tot un desig de protecció;. El cerebral es produeix quan el personatge sap mé;s coses que l’espectador i, per tant, li genera incò;gnites, preguntes. A partir del que has aprè;s a l’audiovisual, pots planificar la barreja de totes dues coses. Tè;cniques per fer que allò; que expliquis resulti interessant a l’espectador, no l’avorreixi. Algunes d’aquestes armes com a escriptor te les dó;na la lectura. Altres crec haver-les aprè;s al mó;n audiovisual.

– Tu ets un escriptor que parla de grans temes, però; també; que està; molt preocupat per l’ofici de narrar, per parlar-ne d’una manera atractiva. Recordo que fa molts anys, abans de fer guions per televisió;, ja em deies que llegies best-sellers per veure com estaven escrits, la tè;cnica, l’ofici.
– Sí;. Ken Follet o Forsyth, però; també; Joyce i Thomas Mann. I el llenguatge de la ficció; audiovisual. No es narra nomé;s amb idees. Amb nomé;s idees es fa un assaig, i està; molt bé;, i é;s molt important. Però; é;s una altra cosa. El narrador no pot menysprear les anè;cdotes. I ha d’elaborar una estratè;gia. En una narració;, res no é;s gratuï;t, tot é;s necessari, tot hi é;s per alguna cosa. Tot é;s vida. Hi ha escriptors que menyspreen l’anè;cdota, que no els interessa aquest component d’ofici. Alguns fins i tot t’ho diuen: jo no sé; narrar, jo sé; escriure. No é;s igual. Bé;, cadascú; fa el seu propi edifici. Cadascú; busca allà; on es pot trobar bé;. Hi ha grans obres, que em semblen admirables des del punt de vista de les idees, del tema, del contingut de fons, però; de vegades penso que les haurien pogut narrar d’una manera mé;s à;gil, menys avorrida.

– Deies abans que no has planificat des de l’inici una obra sencera, però; sí; que pot semblar que has planificat una vida d’escriptor, una biografia centrada en l’escriptura i que permet escriure. Fins i tot les feines paral•lels –fer guions, ensenyar literatura– de fet acaben alimentant l’escriptura i ajuden a reflexionar-hi.
– El que hi ha é;s una decisió;, de ben jove, de situar l’escriptura en el centre de la meva vida. Per a mi, el fonamental é;s escriure. Jo miro la vida a travé;s de l’escriptura, però; l’escriptura é;s també; una mirada en ella mateixa, i per tant això; crea un joc de miralls, de seduccions d’anada i de tornada. Aquesta centralitat de l’escriptura comporta viure d’una manera determinada i també; pactar amb els teus, perquè; é;s una decisió; que també; els afecta. I de seguida, a mé;s, opto per la novel•la, a partir sobretot de l’interè;s per la lectura i per unes ganes d’emular allò; que m’agrada llegir. Llavors m’adono de les dificultats que comporta escriure. I amb el pas del temps, t’adones que aquesta decisió; de situar l’escriptura en el centre de la teva vida té; conseqü;è;ncies. Que s’ha de protegir, que s’han d’aixecar algunes muralles per protegir-ho. Que de vegades has de prendre decisions complicades i posar traves. I que això; obliga en certes coses a ser taxatiu, a dir que no. I comporta renú;ncies i dificultats.
;#fotodreta#
– De seguida, dius, vas optar per la novel•la. É;s el gran gè;nere?
– No. É;s un gè;nere. El gran gè;nere é;s la poesia. I, com a lector, no l’he deixada mai.

– Dè;iem que el pas per l’audiovisual, el fet d’haver estat professor de literatura –però; també; professor de tè;cniques d’escriptura–, ajuda a l’aprenentatge. Et sembla que en la teva obra hi ha una noció; de progré;s? É;s a dir, que cada novel•la é;s un pas mé;s enllà; en relació; amb l’anterior, com una fletxa ascendent.
– No ho sé;. Hi ha escriptors que fan la seva gran obra al principi, i despré;s es repeteixen o deixen d’escriure. En altres casos é;s al final. Jo el que sé; é;s que no hauria pogut fer una novel•la sense les anteriors. No hauria pogut fer Les veus del Pamano si no hagué;s fet abans Senyoria o Carn d’olla o qualsevol de les altres. Per tant, veig la meva obra com un procé;s de creixement: intento en cadascuna pujar un graó;.

– Això; pot arribar a ser angoixant.
– Bé;, tampoc no m’ho plantejo com una competició;. É;s la voluntat de pujar un graó; cada vegada. Però; reconec que sí; que pot ser angoixant. Vas acollonit, cada vegada que comences. En qualsevol cas, jo no em plantejo mai quan començ;o fer una obra menor, en relació; amb les anteriors. Potser mé;s breu, però; no menor. Sabent que això; de major i menor té; molt de relatiu.
;
– En la teva obra, hem comentat, é;s important què; expliques, però; també; com ho expliques. Les preocupacions temà;tiques i també; les preocupacions estilí;stiques, l’ofici d’escriure. En aquest segon à;mbit, quin é;s el paper de llengua? Quines só;n les preocupacions especí;fiques sobre la qü;estió; de la llengua?
– La meva preocupació; é;s que la llengua hi sigui genuï;na. Això; é;s important en tots els escriptors de totes les llengü;es, i arreu é;s problemà;tic. Quan parles amb escriptors de qualsevol llengua t’adones que això; els preocupa. Però; en uns casos é;s mé;s problemà;tic que en uns altres. En el nostre ho é;s mé;s, per les circumstà;ncies especials en les quals vivim, pels efectes de la diglò;ssia, pels efectes de viure a Espanya. En tot cas, jo m’imposo com a un deure d’escriptor conè;ixer la prò;pia tradició; fins als orí;gens. Llegir de totes les tradicions possibles, però; en la meva llegir des del principi de la tradició; per tal de trobar-hi el geni de la llengua. Dedicar un temps als clà;ssics. No saps com alimenta!

– Un escriptor té; una relació; especial amb la seva llengua. Però; les llengü;es necessiten un estatus polí;tic que garanteixi la seva pervivè;ncia. Un escriptor català;, pel simple fet d’escriure en català;, està; gairebé; condemnat a assumir un compromí;s amb la llengua i, per tant, amb els mí;nims de poder polí;tic que n’assegurin la vitalitat?
– Jo, per a la meva llengua i per al meu paí;s, el que anhelo é;s la normalitat. Que no t’ho hagis de preguntar. Que tot sigui clar i natural. Això;, des del punt de vista polí;tic, en el meu cas, significa un anhel d’independè;ncia. Sabent que la independè;ncia per ella sola no solucionarà; tots els mals. Tampoc no garantirà; la pervivè;ncia de la llengua. Però; permetrà; defensar-nos i defensar-la millor.
;
;
;>;>;>; Vicenç; Villatoro é;s periodista i escriptor.
;
;* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
;
Vegeu la crò;nica de l’acte de lliurament del Premi d’Honor aquí;</a>.
;
També; podeu llegir el discurs de Jaume Cabré; durant l'acte de lliurament del premi aquí;</a> .
;
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * ; ;

El perfil
Al costat de la seva taula d’escriptori, en l’ú;nic pany de paret que no està; cobert de llibres, Jaume Cabré; té; un quadre d’en Marc Molins. Al seu voltant, quatre imatges: Shakespeare, Tolstoi, Schubert i Dostoievski. Una mica mé;s avall, la imatge d’un monestir: el de Santa Maria de Benifassà;, a Fredes, el primer que es va fundar al Paí;s Valencià;, i que é;s la referè;ncia de l’escenari de ficció; a Fra Junoy o l’agonia dels sons. La taula d’escriptori é;s en una cambra clara, amb llum natural, plena de llibres: aquí; hi té; fonamentalment els de narrativa; els d’altres gè;neres estan escampats per tota la casa. Entre els llibres, molt endreç;ats, classificats per autors, moltes fotos familiars i amb amics, també; hi ha altres imatges d’escriptors: Homer, Ibsen, Strindberg... Entre la taula i un parell de butaques per llegir o per xerrar, un telescopi que mira cap a la finestra, apuntant al cel. I papers, fulls, carpetes, originals escrits a mà;, materials per a la prò;xima novel•la. No tant sols text escrit, sinó; materials de tota mena que s’acumulen, magmà;tics. A un prestatge del menjador, una de les joies de la corona de la biblioteca d’en Jaume Cabré;: la que van ocupant les traduccions que arriben de les seves obres a totes les llengü;es. É;s un prestatge llarg, però; aviat no hi cabran.
;
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
;
«;JO NO SÓ;C BILINGÜ;E, SÉ; IDIOMES»;

– Encara et pregunten, quan vas pel mó;n, per què; escrius en català;?
– A Europa, ja no. I encara menys despré;s de Frankfurt. Saben què; é;s i no se’ls fa estrany. Abans sí; que t’ho preguntaven molt. Sobretot a Espanya.

– A Espanya ja tampoc no t’ho pregunten?
– S’han sofisticat. Ara em pregunten com é;s que no em faig jo directament la traducció; al castellà;, sent bilingü;e.

– I què; els contestes?
– Que no en sé; prou, de castellà;. Ni de francè;s. Em falten matisos que calen per escriure. I que jo no só;c bilingü;e. En tot cas, sé; idiomes.

– En les teves novel•les sembles defugir les referè;ncies molt directes al present, als conflictes o a les circumstà;ncies mé;s prò;xims.
– É;s una manera de protegir el que faig dels efectes del pas del temps. Em faria pà;nic fer sortir un polí;tic actual en una novel•la. Perquè; d’aquí; a uns quants anys tot plegat serà; llunyà;, com una fotografia descolorida. La immediatesa é;s el terreny del periodisme, ara encara mé;s amb els diaris electrò;nics. Prefereixo parlar d’una dona que rega els geranis, perquè; sempre n’hi haurà; una. I a partir d’aquí;, parlar dels conflictes de sempre, que també; só;n els d’ara.
;
– Per tant, les teves novel•les no só;n vehicles ideolò;gics.
– M’esgarrifa pensar que algú; pot llegir una novel•la meva com un al•legat a favor o en contra d’alguna cosa. Quan en llegeixo, em fan patir. Tu expliques una histò;ria. A partir d’aquesta histò;ria, el lector ja traurà; les seves conclusions.
;
– Què; hi ha en tot plegat d’herè;ncia d’Ofè;lia Dracs?
– Per a mi, Ofè;lia Dracs é;s la colla d’amics. Volí;em fer un servei al paí;s. Que hi hagué;s literatura de gè;nere en català;, per tenir una cultura completa. Hi havia gent amb una milità;ncia molt forta. Jo era mé;s aviat dels que es
preocupaven dels aspectes literaris. Ofè;lia va ser això;: una colla d’amics, esperit de paí;s i ganes de passar-s’ho bé;. Amb la literatura com a vincle.
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
Fragments del discurs de Jaume Cabré; al Palau de la Mú;sica durant el lliurament del Premi d’Honor 2009, el 14 de juny de 2010:
;
La novel•la
Ho deia Mercè; Rodoreda i no em canso de repetir-ho: ‘una novel•la só;n paraules’.
El lector
Quan un text et commou, quan una histò;ria llegida arrela dins teu; quan un poema ben dit t’enrampa; quan vius amb els personatges d’una novel•la com si fossin vells coneguts, està;s tastant el poder transformador de l’art. Tu passes a ser tu mé;s la lectura.
La tradició; literà;ria
Conec la tradició; literà;ria espanyola i l’estimo profundament. Com la francesa o l’alemanya: profundament. Sé; buscar en moltes tradicions i no en tinc prou amb la meva. També; sé; que voler aspirar a una alenada universal no es pot fer des del buit sinó; des de l’arrelament a un lloc i a una gent. Per tant, he d’explicar que la meva tradició; literà;ria arrenca amb Llull, els trobadors i March, continua amb Joanot Martorell, Guimerà;, Verdaguer, Oller, Foix i Espriu, Riba, Estellé;s, Rodoreda, Calders, Moncada, Barbal i tants mé;s i, no cal dir-ho, els il•lustres escriptors que m’acompanyeu avui. Tinc la meva tradició; literà;ria, l’estudio, m’alimenta i en parlo amb orgull, com fa qualsevol ciutadà; de qualsevol paí;s lliure i amb tradició; literà;ria prò;pia. Perquè; la literatura catalana cada cop é;s mé;s coneguda i respectada.
La literatura
L’espectacle que s’ha ofert amb les lloances acrí;tiques a Samaranch, m’ha deixat atò;nit. Alerta amb les memò;ries selectives perquè; fan derivar la veritat histò;rica. I a tothom li agrada pensar com la majoria. Les opinions majorità;ries acaben conformant el pensament ú;nic, que é;s molt confortable per a qui s’hi aixopluga. Però; no patiu: la literatura, que també; burxa en la histò;ria, s’escriu no des de la confortabilitat del pensament ú;nic sinó; des de l’austeritat de les soledats infinites. La literatura ens pot salvar perquè;, per sort, l’escriuen persones lliures.
La llengua
L’escriptura é;s un afer de l’à;nima. Per això;, per a l’escriptor, la llengua é;s la seva pà;tria i mirar d’assegurar la pervivè;ncia de la llengua per a mi ja é;s una raó; de pes per treballar per la independè;ncia polí;tica del paí;s.
La independè;ncia
Vull que la meva llengua sobrevisqui amb salut en aquest mó;n de la globalització; uniformadora. I en parlo perquè; tinc esperanç;a en la gent. Fixeu-vos en els que organitzen i costegen les consultes populars per la independè;ncia; fixeu-vos en tots els que hi van a votar, sigui quin sigui el seu vot.
;

;

Gràcies a la immersió lingüística. Models d'escola i models d'educació lingüística.

oc@omnium.cat (Òmnium Cultural) (Joan Badia) — Sat, 11 Sep 2010 00:00:00 +0200

En despuntar el segle XXI, el model d’educació; lingü;í;stica iniciat a Catalunya el 1983 amb la Llei de normalització; lingü;í;stica ha entrat en una nova fase. L’arribada d’un contingent important d’alumnes que, en conjunt, poden parlar mé;s de 100 llengü;es, reforç;a l’encert de la decisió; presa als anys vuitanta del segle xx de no separar els alumnes per raó; de llengua. Amb aquest article repassem, de la mà; d’un expert, el recorregut fet per l’escola catalana en matè;ria lingü;í;stica, i revisem altres models que per raons diferents ens só;n propers, com el valencià; i el basc.
;
Probablement una de les millors decisions de paí;s va ser la que vam prendre el 1983, amb motiu del debat de la Llei de normalització; lingü;í;stica. Vam acordar que no separarí;em mai l’alumnat per raó; de llengua a les escoles catalanes. ;Era una consigna que manllevà;vem d’Alexandre Galí;, una figura important per a la pedagogia catalana, respectada i admirada per tothom.
Tanmateix, la Catalunya dels anys vuitanta del segle passat no era la Catalunya que Galí; havia conegut els anys trenta. Bona part de la població; havia nascut a la resta de l’Estat i era, doncs, castellanoparlant. La temptació; de fer escoles per ;als «;catalans»; i escoles per als «;castellans»; ;era present; o si es vol, deixar que l’escola privada escolaritzé;s majorità;riament l’alumnat autò;cton i l’escola pú;blica s’encarregué;s dels immigrants (com, de fet, succeï;a en l’entorn metropolità;). I no é;s d’estranyar que sorgissin diferents posicions sobre el tractament de la llengua a l’escola. Bà;sicament dues: la dels qui adduï;en que calia acollir cada infant en la seva llengua i introduir-li l’altra progressivament. I la dels qui sostenien que calia impartir des de bon principi tot l’ensenyament en català;. La primera posició; hauria comportat constituir grups classe diferenciats en funció; de la llengua dels alumnes . S’hauria contravingut així; la consigna de Galí;...
Sortosament, ;la clarividè;ncia de les persones ;que eren al capdavant de la polí;tica educativa dels diferents grups polí;tics va fer possible l’acord (de la major part de les forces polí;tiques democrà;tiques i catalanistes) en un model d’escola en què; «;L’alumnat no ha d’é;sser separat en centres [...] diferents per raó; de la seva llengua habitual»;, segons que deia la Llei ;de normalització; lingü;í;stica.
;
#fotoesquerra#
L’estratè;gia que va fer possible una sola escola: la immersió;
L’escola é;s una peç;a clau, per bé; que no l’ú;nica, per garantir que l’alumnat d’avui, els ciutadans del demà;, adquireixin un domini suficient de la llengua prò;pia, al costat d’un coneixement necessari de la cultura del paí;s on viu. Per això;, des de bon principi, la Generalitat recuperada va tenir una preocupació; per les qü;estions que afectaven l’ensenyament de la llengua.
Es va definir l’escola de Catalunya com escola catalana en llengua i continguts, la qual cosa equivalia a facilitar que tots els centres escolars poguessin implementar un currí;culum en la llengua del paí;s i arrelat en la cultura prò;pia. Per a això;, era tan important que la Generalitat assumí;s les competè;ncies educatives i pogué;s desplegar un model propi. ;
Centrant-nos en l’aspecte lingü;í;stic, el repte era com fer possible que, al mateix temps que no se separava l’alumnat en centres o en classes diferents, es permetia que tothom aprengué;s fins a ;un nivell suficient la llengua del paí;s. La solució; va venir de la mà; d’un programa que s’havia posat en marxa al Quebec, en una situació; de contacte de llengü;es similar a la que hi havia a Catalunya: la immersió; lingü;í;stica.
Aquest programa consistia en un canvi de llengua de la llar a l’escola, amb el consentiment dels pares i sense necessitat que l’infant abandoné;s la seva llengua d’origen. É;s a dir, l’alumnat, que té; una llengua familiar determinada, é;s escolaritzat de manera total (<;<;immersió;>;>;) ;en una nova llengua diferent de la que utilitza habitualment a casa. É;s també; en la nova llengua que realitza l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura. En el moment que l’infant començ;a a dominar la llengua de l’escola, de manera progressiva, es va introduint en el currí;culum la seva prò;pia llengua, de manera que en acabar l’escolaritat obligatò;ria, el noi o noia té; un domini equivalent en ambdues llengü;es: la de la llar i la de l’escola .
La implantació; de la immersió; requereix un notable esforç;, no solament per part de l’administració;, sinó; també; del col•lectiu docent, que é;s, al capdavall, qui ha de dur les mesures previstes a l’aula i fer-ho amb è;xit. Val a dir que el conjunt del professorat català;, que era qui estava cridat a implementar la immersió;, va respondre de manera exemplar. Cal tenir en compte que la gran majoria no havia aprè;s català; ni en català; al llarg de la seva escolaritat . L’aplicació; del programa d’immersió; é;s considerat un exemple paradigmà;tic d’innovació; en l’ensenyament de la llengua, en dinà;mica a l’aula, en materials curriculars, en formació; del professorat, etc.
La immersió; durant els primers cursos de l’escolaritat (normalment es limita fins a segon curs de Primà;ria), ;inclò;s l’aprenentatge de la lectoescriptura, va fer possible que l’alumnat no catalanoparlant pogué;s continuar la seva escolaritat utilitzant el català; com a llengua vehicular, fer l’aprenentatge del castellà; de manera progressiva i acabar l’escolaritat obligatò;ria amb un nivell equivalent en ambdues llengü;es, com demostren totes les proves fetes al llarg dels darrers 25 anys.

Remarquem dos factors importants per a l’è;xit del programa d’immersió;. D’una banda, la implicació; i complicitat de les famí;lies no catalanoparlants que van intuir que la immersió; reportaria beneficis per als seus fills i filles, ja que s’assegurava una mé;s gran qualitat (recursos i formació;, sobretot) en els centres on es desenvolupava el programa. Però; el consentiment de les famí;lies implicava sobretot una actitud positiva cap a la llengua catalana, la qual cosa va actuar com ;un ";valor afegit intangible"; d'alt nivell, ja que comportava també; un mé;s gran compromí;s de les famí;lies en l’educació; global dels fills. I, per ú;ltim, però; no pas menys important, el seguiment i avaluació; constant del programa per part de figures università;ries rellevants, com é;s ara el doctor Miquel Siguan, el psicolingü;ista Ignasi Vila i tants altres, que n’anaren constatant i difonent els avenç;os.
#fotodreta#
Es pot afirmar, doncs, que grà;cies a la immersió; va ser possible l’escola catalana arreu, en centres metropolitans i en centres rurals; en centres pú;blics i en centres concertats o privats...
;
L’escola catalana
A Catalunya l’escola es defineix com a ";escola catalana en llengua i en continguts";. ;Això; vol dir que, en principi, i tenint en compte el tractament de les llengü;es oficials --català;, castellà;--, ;no hi ha models diferents: totes les escoles de Catalunya fan un tractament similar de la llengua en el currí;culum.
• Amb petites variants, totes les escoles fan l’escolarització; infantil (parvulari, a l’inici de l’escolarització; bà;sica) en català;.
• L’aprenentatge de la lectura i l’escriptura també; es fa en català; en la prà;ctica totalitat dels centres educatius.
• S’introdueix el castellà; de ;manera progressiva (primer oralment i despré;s en textos escrits) al llarg del perí;ode que va entre els 5 i els 8 anys.
• S’imparteixen classes de castellà; i de català;, en horari equivalent, durant l’educació; primà;ria i secundà;ria (entre 4, 3 i 2 hores, depenent del nivell i del curs).
• El català; é;s la llengua vehicular de la gran majoria de matè;ries del currí;culum escolar, excepció; feta de la llengua estrangera --i del castellà;, ò;bviament. ;
• Els darrers deu anys ha augmentat el nombre de centres que introdueixen la tercera llengua (anglè;s, majorità;riament) a parvulari o als primers cursos de primà;ria. Així; com també; han augmentat els centres de primà;ria i de secundà;ria que imparteixen continguts no lingü;í;stics en anglè;s (o en francè;s).

Pel que fa als continguts, hom segueix el currí;culum oficial prescrit per la Generalitat de Catalunya . De fet, el currí;culum català; adapta els ensenyaments mí;nims dictats per l’Estat a la realitat catalana. Aquest é;s l’equilibri que hom ha trobat per encaixar les competè;ncies prò;pies de la Generalitat en el marc de l’ensenyament comú; que propugna la Constitució; espanyola per a tots els ciutadans de l'Estat espanyol.
;#fotoesquerra#
Nous reptes en el tombant de segle
En arribar al segle XXI, aquest model ha entrat en una nova fase, sotraguejat per l’arribada d’un contingent important d’alumnat nouvingut provinent d’arreu del planeta. Ara ja no es tracta d’alumnes no catalanoparlants que tenen una altra llengua comuna, el castellà;, com els anys vuitanta. Ara es tracta d’infants que, en conjunt, poden representar mé;s de 100 llengü;es diferents . Davant d’aquesta situació;, però;, s’ha donat també; una resposta original i innovadora: les aules d’acollida, que apliquen bona part de les tè;cniques apreses en el programa d’immersió;. I al mateix temps s’ha renovat aquest programa sobre noves bases i s’han posat en marxa altres iniciatives per implicar les famí;lies i tota la comunitat a la recerca de la complicitat que asseguri la continuï;tat i coherè;ncia escola-entorn (els plans educatius d’entorn). El conjunt del programa, conegut com a Pla LIC (Pla per a la llengua i la cohesió; social), ;encara é;s objecte d’implementació;. Tanmateix, ja se’n pot fer una primera avaluació; molt positiva, des del moment que ha ajudat a donar resposta als nous reptes plantejats per un increment notable de la immigració; a les escoles catalanes.
El Pla LIC ha permè;s, una vegada mé;s, no separar l’alumnat per raó; de llengua, ja que el recurs de l’aula d’acollida en el mateix centre é;s concebut com un suport conjuntural i temporal, mentre l’alumne no adquireix els mí;nims indispensables per a la comunicació; amb la resta de companys del seu grup natural. Per això;, el Pla LIC es reclama ara i adé;s deutor del Programa d'immersió; lingü;í;stica i ;continuador natural del bon fer pedagò;gic dels mestres i professors que els anys vuitanta, amb l’ajut de l’administració; com ara, van protagonitzar una tasca í;mproba al servei del paí;s i de la cohesió; social. ;
;
El cas de les Illes
La situació; a les Illes Balears es plantejà; de manera similar al Principat –no així; al Paí;s Valencià;, com veurem tot seguit. De fet, la relació; entre el Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya i la Conselleria d’Educació; i Cultura del Govern de les Illes Balears ha estat aquests darrers 30 anys fluida i de franca col•laboració;. Materials, formació;, assessorament, idees i plantejaments han circulat de les Illes al Principat, i viceversa, en un exemple d’alineament davant de problemes comuns.
;
Alumnes separats per raó; de llengua
El cas del Paí;s Valencià;
Des de bon principi, les autoritats educatives del Paí;s Valencià; es movien entre dues aigü;es: d’una banda, la pressió; per part de mestres, famí;lies i organitzacions civils en favor de la normalització; lingü;í;stica (del valencià; o del català;, tant se val el nom!); i de l’altra, la resistè;ncia de nuclis importants contraris a la valencianització; de l’educació;. L’excusa que una part del territori (un 10%) ha estat sempre castellanoparlant va servir perfectament per dissenyar un model que s’ha revelat ineficaç; de cara a fer avanç;ar el domini de la llengua autò;ctona per part de la majoria de la població;. L’escassa decisió; (i convicció;) dels primers governs socialistes va fer que s’establí;s un model en què; es distingeixen els segü;ents tipus de centres i de programes a l’hora de tractar la llengua a l’escola:

a) ; ; Model monolingü;e, amb el castellà; com a llengua vehicular o d’aprenentatge i el català; com a assignatura setmanal. Es dó;na a la zona castellanoparlant del Paí;s.
b) ; ; Model bilingü;e, amb diferents programes opcionals: 
; ; ; • Programa d'ensenyament en valencià; (PEV), popularment conegut com <;<;lí;nies en valencià;>;>;, ;adreç;at a la població; catalanoparlant. Es tracta d’un programa de <;<;manteniment de la llengua de la llar>;>;, ;tal com es coneix internacionalment aquest tipus d’actuacions.
; ; ; • Programa d'immersió; lingü;í;stica (PIL), ;que, semblantment a l’anterior, també; é;s conegut com a <;<;lí;nies en valencià;>;>;. Tanmateix, en aquest cas, la població; destinatà;ria seria l’alumnat de zones amb predomini de població; castellanoparlant. Com en el cas del Principat, es tracta d’un programa ;de <;<;canvi de llengua de la ;llar a l'escola>;>;.
; ; ; • Programa ;d’incorporació; progressiva (PIP), en què; s’inicia en llengua castellana i el català; hi va guanyant progressivament mé;s pes horari.
; ; ;• Posteriorment, a partir de 1998, es va posar en marxa el Programa d'educació; bilingü;e enriquit, en ;què; s’introdueix una tercera llengua (generalment, anglè;s) des dels primers cursos de l’escolarització;.
Un balanç; d’aquest model de tractament de la llengua a l’escola no pot pas ser positiu, ja que no ha permè;s avanç;ar en el domini de la llengua ni en la seva normalització;. Els dos programes prò;piament valencianitzadors (el PEV i el PIL) no han arribat mai mé;s enllà; del 30% de la població;. Contí;nuament es troben sotmesos a dificultats i obstacles posats... per la mateixa administració;. Si aguanten é;s en bona part grà;cies al professorat i a la societat civil, especialment grà;cies a l’actuació; exemplar del grup Escola Valenciana , que mobilitza cada any milers de persones en defensa de les lí;nies en valencià;, sempre amenaç;ades per una administració; poc menys que hostil cap a la normalització; de la llengua prò;pia.
;
El mé;s perilló;s, però;, é;s la progressiva fragmentació; social que es va produint: mentre que les lí;nies en valencià; es concentren a l’escola pú;blica i al nord del Paí;s (Castelló;); el model en castellà; (totalment o gairebé;) es dó;na sobretot en centres concertats i privats, i especialment al sud (Alacant). Aquesta perspectiva no augura res de positiu per a la llengua ni per a la cohesió; social. ;
;
Els models d’escola basca
Al Paí;s Basc la relació; entre les llengü;es presents, è;uscar i castellà; o francè;s, é;s forç;a diferent de la que hi ha entre català; i castellà;. D’una banda, la distà;ncia en termes de sistema lingü;í;stic é;s molt mé;s gran; de l’altra, la situació; histò;rica del basc é;s de pura supervivè;ncia des de fa unes quantes desenes d’anys. ;
Sota la dictadura franquista, van proliferar iniciatives radicals per part de la població; civil per escolaritzar els infants bascoparlants en centres quasi clandestins, que reberen el nom popular d’ikastoles [9] ;. Deixant de banda les ikastoles d’abans de la guerra civil espanyola i alguna iniciativa individual a la immediata postguerra, el nou moviment d’ikastoles renasqué; a finals dels cinquanta i, sobretot, durant els anys seixanta i setanta. Un text legal del governador ;de Guipú;scoa constata el 1968 que hi ;havia <;<;numerosos niñ;os inscritos en centros no autorizados>;>; i <;<;varios miles de niñ;os que asisten a centros que escapan de todo control>;>;. Es calcula que l’any 1974 hi havia uns 25.000 alumnes escolaritzats en unes 130 ikastoles als diferents territoris d’Euskal Herria.
Hem d’entendre les ikastoles com una genuï;na manifestació; de voluntat popular per mantenir i preservar el patrimoni lingü;í;stic. Probablement com en pocs paï;sos del mó;n s’ha donat. El programa que s’hi desenvolupava partia de l’ensenyament í;ntegrament en basc, així; com de continguts propis de la cultura basca.
Amb l’arribada de la democrà;cia i l’assumpció; de les competè;ncies educatives per part del govern basc, es va establir un model singular que permetia, inicialment, avanç;ar sense tensions en un procé;s pací;fic quant al tractament de la llengua a l’escola. Deixant de banda les ikastoles, que van conservar la seva especificitat, la resta de centres educatius bascos (i el mateix val per als navarresos) es van adscriure a un dels tres models segü;ents:
• Model A: S’hi fa tot en castellà;, exceptuant l’assignatura d’è;uscar. Aquest model ha experimentat una notable davallada, de manera que avui nomé;s representa un 3,9% del total de l’alumnat d’educació; infantil; un 19,7% del de primà;ria; i un 16,8% del de secundà;ria obligatò;ria, segons dades del mateix govern basc.
• Model B: Una part de les matè;ries s’hi fa en castellà; i una altra part, en è;uscar. Tot i que no ha baixat tant com el model A, també; es troba en descens: 22% d’educació; infantil; 23% d’educació; primà;ria; i 28,38% de secundà;ria obligatò;ria.
• Model D [12] ; : Totes les assignatures s’hi imparteixen en è;uscar, excepte la de llengua castellana. Seria, per tant, un model similar a les ikastoles. Avui representen el 73,4% de la matrí;cula d’educació; infantil; un 57,3% de la de primà;ria; i un 54% d’educació; secundà;ria obligatò;ria.

La situació; no seria tan optimista en la formació; professional (13,3% d’ensenyament en euskera) ni a la universitat pú;blica (21% d’alumnes segueixen alguna matè;ria en è;uscar). A la selectivitat, un 57% s’examina en euskera i un 43, en castellà;.
Aquestes dades poden variar per territoris i per tipologia de centres (pú;blics, concertats...). Igualment, hi hauria diferè;ncies notables entre Euskadi i Navarra. Al Paí;s Basc francè;s, malgrat la no oficialitat de l’è;uscar, es calcula que un 30% de l’alumnat de primà;ria estudia en euskera .
Les ikastoles, en el context de la democrà;cia, han continuat funcionant al seu aire i amb un acord especial amb el govern, com a escoles concertades des del punt de vista legal. Tot i que serien assimilables als centres del model D, la seva especificitat ha estat respectada per l’administració;, de manera que es considera una xarxa d’escoles a part de la resta.
Des del punt de vista de domini de la llengua, hom debat si els nivells de suficiè;ncia en acabar l’escolaritat obligatò;ria só;n els que caldrien. Sembla que hi ha un 30% d’alumnes del model D (i, presumiblement, molts mé;s en els altres dos models) que no assoleixen un domini suficient d’è;uscar. Aquesta va ser una de les raons per la qual el govern basc, entre ;el 2007 i el 2009, ;va proposar una reforma dels models d’escola basca segons el tractament de la llengua. A mé;s d’introduir una tercera llengua ;de manera primerenca, aquesta reforma proposava substituir els tres models de centres per un ú;nic model amb un Nou Marc d’Aprenentatge i Ensenyament de les Llengü;es a Euskadi. Es pretenia superar la divisió; entre els tres tipus de centres i instaurar un model mé;s fluid en què; es fixé;s el mí;nim de domini de la llengua prò;pia per als alumnes. Tanmateix, la proposta no va passar de ser objecte de debat entre els diferents grups polí;tics del govern i de l’oposició;. De fet, l’evolució; dels models d’escola basca s’ha vist condicionada per factors polí;tics, ja que el canvi de signe ideolò;gic al capdavant del govern ;basc al mes de ;maig de 2009 va aturar la reforma anunciada per l’anterior govern des de 2007 i ha deixat, de moment, les coses com estaven.
;
A tall de conclusió;
La llengua é;s un element cabdal en el procé;s educatiu. El tractament que en fa l’escola no é;s nomé;s com a matè;ria d’aprenentatge en si mateix. La llengua é;s el vehicle pel qual es realitza l’aprenentatge de gairebé; totes les matè;ries: la majoria d’à;rees curriculars, bona part dels continguts es vehiculen per mitjà; del llenguatge. Per això;, la relació; entre llengua i aprenentatge é;s un punt cabdal en la pedagogia i de la psicologia de l’educació;. Avui sabem que aprenem a pensar i a parlar grà;cies al fet de viure en una comunitat parlant, que sense la mediació; del sistema de signes lingü;í;stics un infant no podria realitzar la major part dels aprenentatges que realitza. Per això;, parlar del tractament que l’escola fa de la ;llengua --com a matè;ria, però; sobretot com a vehicle per a l’aprenentatge, <;<;en quina llengua s'ensenya>;>; -- é;s un element clau per a qualsevol model ;d’escola i d’educació;. Però; també; ho é;s de cara a construir una comunitat social en què; els seus membres tinguin un instrument comú; per entendre’s, un sistema de signes compartit, portador d’una cultura comuna grà;cies justament a la llengua que la vehicula.

Quan debatem de models d’escola i llengua, en el fons estem debatent models de societat. Una societat cohesionada comparteix, en primer lloc, un llenguatge comú; que permet als seus membres construir plegats un projecte de futur, a partir d’un dià;leg intercultural, si aquella societat està; formada, com la catalana, per persones autò;ctones i persones vingudes d’arreu del mó;n. L’instrument que pot fer possible aquest dià;leg é;s, sens dubte, la llengua comuna.
-----------------------------------
[9] ; ;El terme é;s un neologisme format a partir del verb basc ikasi, “aprendre, estudiar” per analogia amb eskola. I se sol entendre com un centre educatiu que ensenya en basc, amb una organització; especial.
[12] Recordem que en è;uscar no existeix la lletra C, substituï;da per la K</st1:personname> en la representació; del so gutural.

;

CULTURA: Si volem cinema en català, encara ho tenim tot per fer

oc@omnium.cat (Òmnium Cultural) (Valentí Sanjuan) — Sat, 11 Sep 2010 00:00:00 +0200

El debat medià;tic, sempre necessari, sobre l’acció; de Govern ha estat mancat, en el camí; legislatiu fins a l’aprovació; de la Llei del cinema el passat mes de juny, d’una anà;lisi en profunditat sobre la seva raó; de ser, com só;n les oportunitats i les amenaces que implica la digitalització; de la cultura al nostre paí;s. La polè;mica sobre la llengua de consum del cinema a Catalunya ha monopolitzat el debat i, a parer de l’autor de l’article, ens esperen encara pressions, joc brut, xantatges i intents de fer-la fracassar. Per fer front a les ";majors"; nord-americanes i els exhibidors patris, cal seduir-los, fer-los veure que el català; no é;s el problema, sinó; un aliat per al seu negoci.
;
Quan des d’aquesta revista es van posar en contacte amb mi per escriure un article sobre la Llei del cinema, encara no s’havia aprovat. De fet, no nomé;s no s’havia aprovat sinó; que ni tan sols estava clar que s’hagué;s d’aprovar. Tot apuntava que en una recta final de legislatura comprimida, i amb la col•laboració; de CiU, el Govern acabaria de tirar endavant la llei, però; encara no hi havia res escrit.
É;s per això; que des de fa mé;s d’un any que hi havia la possibilitat de sentir tothom parlar d’una llei electoralista, de final de legislatura o, fins i tot, de final de cicle com l’han volgut titllar alguns. Sigui com sigui, i mirant de no fer cap tipus de polí;tica amb aquest article, un servidor ha de dir que, electoralista o no, tant de bo hi haguessin eleccions mé;s sovint si això; signifiqué;s que tiren endavant mé;s propostes arriscades, atrevides, valentes i, sobretot, necessà;ries com aquesta: per fi, i despré;s de dè;cades d’anorreament i de ridiculització; del català; al cinema, encetem un projecte que, tot i que complex i complicat, ens garantirà; un 50% de les cò;pies del que s’estreni a casa nostra en català;, ja sigui doblat o subtitulat.
;
La Llei del cinema
Comprimir la Llei del cinema, l’avantprojecte de llei previ i les lí;nies mare inicials serà; quasi impossible; així; que deixo les introduccions a banda i vaig directament al gra, a intentar explicar per què; aquesta Llei del cinema per la qual tant ha lluitat la Conselleria de Cultura i Mitjans de Comunicació;, amb el conseller Joan Manuel Tresserras i el secretari de Cultura, Eduard Voltas, al capdavant, é;s una de les millors notí;cies dels darrers anys per a la cultura catalana.

A principis de juliol s’han conegut els EGM, els famosos Estudis Generals de Mitjans, que serveixen per mesurar l’audiè;ncia de les rà;dios arreu de l’Estat espanyol. Resulta que les dues rà;dios lí;der a Catalunya só;n Catalunya Rà;dio i RAC1, separades per un miler d’oients, i que sumen una audiè;ncia dià;ria acumulada de mé;s d’un milió; de persones. Això; vol dir que mé;s del 50% del consum de rà;dio que es fa a casa nostra é;s en català;, a travé;s d’emissores pú;bliques i privades que han sabut trobar un mercat, uns anunciants, un contingut, un punt distintiu, i, per sobre de tot, una audiè;ncia que els escolta. Això;, fa 30 anys, era impensable.

Deixeu-me que us posi un altre exemple. El darrer mes de juliol, Televisió; de Catalunya va ser lí;der d’audiè;ncia, cosa prou habitual els dos darrers anys despré;s d’una è;poca en què; semblava que el model de TV pú;blica i de qualitat ja no funcionava tan bé;. TV3 ha estat lí;der, com us deia, per davant de Tele5 i sense cap partit de futbol: ni Copa, ni Lliga, ni Champions, ni Mundial. Res de res. Això;, fa 30 anys, era inimaginable.

I un reguitzell de comentaris, rà;pids però; no menys significatius, per acabar les analogies: que un llibre de Paul Auster es vengui mé;s a Catalunya en català; que en castellà; no é;s una casualitat ni un fet aï;llat; que un grup com Els Amics de les Arts omplin l’Auditori é;s habitual, i que la blocosfera catalana estigui al top 10 de les llengü;es mé;s actives de tot el mó;n é;s mé;s que significatiu.

É;s a dir, expressem-ho amb prou contundè;ncia: la cultura catalana é;s una cultura forta en gran part de les seves disciplines. Potent, à;mplia, rica. Fructí;fera, frondosa i prolí;fica. I Catalunya, com a paí;s, i el català; com a llengua han de saber aprofitar-ho, per una banda, i alimentar-ho, per l’altra. É;s en aquest sentit que no ens hem de permetre que, en ple segle xxi i en una societat on cada vegada é;s mé;s senzill tenir-ho tot a l’abast de la mà;, ens sigui impossible veure cinema en la nostra llengua, ja sigui doblat o subtitulat. Nomé;s per això; ja hauria pagat la pena tants anys d’espera per aconseguir aquesta Llei del cinema.
;
El cinema en català; no ven
;
Per a tots els que diuen que no hi ha demanda de cinema en català;. Primera part de la resposta: el que no hi ha é;s oferta. O é;s que un 3% de quota de pantalla, en cinemes gens cè;ntrics i sense cap tipus de publicitat, es pot considerar, seriosament, com a oferta? I, segona part de la resposta: fa 30 anys, abans de la creació; de Catalunya Rà;dio i Televisió; de Catalunya deien el mateix, que no calia rà;dio i TV en català; perquè; la castellana ja l’entení;em. I que no hi havia prou demanda. Ara, menys de tres dè;cades despré;s, aquests mitjans han demostrat sobradament i durant molts anys, que no nomé;s hi havia mercat, sinó; que cada vegada n’hi ha mé;s. Per als mitjans pú;blic i per als privats. I que, a mé;s, es pot fer amb un model de qualitat, integrador, didà;ctic, entretingut i divertit: fer paí;s a travé;s dels mitjans.

Dit això;, é;s important parar atenció; a un dels aspectes de la Llei que, bé; ha passat desapercebut, bé; no s’ha sabut explicar, o bé; no ha interessat alguns mitjans com per fer-se’n ressò;, ja que, tot i el que pensa la majoria de gent, i ja he sentit un bon grapat de queixes en aquest sentit, é;s una gran aposta per la versió; original subtitulada. De fet, que les pel•lí;cules arribin doblades é;s una de les anomalies mé;s curioses del cinema de l’Estat espanyol i é;s quelcom que encara s’arrossega del franquisme. A d’altres paï;sos, veure films en VO é;s la cosa mé;s normal del mó;n, no nomé;s perquè; abarateix costos de distribució;, sinó; també; perquè; ajuda a estrenar abans grans tí;tols d’arreu del mó;n, respecta la qualitat i la vocació; de l’obra original i, finalment, es converteix en una finestra d’aprenentatge de nous idiomes.
;
La versió; original i el doblatge

Tenint en compte tots aquests punts, la Llei del cinema aposta, i fort, per la versió; original. D’aquesta manera, del 50% de films que hagin d’arribar en català; una part es doblarà; i l’altra se subtitularà;, aconseguint que, de forma progressiva, a Catalunya ens acostumem a una cosa habitual a la resta de paï;sos avanç;ats del mó;n: veure els films en les seves llengü;es originals.

Però; aquí; no s’acaben les possibilitats de la Llei, que ha d’aconseguir, de totes totes, no nomé;s el foment de films traduï;ts o doblats al català;, sinó; la producció; de pel•lí;cules catalanes. En aquest sentit, Televisió; de Catalunya hi jugarà; un paper fonamental, al mateix temps que l’ICIC s’haurà; de convertir en allò; que li cal el cinema de casa nostra: un promotor de bons projectes en la nostra llengua. Un Institut Català; de les Indú;stries Culturals que serà; bà;sic per aconseguir que la nostra cinematografia vagi creixent a poc a poc.
;
Els darrers anys, a mé;s, hem vist com les subvencions no acabaven de ser efectives en aquest sentit: mé;s d’una, dues i tres productores han fet honor a aquella pel•lí;cula de Woody Allen, Agafa els diners i corre, i han aprofitat les subvencions de la Generalitat per doblar els seus films al català;, i un cop fet aquest trà;mit, marginar-ne absolutament la cò;pia en la nostra llengua. De tots aquest errors o, mé;s que errors, desajustos, caldrà; aprendre’n amb aquesta Llei per aconseguir que no ens tornin a prendre el pè;l (i la cartera).

De tot se n’aprè;n, i pel camí; hi ha coses que no han acabat de funcionar com s’esperava, com ara el Servei Català; del Doblatge, una magní;fica iniciativa engegada per Televisió; de Catalunya i que permetia doblar un seguit de films perquè; despré;s la banda sonora es pogué;s incloure en els DVD que es vendrien a les botigues. En alguns casos ha tingut una bona acollida, en d’altres no tant, i en algun altre les distribuï;dores s’hi han negat rotundament. Però;, de nou, com a experiè;ncia, la valoració; ha de ser mé;s que positiva i, un cop mé;s, pionera.
;
Aprenent del passat
A l’hora de redactar aquesta Llei també; s’ha pres nota d’aquell decret del govern de Jordi Pujol que, fa poc mé;s d’una dè;cada, va topar de nassos amb la negativa (i perquè; no dir-ho, amb el xantatge gens dissimulat) de les majors de Hollywood. I é;s que els grans estudis americans no van tolerar de cap de les maneres que algú; aliè; al seu mercat es posé;s a legislar sobre un territori que consideraven seu, intocable i innegociable. É;s precisament en aquest sentit que aquesta Llei del cinema que acaba de rebre llum verda al Parlament de Catalunya é;s una llei sancionadora i incentivadora al mateix temps: premia aquells que aposten pel català; a les sales, al rodatges i a les distribucions, i sanciona aquells que es neguen a doblar o subtitular les pel•lí;cules a la nostra llengua amb fins a 5.000 euros de multa per cada cò;pia que no s’adeqü;i als requisits.

Cal tenir en compte que l’arribada a aquest 50% de cò;pies en català; no serà; immediat, sinó; que hi haurà; un perí;ode de 5 anys perquè;, de forma progressiva, les empreses del sector s’hi vagin acostumant, de la mateixa manera que es podria allargar dos anys mé;s si hi hagué;s un acord per fer-ho. É;s a dir, entre 5 i 7 anys per aconseguir que els catalans puguem decidir, finalment, i en igualtat de condicions, si volem veure el cinema en la nostra llengua.
;
A la contra. No al català; als cinemes
D’arguments en contra d’aquesta Llei n’hem sentit uns quants, alguns de mé;s raonats i d’altres de molt mé;s primaris i barroers. Però; un dels que he sentit mé;s vegades (de la mà; del Gremi d’Exhibidors de Cinema) é;s que aquesta Llei reduirà; el nombre d’espectadors de cinema perquè; no el voldran veure en català;. Com si a partir d’ara ja no es pogué;s trobar cinema en castellà; arreu de Catalunya; o com si el fet de posar unes cò;pies en versió; catalana privé;s a algú; que la vulgui veure en castellà; de fer-ho; o com si tota aquella gent que viu, parla, treballa, escolta la rà;dio o veu la TV en català; i que ha vist cinema sistemà;ticament en castellà;, perquè; no podia fer-ho en català;, hagué;s de deixar d’anar al cinema ara que justament podran anar a les sales a veure pel•lí;cules en la seva llengua. L’argument, t’ho miris com t’ho miris, no deixa de ser sorprenent. O curió;s, com a mí;nim.

Bé;, sigui com sigui, hi ha un seguit de comentaris en contra de la Llei que cauen pel seu propi pes, i d’altres que no podrem repassar en aquest article. Però; el que é;s cert é;s que no serà; fà;cil tirar endavant la Llei del cinema: hi haurà; pressions, joc brut, xantatges i intents d’afluixar-la i fer-la fracassar. I é;s en aquest sentit que no s’ha aconseguit res encara, nomé;s un marc legal que ara, el proper Govern, guanyi qui guanyi a les eleccions de la tardor, haurà; de gestionar amb molta intel•ligè;ncia, paciè;ncia, i mà; dura en alguns moments. Seria una llà;stima que, un cop arribats a aquest punt, ens oblidé;ssim del mé;s important: tot està; encara per fer.

Arriba el moment de plantar cara a les majors, però; també; de seduir-les. D’aconseguir que no vegin el català; com un problema, sinó; com un aliat. I de fer entendre d’una vegada per totes a les grans distribuï;dores que això; que ens passa a Catalunya no é;s un caprici, sinó; una voluntat real de poder veure cinema en la nostra llengua.

La batalla serà; semblant amb el Gremi d’Exhibidors cinematogrà;fics, que ja han demostrat que si cal fer vagues, protestes o anuncis demagò;gics contra la nova Llei del cinema per emetre a les sales ho faran. A ells també; cal fer-los entendre que el català; no é;s l’enemic.
;
No caure en l’autocomplaenç;a
Això; sí;: no tots els mals vindran de fora. No tot allò; que pot fer fracassar una Llei aprovada pel Parlament de Catalunya só;n factors externs. Hi ha tot un seguit de coses que caldrà; millorar amb feina ben feta i un esperit crí;tic que moltes vegades tampoc no hem sabut tenir. Quantes vegades hem sentit algú; queixant-se d’un català; excessivament normatiu o de diccionari en una pel•lí;cula d’acció;. I é;s cert: no pot ser que el català; que veiem al cinema sigui una llengua plena de castellanismes, barbarismes i paraulotes, però; o aconseguim que s’assembli una mica mé;s al que es parla i se sent al carrer, o no aconseguirem mai que el del carrer s’assembli al que es parla a les pel•lí;cules. O ens prenem alguna llicè;ncia en aquest sentit, encara que sigui petita, o ens costarà; molt acostumar-nos a veure i llegir cinema en la nostra llengua. I é;s que un servidor encara recorda un doblatge d’un film on sortia Sylvester Stallone emprenyat com una mala cosa i cridant al seu company: «;ets un babau torracampanes»;. Si aquest é;s el doblatge que esperem, potser que tanquem la paradeta.

O sigui, que això; é;s el que ens toca: confiar que el Govern, sigui del color que sigui a partir de la tardor vinent, sabrà; aplicar aquesta llei histò;rica; celebrar que despré;s de tants anys el català; començ;arà; a agafar una certa empenta a les sales del paí;s, i sobretot: no per milità;ncia sinó; per amor a la nostra prò;pia cultura, fer el petit esforç; de donar suport al català; al cinema. I com es fa això;? Anant-hi.
;
;* * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
; Per a mé;s informació; podeu consultar l'informe</a> realitzat per Media.cat sobre la llei del cinema a la premsa</h3> ;</h4>

LLENGUA: El català, cosa de tots?

oc@omnium.cat (Òmnium Cultural) (Celina Pau) — Sat, 11 Sep 2010 00:00:00 +0200


Tothom recorda l’eslò;gan de la primera campanya del Govern per fomentar l’ú;s social del català;. Era l’any 1982 i la Norma, la nena metà;fora que ens havia de sensibilitzar de la necessitat de recuperar la nostra llengua, va recó;rrer el territori amb una gran C i les quatre barres. Avui, gairebé; trenta anys mé;s tard, el català; continua sent cosa de tots, molt especialment de les empreses, un à;mbit on l’ú;s normalitzat del català; continua essent la gran assignatura pendent.
;
La Llei de polí;tica lingü;í;stica obliga les empreses i els establiments dedicats a la venda de productes o a la prestació; de serveis a estar en condicions d’atendre consumidors i usuaris en qualsevol de les llengü;es oficials de Catalunya, mentre que l’Estatut del consumidor reconeix el dret dels consumidors a rebre en català; les informacions relatives al consum i l’ú;s de bé;ns, productes i serveis.
Ara bé;, la legislació; en aquesta matè;ria, presenta dues llacunes importants que acaben revertint negativament en l’ú;s normalitzat del català; en l’à;mbit empresarial. En primer lloc, perquè; no obliga les empreses a redactar en català; la documentació; que genera un contracte (com, per exemple, el que es deriva de la contractació; de serveis telefò;nics o d’Internet, o en l’adquisició; d’una targeta bancà;ria), sinó; que es limita a reconè;ixer aquest dret a la part interessada, que normalment é;s el client. En segon lloc, perquè; no obliga les empreses a etiquetar els seus productes en català;: la llei recull que les empreses podran utilitzar el català;, el castellà; o qualsevol altra llengua de la Unió; Europea en l’embalatge dels seus productes. ;Tot i aquest panorama, cada cop só;n mé;s les empreses que opten per utilitzar el català; com una eina estratè;gica de cara als clients potencials. Altres empreses, é;s clar, ho fan per activisme pur i dur.

L’empresa i l’ú;s de la llengua
Segons l’ú;ltim estudi sobre els usos lingü;í;stics a les empreses elaborat per la Secretaria de Polí;tica Lingü;í;stica (2004 - 2007), l’argument mé;s utilitzat per les companyies a l’hora d’emprar una llengua é;s que aquest ú;s ha de mostrar avantatges. É;s una visió; utilitarista i absolutament estratè;gica: si l’aplicació; de la llengua catalana reporta beneficis a l’empresa, aquesta tindrà; mé;s presè;ncia que si no els aporta. En aquell moment, un 41% de les empreses del sector serveis consideraven que usar el català; tenia avantatges mentre que un 52% asseguraven que no. Entre els avantatges, destacava «;la millor atenció; a la clientela»; i «;la bona imatge de l’empresa»;. En aquest sentit,só;n eloqü;ents les paraules del director general de Microsoft Ibè;rica per a Catalunya, Illes Balears, Comunitat Valenciana i Andorra, Carles Grau, que assegura que «;una tercera part del creixement dels ú;ltims quatre anys s’ha degut a la incorporació; del català;. Si el producte no té; altres avantatges molt clars, l’adaptació; a la llengua de l’usuari é;s un factor diferencial decisiu»;. Actualment, «;totes les empreses assumeixen el principi d’atendre els clients en la seva llengua i afirmen que tenen personal capacitat per usar amb desimboltura el català; i el castellà;, però; nomé;s la meitat de les empreses que actuen a Catalunya tenen en compte els coneixements de català; del personal»;.
É;s una de les conclusions de l’estudi Elan.Cat, elaborat per la cà;tedra de multilingü;isme Linguamó;n-UOC, Linguamó;n-Casa de les Llengü;es, la Secretaria de Polí;tica Lingü;í;stica i el Departament d’Innovació;, Universitats i Empresa a partir d’una mostra de mil empreses establertes a Catalunya d’entre 10 i 249 treballadors.

A gust amb el català;
Cada cop só;n mé;s les companyies instal·;lades als Paï;sos Catalans que aposten pel català; com a llengua principal de comunicació;. El 1989, l’Associació; en Defensa de l’Etiquetatge en Català; (ADEC) tenia catalogades 308 empreses que usaven el català; en l’embalatge dels seus productes. El 2009, n’eren 2.058. La majoria (1.800), dedicades al sector alimentari, com é;s el cas d’Embotits La Selva, empresa de xarcuteria guardonada enguany amb el V premis Accid Ò;mnium o Nostrum, empresa familiar catalana que elabora menjar per emportar.
;
Gairebé; totes utilitzen el català; i el castellà; a la vegada, però; també; n’hi ha que nomé;s etiqueten en català;. É;s el cas, per exemple, de les marques blanques de les cadenes de supermercats Bon Preu, Caprabo o Condis, o de la casa de cerveses Moritz, amb seu a Barcelona. Aigua del Montseny, Font d’Or, Anxoves de l’Escala o les marques de productes là;ctics La Fageda, ATO, Llet Nostra o la menorquina Coinga també; opten per etiquetar nomé;s en català;.
;
Del catà;leg elaborat per l’ADEC es desprè;n una altra dada: per activitat, destaquen, i amb diferè;ncia, les empreses del vi i el cava (377), i les de l’oli (137). Val a dir que la Llei de polí;tica lingü;í;stica obliga a etiquetar, com a mí;nim en català;, aquells productes catalans que gaudeixen de denominació; d’origen, comarcal o de qualitat. I el vi, el cava i l’oli só;n productes de llarga tradició; en el mó;n de la denominació; d’origen. L’ú;s estratè;gic del català; traspassa, però;, la frontera del sector de l’alimentació;: la telefonia mò;bil é;s un negoci en què; s’aprecia un clar auge de l’ú;s del català;. A les persones catalanoparlants no els agraden els aplicatius que empren nomé;s el castellà;, i les grans marques ho saben. Així; que, mentre fins fa no gaire era molt difí;cil trobar una marca que oferí;s la possibilitat de configurar el programari del telè;fon en català;, ara ja hi ha un bon grup de marques que ho fan: des de Siemens, que va ser de les primeres, passant per Nokia, Motorola, HTC, Alcatel, Blackberry, Sagem o Sony Ericsson.
;
Tot un triomf dels usuaris. En el camp de les operadores, ja fa un parell d’anys que l’empresa de serveis mò;bils Step2u treballa per implantar-ne una de catalana: Mobicat. En paraules del seu director general i impulsor de la nova operadora, Miquel Montero, «;es tracta d’oferir serveis i continguts pensats nomé;s per als catalans»;. Estava previst que Mobicat entré;s en servei durant el primer trimestre d’aquest any, però; de moment, la primera infraestructura de telefonia mò;bil «;de paí;s»; continua sent nomé;s una idea L’ú;s de la llengua catalana no é;s nomé;s una qü;estió; estratè;gica, també; i, sobretot, é;s una manera d’expressar un signe d’identitat. En aquest sentit es manifestava Javier Ortega, sotsdirector de Relacions Institucionals de la companyia aè;ria Spanair, que, quan va passar de mans escandinaves a catalanes, va optar per incorporar el català; a les comunicacions, als missatges de sortida i arribada en els avions, a les newsletters i també; a Internet. El web é;s, precisament, un dels elements bà;sics a l’hora de projectar comercialment una empresa.
;
L’estudi Elan.Cat recull que, de les mil empreses enquestades, un 78,8% tenen web. D’aquestes, un 85,3% el tenen en versió; castellana, mentre que un 63,5% el tenen en català;. É;s mé;s: el 36,6% de les empreses que actuen a Catalunya i el 49,6% de les que actuen a les Illes Balears i a la Comunitat Valenciana encara no tenen el web en català;. Les que no tenen el web en castellà; estan per sota del 15%.
;
WICACC: el gran germà; a la xarxa
Dades a banda, a la xarxa trobem una agrupació; de webmà;sters que té; com a objectiu normalitzar l’ú;s de la llengua catalana a Internet. Es tracta de WICCAC –Webmà;sters Independents en Català;, de Cultura i d’À;mbits Cí;vics–, que va né;ixer el 2001 i actualment suma mé;s de cent membres d’arreu dels Paï;sos Catalans. Una de les seves activitats mé;s destacades é;s el Barò;metre de l’ú;s del català; a Internet, un estudi que es fa mensualment des del 2002 i que analitza la utilització; del català; als webs d’empreses i organitzacions radicades a Catalunya o a altres llocs dels Paï;sos Catalans, o que hi ofereixen els seus productes o serveis.
;
S’aprova la Llei de codi de consum
Però; l’escenari a la xarxa ha canviat amb l’aprovació;, pel Ple del Parlament el passat 30 de juny, de la Llei de codi de consum. Fins aleshores, la llei no deia res sobre l’ú;s de la llengua en la comunicació; externa, com seria el cas dels webs corporatius, i era cada empresa qui escollia la llengua en què; es volia expressar a Internet. Ara, i grà;cies a la pressió; que han exercit els webmà;sters catalans, la nova llei amplia la protecció; dels drets lingü;í;stics dels catalanoparlants i preveu sancions de fins a 100.000 euros per a aquelles empreses que no respectin els drets lingü;í;stics a la xarxa. La norma estableix que els webs d’empreses que proveeixin serveis a Catalunya hauran d’utilitzar, almenys, el català;. É;s, clarament, una extrapolació; a l’à;mbit d’Internet del principi de disponibilitat lingü;í;stica previst a l’Estatut i significa un pas endavant en l’esperada consecució; de la normalització; del català; en tots els à;mbits, també; en l’empresarial, perquè; el català; é;s cosa de tots.
;-------------------------------------------------
;
Ò;mnium, amb els comerciants
Ò;mnium Cultural i la Confederació; de Comerç; de Catalunya (l’organització; mé;s representativa del comerç; català;, que aplega prop de tres-cents cinquanta gremis i associacions) han signat un conveni de col•laboració; per dos anys amb l’objectiu de difondre mú;tuament les campanyes que, en l’à;mbit de la normalització; lingü;í;stica, duen a terme ambdues entitats. Amb aquesta iniciativa, Ò;mnium Cultural i la Confederació; de Comerç; de Catalunya demostren la seva voluntat de promoure l’ú;s social del català; i de contribuir a l’aplicació; real de la Llei de polí;tica lingü;í;stica.
De fet, al llarg de la seva trajectò;ria, la Confederació; de Comerç; s’ha distingit per la seva tasca en la defensa i la promoció; del català;. Fa vint anys que ofereix un servei d’assessorament lingü;í;stic als seus adherits i el 2006, de la mà; del seu president, Pere Llorens, va decidir tirar endavant una iniciativa adreç;ada als comerciants amb l’objectiu d’afavorir l’ú;s del català;.
;
--------------------------------------------------
«;Oberts al català;»;

Es tracta de la campanya «;Oberts al català;»;, que compta amb el suport del Departament d’Innovació;, Universitats i Empresa, la Secretaria de Polí;tica Lingü;í;stica, la Secretaria per a la Immigració; de la Generalitat de Catalunya i l’À;rea de Comerç; de la Diputació; de Barcelona. Tot i que inicialment es va adreç;ar a establiments regentats per persones autò;ctones, des del 2008, es va començ;ar a treballar, sobretot, amb establiments portats per persones nouvingudes,per tal d’afavorir-ne la seva immersió; lingü;í;stica.
I ha estat tot un è;xit, ja que ha despertat l’interè;s de moltí;ssims ajuntaments arreu del paí;s, que han signat convenis amb la Confederació; per tal de fer difusió; de la campanya. Des que es va engegar, s’han fet prop de vint mil edicions dels materials,que inclouen un codi de bones prà;ctiques sobre l’ú;s del català; en el comerç; i una guia per instal•lar-se comercialment en català; en els sectors del comerç;, els serveis i el turisme. A mé;s, els materials de la campanya estan traduï;ts al francè;s, l’anglè;s, l’à;rab, el xinè;s i l’urdú; per facilitar-ne la comprensió; a totes les persones que treballen en el sector del comerç; a Catalunya i es poden consultar per Internet a la pà;gina web de la Confederació;. Durant l’any passat, la Confederació; va fer prop de mil dues-centes visites a establiments de tot Catalunya per donar-los a conè;ixer la campanya «;Oberts al català;»;.
;* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
; Per a mé;s informació; podeu consultar ;l'estudi ;ELAN.cat. Só;n prou multilingü;es les empreses catalanes?</a></h3>
;
; ;</h4> ;</h4>

;</h4>
;

PUNT FINAL: De la supervivència a la democràcia

Sat, 11 Sep 2010 00:00:00 +0200

;
L’Estatut del 2006 pretenia assegurar la supervivè;ncia material i cultural de Catalunya en un mó;n cada cop mé;s global. Els seus eixos eren el finanç;ament i la llengua, el benestar i la cohesió;. La sentè;ncia del TC barra el camí; del pacte i converteix la supervivè;ncia com a nació; en un exercici de democrà;cia.
;
El Tribunal Constitucional d’Espanya ha dit clarament que l’Estatut d’autonomia que el poble i els legisladors van aprovar seguint les regles de joc està; fora de la llei i que, per tant, ha de ser reescrit, refet, retallat, purgat i reinterpretat. É;s la primera vegada que la democrà;cia espanyola sorgida despré;s de la dictadura franquista fa una operació; d’aquest abast i d’aquesta transcendè;ncia. Un petit i desprestigiat grup de magistrats ha decidit la sort del nostre autogovern. La voluntat democrà;tica dels catalans ha estat convertida en no res.
La Catalunya on avui vivim é;s una construcció; del catalanisme. Vull dir que sense l’existè;ncia del moviment que sosté; que Catalunya é;s un subjecte polí;tic amb drets col•lectius el territori català; fó;ra avui una regió; mé;s d’Espanya. Això; é;s fà;cil d’imaginar, si en teniu ganes: tot el nostre paí;s fó;ra, si fa no fa, com la Catalunya del Nord, sota domini francè;s des de 1659. Però; el catalanisme aconsegueix –primer amb la recuperació; cultural i despré;s amb la intervenció; polí;tica– dotar de consciè;ncia prò;pia una part important i activa de la societat. I els catalanistes –presents entre les elits i entre les classes populars– poden, a primers del segle XX, trencar la lò;gica viciada d’una Espanya decadent, endarrerida, aï;llada i reaccionà;ria. El nacionalisme català; o catalanisme –termes sinò;nims malgrat les falses distincions d’alguns– esdevé; una forç;a innegable de progré;s, modernització; i obertura a Europa. Des de llavors, el catalanisme é;s adoptat com el projecte articulador del paí;s, inclosos els ciutadans que no se senten concernits directament per aquest discurs.
;
El catalanisme sobreviu a dues dictadures i a una guerra civil, i l’any 1975 é;s un dels motors de l’anomenada transició; democrà;tica. L’afany català; de recuperar l’autogovern i la Generalitat acaba posant les bases del que fou batejat com Estat de les autonomies. L’intent colpista del 23 de febrer de 1981 é;s un toc d’atenció; dels poders fà;ctics per tal que la descentralització; impulsada no vagi gaire mé;s enllà;. Per tal que no sigui mai un veritable repartiment de poder. La nació; catalana s’asseu a la taula on es distribueix el conegut «;cafè; per a tothom»;. Els obstacles seran constants, omnipresents, i nomé;s afluixaran quan el partit que governi Espanya necessiti els vots del nacionalisme català;. Però; res serà; regalat. Un dels è;xits mé;s celebrats dels governs de Jordi Pujol, la creació; de Televisió; de Catalunya, neix d’un desafiament al poder central i de saber aprofitar les escletxes d’alegalitat. Malauradament, la polí;tica catalana i catalanista no serà; sempre tan intel•ligent, tan atrevida, ni tan eficaç;.
Mé;s poder per mantenir la identitat nacional, mé;s llibertat per tal que aquesta identitat s’expressi sense traves. Vet aquí; els dos objectius clà;ssics del catalanisme. De manera majorità;ria i fins avui, això; s’ha plantejat a partir del pacte amb l’Espanya castellana. Un pacte que lideraven formacions polí;tiques diferents al llarg de la histò;ria, en circumstà;ncies ben diverses: la Lliga, ERC, el PSUC, CiU i el PSC. Un pacte que era complicat, però; que esdevé; impossible quan una de les parts es descobreix millor del que es pensava ser. Allò; que canvia, des de fa dues dè;cades, é;s la salut del projecte nacional espanyol: finalment, Espanya ha fet els deures i apareix com un paí;s (no nomé;s com un Estat) capaç; de projectar una identitat i una cultura amb energia i autoestima. L’orgull renovat d’Espanya é;s molt alt i substitueix el sentiment de culpa que existia en sortir del franquisme. Davant d’aquesta transformació;, el catalanisme, desconcertat, veu com el terra desapareix sota els seus peus. I, per evitar el buit, es fa un nou Estatut. La jugada é;s arriscada, però; hi ha algú; que assegura que ens farà; costat. Aquest algú; menteix i, a la vegada, uns altres aprofiten l’ocasió; per guanyar vots acusant els catalans de tots els mals.
;
L’Estatut del 2006 pretenia assegurar la supervivè;ncia material i cultural de Catalunya en un mó;n cada cop mé;s global. Finanç;ament i llengua, benestar i cohesió;, vet aquí; els eixos. Però; el camí; del pacte se’ns ha barrat. Nomé;s tenim una sortida que no suposi anar desapareixent com a nació;. No é;s mé;s difí;cil que imaginar una altra Espanya. El TC ha convertit una qü;estió; de supervivè;ncia en un exercici de democrà;cia. Tinguem el cap fred, doncs, per fer les coses bé; i sabent sumar. Que tot això; passi mentre la greu crisi econò;mica obliga els estats de la Unió; Europea a cedir sobirania per evitar el col•lapse financer i monetari é;s una interessant coincidè;ncia. Sapiguem llegir el temps que ens ha tocat de viure.
;

PAÍS: Un milió i mig de veus per somniar

oc@omnium.cat (Òmnium Cultural) (Xavier Tedó) — Sat, 11 Sep 2010 00:00:00 +0200

;
El ;10 de juliol del 2010 ja forma part de la nostra histò;ria col·;lectiva. Una multitud va omplir els carrers de Barcelona en la manifestació; mé;s gran viscuda mai a Catalunya. El dret a decidir va ser el motor d’una marxa que molts auguren que marcarà; un abans i un despré;s en el futur del paí;s.
;
«;Hi som tots, som molts»;. D’aquesta manera s’expressava la presidenta d’Ò;mnium, Muriel Casals, en veure els milers i milers de persones que s’aplegaven al centre de Barcelona quan el rellotge marcava les sis de la tarda. La manifestació; contra la sentè;ncia del Tribunal Constitucional (TC) sobre l’Estatut havia desbordat les previsions mé;s optimistes. Gent vinguda d’arreu dels Paï;sos Catalans i de totes les procedè;ncies inimaginables es feia sentir amb una sola veu per mostrar el seu rebuig a un dictamen que deixa en entredit la voluntat popular. «;Si estem junts, serem invulnerables, no hi ha tribunal que ens tombi»;, remarcava Casals.
;
La forta calor que queia sobre la capital catalana i les discussions prè;vies sobre el lema de la capç;alera no van ser finalment cap obstacle perquè; la ciutadania es mobilitzé;s en massa en defensa de la dignitat de Catalunya. El milió; i mig de persones que van sortir al carrer el 10 de juliol converteixen aquesta mobilització;, amb mé;s de 1.500 entitats adherides, en la mé;s important de la histò;ria del paí;s. La capç;alera de la marxa, on anaven el president de la Generalitat, José; Montilla, i el del Parlament, Ernest Benach, juntament amb els expresidents Jordi Pujol, Pasqual Maragall, Joan Rigol i Heribert Barrera, amb una gran senyera, va quedar difuminada per l’allau de persones que s’hi van posar al davant. Tampoc es podien apreciar les pancartes Som una nació; i Nosaltres decidim, que duien al darrere els lí;ders dels partits polí;tics com Artur Mas (CiU), Manuela de Madre (PSC), Joan Puigcercó;s (ERC) i Joan Herrera (ICV), a banda d’alguns consellers de la Generalitat i diferents alcaldes.
#fotoesquerra#
;
El carrer era de la gent, de famí;lies senceres que no es volien perdre un dia que alguns auguren que marcarà; un abans i un despré;s en la histò;ria del nostre paí;s. Els primers manifestants havien començ;at a arribar cap a les cinc de la tarda, però; res feia pensar que mitja hora mé;s tard sortirien dels carrers adjacents centenars de milers de persones que havien vingut caminant, en els mé;s de 500 autobusos que es van muntar, amb el seu vehicle o en transport pú;blic. Els trens es van col•lapsar, tot i que el servei s’havia reforç;at. A primera hora de la tarda, a Terrassa calia fer una cua de vint minuts per comprar el bitllet i, mé;s tard, els trens ja no s’aturaven entre Sabadell i Barcelona o Terrassa i Barcelona perquè; no s’hi cabia. Però; ningú; va fer tard. Passaven els minuts i les hores i la marxa no avanç;ava. Quan tot just la capç;alera institucional es va posar a caminar, nomé;s els que s’havien situat al davant ja eren a la plaç;a Tetuan. Els milers de persones que es trobaven a la cruï;lla del passeig de Grà;cia amb l’avinguda Diagonal no van poder moure un pas fins al cap de dues hores ben llargues, com a conseqü;è;ncia de l’aglomeració; de gent que hi havia mé;s avall, fet que va obligar la Guà;rdia Urbana a tallar alguns carrers abans d’hora. El punt d’inici va anar reculant fins arribar a la via Augusta. A quarts de vuit, els organitzadors van donar per desconvocada la manifestació; sense que les autoritats poguessin arribar al punt final de la convocatò;ria i atendre els mitjans de comunicació;.
#fotodreta#
;
A la rambla Catalunya es va crear de manera espontà;nia una manifestació; paral•lela, que també; va reunir milers de persones, per fer via cap al passeig de Sant Joan. També; al metro. Els crits d’independè;ncia van ser la banda sonora d’una jornada amb un accent clarament sobiranista a diferè;ncia de la convocada l’any 1977, quan el poble català; reclamava autogovern per tancar la porta al franquisme. Així; ho il·;lustrava la pancarta que duia un manifestant que havia esborrat les dues ú;ltimes lletres de la principal reivindicació; d’aquella histò;rica marxa Volem l’Estatut. També; que la senyera cedí;s tot el protagonisme a la bandera estelada.
Al final de la manifestació;, els actors Lluí;s Solé; i Txe Arana van llegir diverses vegades un text que assenyalava que la «;retallada»; del TC «;no é;s democrà;ticament admissible»; i que é;s un «;atac a la sobirania del poble de Catalunya i a la democrà;cia»; i que «;Catalunya, com tota nació;, té; el dret, inalienable per cap Constitució;, de decidir lliurement el seu futur i aspirar, si ho vol, a la plena sobirania»;. El cant d’Els Segadors, interpretat per l’Orfeó; Català;, va anar sonant a mesura que els manifestants arribaven a la plaç;a Tetuan.
;
Ressò; internacional 
Si la majoria dels mitjans espanyols es van esforç;ar a reduir la xifra de participants, la premsa internacional es va fer ressò; de la manifestació; subratllant els centenars de milers de persones que l’havien secundat. La cadena brità;nica BBC va parlar d’una «;manifestació; massiva»; al seu web i explicava que «;mé;s d’un milió; de persones»; s’havien concentrat a la capital catalana per «;reclamar mé;s autonomia»;, tot recordant que la manifestació; arribava l’endemà; que el Tribunal Constitucional espanyol decidí;s «;que no hi ha bases jurí;diques per considerar Catalunya una nació;»;. L’article recollia la declaració; d’un estudiant que havia participat a la manifestació; i que assegurava que la marxa «;é;s el principi per a la independè;ncia»;. Aquesta notí;cia va ser la mé;s llegida diumenge a la secció; europea de la BBC.
L’informatiu del vespre de la televisió; pú;blica alemanya, l’ARD, va emetre un ví;deo de la manifestació; i el presentador va remarcar que «;els catalans es manifesten per tenir mé;s independè;ncia del govern central espanyol»;. La principal cadena à;rab, Al Jazeera, tampoc va passar per alt la mobilització; a la seva pà;gina web. Als EUA, el diari The Washington Post va publicar un teletip de l’agè;ncia Associated Press que informava que mé;s d’un milió; de persones s’havien manifestat a Barcelona per defensar «;mé;s autonomia regional i per protestar per les recents retallades que impedeixen Catalunya dir-se nació;»;. France 24, Le Figaro, Deutsche Welle, Euronews, Le Soir belga, entre d’altres mitjans, també; van informar abastament del 10-J.
; * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
</h3> ;</h3> Els experts sentencien</h3>
; Autogovern laminat i buidat </h4>
;
La sentè;ncia representa un pas endarrere en l’aprofundiment de l’autogovern i del reconeixement nacional de Catalunya. Especialment la part «;interpretativa»; significa una laminació; i buidatge de l’autogovern establert a l’Estatut de 2006. Els seus «;fonaments jurí;dics»; inclouen una retò;rica de clar contingut nacionalista espanyol emparada en les ambigü;itats constitucionals. De fet, es constata una voluntat de limitació; del reconeixement i de l’autogovern que situa algunes disposicions (llengua, sí;mbols, competè;ncies) mé;s endarrere que el regulat a l’Estatut de l’any 1979. També; es tanca la via a una solució; de l’espoli fiscal que pateixen els ciutadans de Catalunya (amb un dè;ficit fiscal del 10% del PIB, inusual en la polí;tica comparada). En termes polí;tics, aquesta sentè;ncia hauria de marcar un punt d’inflexió; en els posicionaments dels partits catalanistes respecte a les relacions amb l’Estat. El pas endarrere que estableix reforç;a el creixement de les posicions independentistes a Catalunya, alhora que les mé;s intransigents en els dos partits estatals, PSOE i PP. El terreny de compromisos intermedis de carà;cter federalitzant s’esvaeixen amb la decisió; d’un tribunal, recordem-ho, dividit, desprestigiat i molt deslegitimat.
;
Ferran Requejo. Catedrà;tic de Ciè;ncia Polí;tica a la UPF. 
Estatut subordinat a la normativa espanyola</h4>
; ;#fotoesquerra#
L’Estatut l’aproven el PP i el PSOE al TC, que en la seva sentè;ncia han fixat definitivament què; hi cap i què; no a la Constitució; espanyola, què; é;s autonomia en el present rè;gim. Ho han fet amb tota claredat i radicalitat: l’Estatut està; subordinat a la normativa espanyola; les Corts i el govern espanyols no estan obligats a legislar en compliment del seu contingut; tots els poders só;n de l’Estat de l’ú;nica nació;, l’espanyola, i els catalans só;n una part administrativa del tot espanyol; tenen les competè;ncies i el poder que en cada moment i cas decideixi lliurement l’Estat central. S’ha tancat per sempre el sistema. É;s la culminació; de segle i mig de catalanisme, que acaba en un rè;gim de descentralització; administrativa. Nomé;s hi caben la resignació; i una perpè;tua lluita de trinxeres perquè; entrin peixos al cove i no en surtin; la reforma constitucional, si la majoria reforç;ada dels espanyols la voten; i la independè;ncia, si la majoria dels catalans la votem. That’s all, folks!
Alfons Ló;pez Tena. Exvocal del Consell General del Poder Judicial.
;
; Sentenciat el finanç;ament estatutari</h4>
;
;#fotodreta#
Alguns s’havien fet il·;lusions que el federalisme fiscal era possible a l’Estat espanyol i que hi tenia cabuda en una interpretació; determinada de la Constitució;. La sentè;ncia del TC ha acabat ensorrant el castell de cartes. Els impostos que paguen els espanyols que viuen a Catalunya (la definició; de catalans per al TC) só;n de l’Estat espanyol, i ni un poc ni molt de les institucions que els representen. Així; ho recull l’esperit interpretatiu de les relacions fiscals Estat-autonomies, en la lí;nea del que ja ens anunciava la LOFCA: el finanç;ament de les autonomies es basa en tot cas en transferè;ncies, modelables a gust i gana centralment des de la visió; de satisfer equilibris i governs amics entre 17 comunitats autò;nomes que es creuen idè;ntiques. Punt i final. Finanç;ament, per tant, sentenciat: a la foguera. La manca de lò;gica federalista del TC, la recull molt bé; la negativa a acceptar un acord com el previst a l’Estatut que condicioni l’anivellament a un mateix esforç; fiscal entre comunitats autò;nomes. Que una comunitat, en conseqü;è;ncia, pugui reivindicar uns ajuts verticals, restats horitzontalment dels recursos d’altres comunitats «;que paguen el beure»;, quan l’esforç; fiscal é;s menor (recordin sinó; el supò;sit del que estan fent algunes comunitats autò;nomes governades pel PP amb el buidat fiscal), toca ja el lí;mit del ridí;cul. Qui no enté;n això;, com volen vostè;s que entengui una clà;usula d’ordinalitat?
Guillem Ló;pez Casasnovas. Catedrà;tic d’Economia de la UPF. ;</h4>
; ;</h4> La demolició; del blindatge competencial</h4>
;
El tema de les competè;ncies é;s paradigmà;tic del que ha fet la sentè;ncia del Tribunal Constitucional amb l’Estatut: el TC usurpa el paper del legislador i segresta la Constitució;, substituint pel seu criteri uní;voc els punts on aquesta no diu res o é;s flexible i oberta a solucions diverses, denigra el rang de l’Estatut obviant que aquest té; funcions de carà;cter constitucional, posa en qü;estió; el seu carà;cter normatiu afirmant que les llistes competencials só;n simplement descriptives, i no accepta els elements federalitzants de l’Estatut. Nomé;s tocant tres articles i fent una interpretació; general, el TC procedeix a una demolició; del blindatge competencial. La lí;nia Maginot ha caigut. Per tant, l’afectació; d’aquests tres articles é;s equivalent a l’afectació; de tots els articles que reconeixen tí;tols competencials a la Generalitat de Catalunya. La conseqü;è;ncia é;s el retorn a un Estat invasor de competè;ncies amb capacitat per actuar com un garant de la uniformitat de l’Estat. Ens esperen dè;cades de conflictivitat competencial.
;Marc Marsal i Ferret . Professor de Dret Administratiu de la UB.
;
;#fotodreta# La reinterpretació; de l’oficialitat del català;</h4>
;
;
La noció; d’oficialitat é;s objecte d’una reinterpretació; per part del TC, que imposa la igualtat necessà;ria de les dues llengü;es oficials, cosa que impedeix el carà;cter «;preferent»; del català; en les administracions i els mitjans de comunicació;. Però; s’evidencien les contradiccions amb aquesta afirmació;: en desvirtuar-se el deure de conè;ixer el català; per als ciutadans de Catalunya –que se circumscriu als alumnes i funcionaris–, per l’incompliment patent de la igualtat que s’afirma per l’Administració; estatal a Catalunya i per la insistè;ncia en els lí;mits territorials de l’oficialitat del català;. La noció; de la llengua prò;pia, de la qual la jurisprudè;ncia anterior n’admetia efectes prescriptius com a llengua «;d’ú;s normal»;, é;s així; indirectament desvirtuada (i prà;cticament reduï;da a la seva significació; de llengua «;particular»; o «;privativa»;, per contraposició; amb el castellà;, que es qualifica ara de llengua «;compartida»;), tot i que s’admet expressament que el legislador pugui establir mesures adequades i proporcionades per corregir situacions histò;riques de desequilibri d’una de les llengü;es respecte de l’altra. Pel que fa a l’educació;, es valida el model de conjunció; lingü;í;stica, tot i recordar de manera reiterativa que no es pot excloure el castellà;. Paral•lelament, hi ha afirmacions imprecises sobre l’abast de la disponibilitat lingü;í;stica respecte dels consumidors i usuaris, el dret d’opció; lingü;í;stica davant les administracions, etc., que poden traslladar el conflicte jurí;dic als posteriors desplegaments normatius de la Generalitat.
;
Eva Pons. Professora de Dret Constitucional de la UB i especialitzada en Dret lingü;í;stic.
 ; ;</h3> * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *</h3>
; L’espot Somniem</a>, rodat en temps rè;cord</h3>
#fotoesquerra#
L’espot promocional de la manifestació; va sorgir d’una manera espontà;nia. Una setmana abans, el realitzador Lluí;s Dané;s, escoltant la canç;ó; Somniem del seu amic Lluí;s Llach, va veure que «;la lletra era d’una vigè;ncia esfereï;dora i que d’una manera implí;cita cridava la gent a sortir al carrer»;. El ví;deo es va elaborar en nomé;s 70 hores. Diumenge es va presentar la idea a Ò;mnium, dilluns es va fer la preproducció;, i el rodatge i el muntatge van tenir lloc dimarts fins a altes hores de la nit. Hi van participar polí;tics, com l’expresident Pujol o els expresidents del Parlament Rigol i Barrera, periodistes (Toni Soler, Albert Om, Jordi Basté; o Justo Molinero) i gent de l’espectacle (Clara Segura, Lluí;s Soler, Montserrat Carulla o Toni Albà;).
;

;

LA FOTO: L'Alguer

oc@omnium.cat (Òmnium Cultural) (Redacció) — Sat, 11 Sep 2010 00:00:00 +0200

;[...] No era un «;acte»;, ans un simple i formidable
«;retrobament»;. Era de nosaltres (de nosaltres en el segle XIV)
que els havia arribat el llenguatge, i ens donaven grà;cies tot
mostrant-nos amb quina fidelitat serven encara el tresor.
Vet aquí; la paraula-clau: «;fidelitat»;. Quan un pescador o un
paleta s’apropaven per demanar-nos els noms de les fruites o
dels peixos, o quan un veí; camperol ens feia recitar, per recordar
el que de petit va aprendre als bancs de la Doctrina, el
Parenostre i el Credo, noms i pregà;ria tenien en els nostres llavis
una plenitud insuperable.

Fragment de Tomà;s Garcé;s extret de Prosa Completa,Volum I.
Barcelona: Columna, 1988, pp. 91-95.
;#fotodreta#
RADIOGRAMA
Ubicació;: illa de Sardenya
Població;: 42.300 habitants
El primer contacte: l’any 1906, els membres de l’Agrupació; Catalanista de l’Alguer Joan Palomba i Antoni Ciuffo assisteixen al I Congré;s Internacional de la Llengua Catalana.
El viatge de Retrobament: el 25 d’agost de 1960, 139 persones procedents dels Paï;sos Catalans viatgen a l’Alguer grà;cies a la iniciativa de l’escriptor Pere Català; Roca.
;
;
;

DONASSA: Renada-Laura Portet. Militància i amor.

oc@omnium.cat (Òmnium Cultural) (Christian Camps) — Fri, 23 Apr 2010 00:00:00 +0200

;
Militant i enamorada de la llengua catalana, l’escriptora rossellonesa Renada Laura Portet (Sant Pau de Fenollet, 1927) s’expressa en l’idioma parlat al si de la seva famí;lia, a despit de molts entrebancs i afronts.
;
Quan començ;à; a escriure, el català; de la Catalunya del Nord era ví;ctima de pressions, insults, menyspreus i rebuigs de tota mena. Tanmateix, la milità;ncia i l’amor als seus, sobretot a la seva à;via de Vallestà;via (Conflent), que feia servir un català; dels mé;s purs i dels mé;s conservats, un català; tan apreciat per Enric Moreu-Rey i Joan Coromines, van sobrepassar els atacs de les elits locals. Llavors, la llengua era, per als dirigents i notables, la parla dels gitanos, de la gent mé;s baixa del poble i, doncs, menyspreada. Els catalans del sud s’assimilaven als espanyols, i eren freqü;ents els insults mé;s bruts; se sentia sovint: «;espanyol ronquero, fill de punyetero»;.
;
D’altra banda, el francè;s exercia una pressió; molt forta. Ella mateixa pinta molt bé; aquell ambient al recull de narracions breus Castell negre (1981), d’una gran qualitat: «;Aquí;, a Catalunya-Nord, en la situació; constrenyent que coneixem respecte al català;, seguir expressant-nos dins la llengua dels nostres pares representa una lluita de cada dia al carrer, a l’escola, a casa. La nostra catalanitat, si bé; la sentim alhora com un goig i una rica hisenda inalienable, en defensar-la, ens costa sovint mil humiliacions… É;s un deure de salvaguardar la nostra integritat, sí;!, però;, amb tantes dificultats per a mantenir vivent la nostra llengua vernacla, si volem perpetuar-la parlar no basta. Escriure, difondre, mostrar activa la nostra cultura, fer-la participar a la dinà;mica dels altres paï;sos, esdevé; una necessitat priorità;ria.»;
;
Professora de castellà; i català; a l’institut Francesc Aragó; de Perpinyà;, Renada Laura Portet no es va deixar influenciar, i aleshores va ser, al 1970, una de les precursores de l’ensenyament de la nostra llengua, en aplicació; de la llei Deixonne. La seva obra, rica i variada, é;s una il•lustració; del seu afecte per la terra nadiua. Escriptora atí;pica, ha sabut combinar les obres de recerca amb les de la creació; literà;ria i de la traducció;. Com a investigadora especialitzada en onomà;stica rossellonesa, é;s l’autora de tres volums consagrats als noms de lloc: Els noms de lloc del Rosselló;, (1981), premi Vila de Perpinyà;; Toponí;mia rossellonesa (1983); Els coronells de Perpinyà;, (1988) i de molts estudis en revistes especialitzades.
;
Com a narradora, li devem els reculls: El caramell de glaç;, (1976); La casa del notari, (1980); Castell negre, (1981), premi Ví;ctor Català;; L’escletxa, (1983), finalista del premi Sant Jordi; Lettera amorosa, (1990); Una dona t’escriu, (2004), premi Ramon Juncosa; les novel•les: El metro de Barcelona, (1988), finalista del premi La Piga; Rigau &; Rigaud: un pintor a la cort de la rosa gratacul, (2002), finalista del Josep Pla; El mirall de Duoda, comtessa de Barcelona (2003); Duoda, comtessa de Barcelona, nova edició;, 2008.
;
Com a poeta, ha publicat tres volums: Jocs de convit, (1990); Una ombra anomenada Oblit, (1992); El cant de la Sibil•la, (1994). També; ha escrit una obra teatral, Guillem de Cabestany o el convidat imprevist, (1995) i assaigs sobre el tema dels trobadors. Ha traduï;t, entre altres, El barber de Sevilla, de Beaumarchais (1974). La seva obra ha estat traduï;da al francè;s, a l’alemany i al rus i ha format part d’antologies a Catalunya, als Estats Units, a Franç;a, a Alemanya, a Espanya i a Ità;lia. Portet ha obtingut diverses distincions honorí;fiques, entre les quals destaca la Creu de Sant Jordi, el 2004.
;
;
;
;

NOTES DESACOMPLEXADES: A Cara Descoberta

oc@omnium.cat (Òmnium Cultural) (Eva Piquer) — Fri, 23 Apr 2010 00:00:00 +0200

;
Un nen es mira amb sorpresa un objecte no identificat i exclama: «;Ostres, é;s com un SMS però; amb totes les lletres! Com se’n diu, d’això;?»;. Un vell, que potser é;s el seu avi, li respon: «;Llibre, noi, llibre.»; No é;s cap predicció; apocalí;ptica: é;s un acudit d’Andreu Faro que m’ha fet riure... per no plorar.

El futur é;s digital, però; el paper no morirà;
No em pregunteu per què;, però; d’un temps enç;à; amics i coneguts volen saber què; opino dels llibres digitals. Potser esperen que apel•li a les virtuts del paper, que só;n moltes, i al romanticisme de passar pà;gines havent-nos llepat prè;viament el dit, un costum lleig en aquesta è;poca de pandè;mies gripals. Que consti que encara vaig amb l’agenda Finocam de tota la vida, i que imagino el paradí;s en forma de llibreria, amb piles de volums per tocar i fullejar. Tot i això;, confesso que m’he convertit a la religió; digital. Tinc la sensació; que el nou format de lectura é;s mé;s imparable que el trio Alzamora-Bofill-Forcano quan exercien de lobby de la literatura catalana.
Els llibres tradicionals só;n un gran invent, però; ocupen molt lloc als prestatges de casa i pesen massa quan en volem dur uns quants a la maleta. Els llibres digitals no creen problemes d’espai, en pots transportar tants com vulguis sense destrossar-te l’esquena i els pots comprar des de qualsevol ordinador en un dit i fet.
Els anomenats nadius digitals assumiran amb naturalitat el nou suport: l’han mamat. Als de vint i trenta anys no els espanten gens les innovacions tecnolò;giques. I als que passem dels quaranta, que podrí;em tenir-hi mé;s reserves, els llibres digitals ens entraran pels ulls: a les nostres velleses patim de vista cansada, i poder ampliar el cos de la lletra é;s una prestació; prou seductora.
Els llibres de paper no estan pas en vies d’extinció;, almenys a curt termini. Sempre hi haurà; qui s’hi aferri, com jo a la Finocam de pell. Però;, a l’hora de lluitar, no ens podem equivocar de causa ni d’enemic: el que cal preservar é;s el contingut, no pas el format. ;
;
Els pseudò;nims ens desperten els pitjors instints 
Som allò; que Sant Google diu que som, tenim tants amics com compta el Facebook i encara no ens hem mort que la Wikipedia ja anuncia l’hora i el lloc del nostre funeral. Les coses só;n així;, tant si ens agraden com si no.
El que menys m’agrada d’Internet é;s també; una de les seves grans virtuts: els altaveus s’han multiplicat fins a l’infinit de manera que han desaparegut els filtres que ens feien estudiar a la facultat. Gatekeeping, en deien. Aquesta democratització; de la informació; té; els perills inherents a la democrà;cia: tothom té; dret a vot, els qui tenen raó; i els qui no. Els qui saben de què; parlen i els que hi toquen d’oï;da. La bona gent i els malparits. Els que van amb el lliri a la mà; i els diplomats en l’art d’entabanar el personal.
Per culpa de la impunitat que dó;na l’anonimat, amb perdó; pel rodolí;, avui la correcció; polí;tica qui sap on para. La revolució; cibernè;tica ha fet ressorgir el masclisme, el racisme i altres «;ismes»; de mal recordar. Quan algú; es pot amagar rere un pseudò;nim, cau en la temptació; de treure enfora la seva part mé;s animal.
;
El dè;ficit fiscal explicat al meu fill
Al costat dels covards que s’emparen en l’anonimat per dir el que no dirien mai a cara descoberta, hi ha els impostors que s’inventen una identitat: es fabriquen una vida que mai no viuran. Tots plegats ens disfressem per sobreviure en societat, sí;, però; alguns estiren la impostura fins al lí;mit. Internet é;s un paradí;s per als farsants amb poca feina i menys escrú;pols.
M’he deixat enganyar per una noia que relatava en un fò;rum virtual una existè;ncia inexistent, amb fill malalt inclò;s. He patit per la leucè;mia d’un nen imaginari. Arran d’això;, he agafat por a les mà;scares: prefereixo la gent que dó;na la cara.
De fet, la vida de fora é;s tan o mé;s apassionant que la de dins la xarxa. Avui mateix el meu fill de set anys volia saber per què; Espanya no veuria amb bons ulls que Catalunya fos independent. Val a dir que ell parla de la independè;ncia com un horitzó; possible: potser é;s senyal d’alguna cosa, o potser el nano ha heretat la innocè;ncia (o ingenuï;tat?) de la seva mare. En qualsevol cas, ja em tens improvisant una versió; didà;ctica del dè;ficit fiscal i les seves conseqü;è;ncies. L’explicació; m’ha quedat tan llarga, amb tants personatges bons i dolents, que ha servit com a conte de bona nit
;
;

TASQUES CONNECTADES: Conversa amb Jordi Ventura

oc@omnium.cat (Òmnium Cultural) (Oriol Lladó) — Fri, 23 Apr 2010 00:00:00 +0200

;
conversa amb... JORDI VENTURA
;
«;No cal ser un bromista de sobretaula per escriure per a un programa d’humor»;
;

Jordi Ventura es pren l’humor seriosament, com fan els bons humoristes. É;s clar que... é;s un humorista? É;s difí;cil descriure la feina d’aquest professional que, avui, é;s coordinador de guions del programa setmanal de sà;tira polí;tica de TV3 Polò;nia, que dirigeix Toni Soler. En Ventura, a qui molts han seguit també; a la rà;dio: de L’hora del pati a Minoria absoluta fins arribar a La segona hora, a RAC1, explica en aquesta entrevista que «;l’humor implica distà;ncia i un punt d’escepticisme»;.
;
El català; emprenyat es passa el dia rient. El prime time de televisions i rà;dios sembla impregnat per l’humor i la sà;tira. Potser ens hem acostumat a interpretar la realitat a travé;s de l’humor. Un humorista, avui, é;s mé;s “influent” que un polí;tic?
No ho crec. Mé;s fotut seria que els polí;tics fossin mé;s divertits que els humoristes.
Guions d’urgè;ncia a Polò;nia, el programa del qual ets coordinador de guió;: la narració; del paí;s es fa els dijous a les 10 del vespre. Pesa?
Es diu que els polí;tics improvisen; doncs imagina’t nosaltres, que anem a remolc. A mé;s, en polí;tica, l’acceleració; é;s brutal: qualsevol anè;cdota es converteix en crisi nacional en qü;estió; d’hores.
Hi ha “compromí;s” en la broma?
L’humor implica distà;ncia i un punt d’escepticisme. D’entrada, sembla un antò;nim de ‘compromí;s’. Si hi ha compromí;s é;s amb l’humor i en intentar aconseguir una mirada lú;cida i equà;nime. I en polí;tica, precisament, es troba molt a faltar.
Grà;cia, on vius, é;s la ciutat i Badalona, d’on ets, é;s el poble? O é;s a l’inrevé;s?
No vull que se’m consideri una persona non grata a la ciutat; però; si fa una pila d’anys Barcelona va absorbir Grà;cia, per què; no ara el torn de Badalona? Barcelona é;s a tot arreu on arriba el metro. Badalona, també;.
Periodista? Guionista? Humorista? Cronista?
Guionista. L’humor i l’actualitat só;n circumstancials. Si m’encarreguessin escriure un drama ambientat en el segle XVIII, me n’hauria de sortir. Encara que ho dubto! He escrit santorals i proves de concursos de televisió;, he preparat tertú;lies i he fet reculls de premsa internacional. La professió; é;s tan canviant que la foto sempre surt moguda. Ara treballo com a guionista d’humor. Demà;, qui sap.
Tens una secció; a RAC1 que diu la ponè;ncia del segle XXI i els canvis de paradigma... Ens ho prenem massa seriosament, això; é;s clar. Però;... ens ho podem prendre tot a broma?
Hi ha lí;mits, però; no hi ha altra manera de conè;ixer-los que arribar-hi, trepitjar-los i comprovar que, efectivament, mé;s enllà; podem prendre mal. Creuar per sistema totes les lí;nies vermelles no é;s l’objectiu, però; aquestes tampoc só;n fixes i immò;bils.
En un dinar familiar, acaba la frase... «;Tu que tens grà;cia en aquestes coses, perquè; no ens fas un...»;
En un dinar familiar, l’ú;nica grà;cia la té; l’à;via i el seu arrò;s a la cassola. No cal ser un bromista de sobretaula per escriure per a un programa d’humor.
El guionista en l’è;poca de Twitter... Es mira les noves tecnologies o hi participa?
Hi participa per intentar descobrir com hi pot fer negoci. Encara no me n’he sortit.
Un domini que et descrigui.
podriaserpitjor.cat
;
;
Jordi Ventura Padró; 
(Badalona, 1976). Guionista, ha treballat a Catalunya Rà;dio i a RAC1 en programes com L’hora del pati, d’Albert Om; o Minoria absoluta, de Toni Soler (un altre badaloní;). Treballa en l’equip del Polò;nia (TV3) des del primer dia, actualment n’é;s el coordinador del guió;. També; col•labora a La segona hora, de RAC1, amb Quim Morales (un altre badaloní;). Però; no us deixeu enganyar per tant badalonisme: viu al barri de Grà;cia.
;
;

La cultura del foc als Països Catalans

oc@omnium.cat (Òmnium Cultural) (Jordi Bertran) — Fri, 23 Apr 2010 00:00:00 +0200

;

Quan els diputats del Parlament europeu van aprovar la Directiva 2007/23/CE del Parlamento europeo y del Consejo, de 23 de mayo de 2007, sobre la puesta en el mercado de artí;culos piroté;cnicos, van tenir en compte les lò;giques internes dels estats no mediterranis. Per a un suec o un alemany, la tradició; pirotè;cnica é;s la del castell de focs artificials, disparat per professionals, amb uns està;ndards de seguretat per als espectadors superiors als de l’à;rea mediterrà;nia, on territoris com el Paí;s Valencià;, Andalusia, Ità;lia, Malta o Catalunya gaudeixen de costums molt antics, tant en l’à;mbit professional com amateur.
;
El Govern espanyol traslladà; alguns dels articles de la directiva a la legislació; estatal el febrer de 2007, especialment allò; que afectava a l’ú;s d’artificis de foc per part de menors d’edat. No sabem si va ser una estratè;gia pensada per copsar quina seria la reacció; o una mostra mé;s de la ineficà;cia administrativa en el tema de la pirotè;cnia. Eren a un mes de l’inici de les Falles de Valè;ncia, on 370 comissions organitzen multitud d’espectacles pirotè;cnics, alhora que milers de nens i adults encenen artificis de manera individual i sense formar part de cap entitat. Igual que quan l’Estat prohibí; l’ú;s del tro de bac –el que esclata quan es llenç;a contra el terra i que s’usa en les despertades falleres–, es va haver de rectificar per la pressió; de l’Ajuntament de Valè;ncia, les Corts Valencianes i la Junta Central Fallera. El març; de 2007 s’establia la moratò;ria d’aplicació; de la normativa, que ajornava el problema tres anys, temps en què; les administracions haurien de resoldre el tema.
;
La tardor del 2008, en una jornada de l’Associació; Catalana de Municipis i Comarques i l’Ajuntament de Barcelona, ens adonà;vem dels perills de la directiva que es produirien si entrava en vigor sense aplicar excepcions. Moltes celebracions quedaven a la corda fluixa, especialment les dels grups de foc –balls de diables, bestiari i colles diverses–, arran de les distà;ncies mí;nimes a què; haurien de situar-se els espectadors. El fet d’establir una distà;ncia de 15 metres derivava en una problemà;tica cap als grups de foc, tant per als que mantenen recorreguts en els nuclis antics de les ciutats i pobles, com els que realitzen correfocs en què; é;s inherent que els participants ballin sota les espurnes. Alhora, la nova norma estableix que l’edat mí;nima per usar focs d’artifici passa dels vuit als dotze anys, fet amb una afectació; clara sobre els grups infantils, integrats per nens d’edats inferiors a l’establerta. També; té; la mateixa afectació; sobre l’ú;s d’aquests productes per la canalla la Nit de Sant Joan.
;
Atè;s el caire popular i associatiu en què; es basen aquestes festes, i l’alt grau de participació; de què; gaudeixen, el rebombori estava servit. Els grups de foc convocaren una manifestació; contra la directiva el febrer de 2009 en un escenari simbò;lic: el de la plaç;a de Sant Pere de Berga, on té; lloc per Corpus la Patum, una de les festes amb major continuï;tat histò;rica. Volien deixar sentir el clam a favor de la cultura del foc als Paï;sos Catalans, per trobar alguna via de solució;.
;
#fotoesquerra#
La Generalitat de Catalunya, que des de la primavera de 2007 mantenia contactes amb especialistes, assegurava que exigiria al Govern espanyol que la transposició; de la norma europea al marc estatal tingué;s en compte les particularitats de les festes patrimonials. Perquè; allò; que amenaç;ava les celebracions era la manera com el Govern espanyol aplicaria la directiva: la continuï;tat de les festes era en joc a Madrid, i no a Brussel•les.
;
Una ‘directiva’ de la Unió; Europea é;s un acte legislatiu que proposa objectius sense dictar la manera d’aconseguir-los. Si fos un ‘reglament’ s’executaria sense unes mesures ad hoc. Però; les directives permeten als estats un marge important de decisió; sobre la manera d’arribar a l’objectiu que marquen. Quan la Unió; aprova una directiva, deixa un temps als estats perquè; facin allò; que se’n diu una ‘transposició;’: cada estat canvia les seves lleis, si cal, perquè; no contradiguin els principis generals de la directiva. Si un estat no ho fa, la Comissió; pot portar-lo al Tribunal Europeu.

L’Estat espanyol havia de fer els canvis legislatius abans del gener de 2010 perquè;, si no, la directiva passaria a ser norma espanyola per defecte. No ha complert els terminis, i ú;nicament el fet que Espanya té; la presidè;ncia de la Unió; salva la situació; d’un conflicte entre una i l’altra. L’Estat ha volgut aprofitar les circumstà;ncies per actualitzar la normativa de pirotè;cnia, mé;s enllà; dels grups de focs i endinsant-se en el procé;s de fabricació; industrial d’artificis i de la utilització; en espectacles com els castells de focs. Molta feina per al poc temps de què; es disposava per actualitzar el Reglament estatal d’explosius del 1998, modificat el 2005.
;
Vies de treball
Pel que fa als grups de foc, s’ha fet necessari el dià;leg entre la Generalitat de Catalunya i l’Estat, amb l’assessorament de tè;cnics del sector pirotè;cnic i de les entitats, per desenvolupar les escletxes potencials que ofereix la directiva, concretament en les consideracions inicials. Reconeixen els fets diferencials vinculats a costums, festes i tradicions culturals dels estats membres. Això; no obstant, nomé;s exceptuen els espectacles realitzats per pirotè;cnies fabricants del producte, tant en castells de focs, tronades, traques, entrades de processó;, que estarien autoritzats en els contextos tradicionals encara que no comptessin amb el nou marcatge unitari CE.
#fotodreta#
En el cas dels grups de foc, els actuants no só;n fabricants. Per tant, seguim tenint un problema, llevat que fem è;mfasi en la legislació; patrimonial de les administracions internacional, estatal i nacional. La UNESCO, l’Estat espanyol i la Generalitat tenen normativa especí;fica en defensa de les festes tradicionals com a patrimoni immaterial, intangible i etnogrà;fic. En aquest sentit, des de juliol de 2009 sembla que l’Estat s’inclinaria per exceptuar les festes de l’aplicació; de la directiva.

De manera paral•lela, el problema dels menors d’edat actuants en grups de foc podria treballar-se per la via de l’art. 7.2. Aquest articulat focalitza la reducció; encara mé;s greu de les edats en circumstà;ncies especials que afectin la seguretat i l’ordre pú;blic, però; alhora obre una escletxa a travé;s de la formació;. É;s el que en el llenguatge dels pirotè;cnics europeus s’anomena training, i que habilita persones per usar artificis concrets: els experts. La pertinenç;a dels nens a grups organitzats en què; existeix una competè;ncia tè;cnica podria contribuir a trobar una solució;. Molt mé;s difí;cil é;s la resolució; de la Nit de Sant Joan, exceptuant que, per analogia a allò; que puguin fer els valencians per Sant Josep, ens hi puguem equiparar.
;
Sobre l’excepcionalitat de determinades festes
Confiem que arribin a bon port les declaracions polí;tiques que s’han produï;t en relació; amb emparar-se en les consideracions inicials de la directiva. De fet, existeixen antecedents normatius, un a Catalunya i un altre al Paí;s Valencià;, que poden ajudar a la transposició;. Per una banda, la Generalitat de Catalunya va establir un catà;leg de festes amb bous sense mort per garantir-ne la continuï;tat. En els anys vuitanta es va demanar als ajuntaments que acreditessin quins correbous eren fó;rmules festives patrimonialitzades i quins no. Els que van acreditar la tradicionalitat de la festa l’han mantinguda: Terres de l’Ebre, Olot i Cardona.
;
D’altra banda, el 1999 la Direcció;n General de Minas, del Govern central, va emetre una resolució; per la qual s’autoritzava la fabricació; i utilització; del tro de bac durant les Falles, malgrat la seva perillositat, que impedia usar-lo de manera habitual. Aquesta resolució; va sorgir arran del front unitari que van fer les 370 comissions falleres de Valè;ncia, les d’altres localitats, el sector pirotè;cnic professional, els ajuntaments i la Generalitat Valenciana, davant del Govern. La resolució; apel•lava a la tradicionalitat d’aquest artifici i en permetia l’ú;s amb la vigilà;ncia de les comissions falleres. La influè;ncia del sector fester del Paí;s Valencià;, especialment les comissions falleres i les pirotè;cnies, que actua de manera col•legiada amb les institucions valencianes, é;s una forç;a que no es pot menystenir. El volum econò;mic directe i indirecte que mouen é;s esfereï;dor, i aquesta circumstà;ncia va motivar tant la resolució; del tro de bac del 1999 com la moratò;ria del 2007.

Per contra, l’existè;ncia des de temps recents de grups de foc a la Catalunya Nord no ha trobat el ressò; per part de l’Estat francè;s. La seva inacció; implica, a la prà;ctica, la prohibició; de les festes en què; prenen part diables i bè;sties, de manera que els elements festius del Rosselló; es veuen forç;ats a deixar les activitats amb foc.
;
La histò;ria catalana del foc
Els grups de foc que ara só;n qü;estionats tenen una llarga histò;ria. A l’Europa mediterrà;nia medieval l’esglé;sia desenvolupà; una teatralitat catequè;tica per a la difusió; de la religió;. Certes representacions incorporaren, als segles XIV-XV, el foc pirotè;cnic com a element espectacular i efecte especial, tant a l’interior dels temples com als carrers. Generaven gran terrabastall, per la qual cosa nomé;s acabaren sent permeses a l’exterior. El 1467 es destruï;a l’altar major i retaule de la catedral de Valè;ncia pels focs del colom de la Pentecosta, una mà;quina aè;ria que simbolitzava la baixada de l’Esperit Sant sobre els apò;stols.

El carrer fou tota una altra cosa. El 1383 els adroguers de Tarragona fabricaven voladors de foc grec o pirotè;cnic. Cap al 1400 eren estesos arreu en festivitats religioses i civils. A Valè;ncia, el 1412 el consell municipal va intentar prohibir que «;null hom no gos lanç;ar corredors ab polvora e foch per les carreres don sorten perills, per experiencia de cremament dalberchs»;. Però; els corredors de pó;lvora i foc só;n encara els actuals coets borratxos de diferents eixides. Des del segle XV, en els entremesos de Sant Miquel o l’Infern i el de Sant Jordi i el Drac, al Corpus i les festes patronals les espurnes i els esclats de trons dibuixen el caos, propi de l’avern. El 1445 apareix el mot coet al Paí;s Valencià;, i Valè;ncia estableix zones dins el casc urbà; on es fabrica i ven pirotè;cnia.
;
Foc pirotè;cnic i foc festiu
Quan la humanitat va adonar-se de com encendre foc, va començ;ar-ne l’apropiament. Ha servit per combatre el fred, per aportar llum, per cuinar, per coure la terrissa i les eines metà;l•liques, per generar energia, per donar avisos, per a la guerra… Aviat també; va contribuir a la socialització; de la comunitat al voltant seu. La comunitat, quan sortia de l’à;mbit familiar i passava al col•lectiu, s’aplegava en espais pú;blics mé;s grans. Els espais sagrats, com els dolmens del Neolí;tic, testimonien que s’hi encenien fogueres, de les quals han restat carbons i cendres, com a homenatge als difunts que hi eren enterrats.
#fotoesquerra#
A partir d’aquesta funció; socialitzadora, va adquirir-ne una altra: la festiva. La plaç;a pú;blica esdevingué; el centre de trobada de la comunitat per celebrar els moments mé;s importants del calendari. Si eren a l’hivern, el foc esdevenia indispensable per suportar les temperatures fredes. Si afegim que, en l’etapa en què; Catalunya va esdevenir un estat, els clí;maxs del calendari foren els solsticis i dels equinoccis, vincularem el foc a una altra funcionalitat mé;s simbò;lica, ritual i sagrada.

L’actual calendari festiu dels Paï;sos Catalans ens permet de comprovar com les fogueres encara evidencien aquest tempo. Respon a una cultura cristianitzada però; hereva del culte a l’element demiü;rg del Sol, el culte heliolà;tric, que al llarg de la histò;ria ha experimentat obliteracions diverses, les principals de les quals han estat obligades per l’esglé;sia cristiana. La nit de Nadal se celebra la Fia Faia a Bagà; i Sant Julià; de Cerdanyola –Berguedà;– on cremen les falles, en referè;ncia a les festivitats solsticials de l’hivern. La nit de Reis la Riera de Gaià; i Vandellò;s encenen les falles o atxes d’espí;gol, i a Taradell les atxes de barballó; perquè; els Reis Mà;gics no passin de llarg i per això; perfumen el seu camí; amb olors. É;s el precedent dels fanalets d’algunes cavalcades.

La nit de Sant Antoni els foguerons omplen Mallorca i les Santantonades, els Ports de Morella, alhora que Ascó; i Flix reuneix la gent al voltant del foc. Dimarts o Dimecres de Carnaval, el Carnestoltes i la seva companya cremen en fogueres que acomiaden la repú;blica de xauxa. També; per Carnaval, al Conflent i el Vallespir, inclouen el ball del tio fresco, en què; s’encé;n un ninot de paper penjat rere de la camisa blanca dels balladors. La nit de Sant Josep els valencians anuncien l’arribada de la primavera amb les artí;stiques falles. La nit de Dijous a Divendres Sant, Verges il•lumina l’itinerari de la processó; amb caragols buits, plens d’oli i enganxats a la paret amb una massa de cendra i aigua.
#fotodreta#
Per Sant Joan, pobles i ciutats cremen trastos vells per celebrar la nit mé;s curta de l’any, mentre que al Pirineu, el foc baixa de la muntanya a travé;s de boscos i barrancs en les particulars falles. A Les, a la Vall d’Aran, cremen l’haro –un gran tronc d’avet escorç;at, esberlat amb tascons i guarnit floralment– que haurà; estat plantat tot l’any. Es completa amb l’encesa de les halles que dibuixen cercles de foc al cel, com també; succeeix a Andorra.

La tesi mé;s estesa sobre l’origen dels focs de Sant Joan els emparenta amb cultes solars. Josep Romeu i Figueras trencà; amb aquesta teoria i optà; per explicar-los des d’un vessant purificador i profilà;ctic. Les flames allunyen els esperits malè;fics, preserven dels mals i s’inscriuen en un dels perí;odes excepcionals, propicis i sagrats –fasts– que marquen l’any i que comuniquen aquesta excepcionalitat a tot allò; amb què; es relacionen: foc, aigü;es, vegetals, prà;ctiques mà;giques. La generalització; d’encendre focs en diferents estadis de l’any festiu –Sant Antoni, Carnaval, Sant Josep, Nadal... i antigament molts altres–, era la prova que desvincula Sant Joan de qualsevol ritu solar. Les fogueres só;n la mostra mé;s tangible dels ritus de passatge o advertiments pú;blics del trà;nsit d’un dia profà; a un altre d’especí;ficament sagrat, amb la necessitat de purificar-se.
;
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
;
http://www.flama.cat ;</a>
La Flama del Canigó; mobilitza any rere any milers de persones arreu dels Paï;sos Catalans grà;cies al treball desinteressat de molts grups i entitats de tots els territoris. En aquest web podeu trobar-los tots, juntament amb els seus contactes, per si voleu sumar-vos en aquesta tasca organitzadora bé; en aquesta edició; que tenim al damunt, bé; en les properes.
;
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Principals rutes i centres de repartiment de la Flama del Canigó;
;
>; Ruta d’Anoia: La comissió; organitzadora porta 25 edicions a les esquenes. Fan arribar la Flama a desenes de poblacions d’arreu del recorregut de manera directa, amb relleus des del Canigó; fets per atletes i grups escolars. D’ella en neix, entre d’altres, la subruta del Montserratí; comandada des d’Esparreguera.

>; Ruta de la Costa: De Perpinyà; a Pals, aquesta ruta travessa els Pirineus passant pels pobles de l’Alt i el Baix Empordà;. La conformen persones de banda i banda de la serralada.

>; Rutes d’Osona i Ripollè;s: Entitats coordinades per Tradicat s’encarreguen de fer arribar la Flama a les comarques d’Osona i el Ripollè;s. Tenen diferents rutes i subrutes, que s’editen en un dí;ptic. Les principals só;n les del Moianè;s, Vic, Manlleu, Osona Sud, Lluç;anè;s, la Garrotxa-Cabrerè;s i el Vallè;s Oriental.

>; Ruta de les Terres de Lleida: Ruta en bicicleta que transcorre per Puigcerdà; i la Seu d’Urgell abans de baixar per la Noguera en direcció; a Lleida, organitzada des de Lleida i Bellpuig. Assorteix desenes de poblacions al llarg del recorregut. Paral•lelament, Mollerussa fa arribar la Flama al Pla d’Urgell des del Cim del Canigó; corrent en relleus.

>; Ruta del Camp de Tarragona: Ruta que fa arribar la Flama des del Coll d’Ares fins a Barcelona i altres poblacions del Baix Llobregat o el Barcelonè;s Nord. Dins d’aquesta ruta, sorgeix l’itinerari (en cotxe) que la portarà; fins a les comarques del Camp de Tarragona, de les Terres de l’Ebre i del Paí;s Valencià;.

>; Ruta de l’Ebre: Aprofitant la ruta que baixa fins al Paí;s Valencià;, l’embarcador de l’Aldea é;s el lloc de sortida de la travessada marí;tima que remunta l’Ebre en llagut. Aquesta ha servit per fer arribar la Flama a noves poblacions de manera directa o indirecta.

>; Rutes del Maresme: Al Maresme trobem diferents grups que acudeixen fins al Canigó; a recollir la Flama i que despré;s la distribueixen entre els pobles de la comarca. Per antiguitat, cal destacar l’equip de foc d’Arenys de Mar, que é;s també; qui assorteix a la gent de Tradicions i Costums. També; cal destacar el de Vilassar de Mar.

>; Ruta del Baix Llobregat: Des de fa molts anys, el grup de Tradicions i Costums d’Esplugues de Llobregat va a buscar la Flama al Canigó; i la distribueix entre moltes poblacions del Baix Llobregat Sud.

>; Figueres, Vallgorguina, Sant Quirze del Vallè;s, Girona, l’Espluga de Francolí;, Manlleu, Santpedor, Ripoll, Olot, Vinarò;s, Sant Just Desvern o Sabadell só;n algunes de les poblacions que exerceixen de centres de repartiment a d’altres poblacions properes o que duen a terme rebudes de destacada rellevà;ncia. Menció; especí;fica mereix Reus, que distribueix la Flama del Canigó; a les comarques del Baix Camp, Tarragonè;s, Conca de Barberà;, Baix Penedè;s i el Priorat.

>; Recuperació; de la Flama del Canigó; al Solsonè;s i l’Alt Penedè;s: Enguany, alguns territoris dels Paï;sos Catalans on temps enrere hi havia arribat la Flama i per motius diversos havien perdut aquesta tradició;, tornen a recuperar-la. Així;, el foc del Canigó; tornarà; a encendre les fogueres del Solsonè;s i l’Alt Penedè;s, on s’hi dó;na un nou impuls.
;
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Homenatge als impulsors de la Flama del Canigó;

Des d'Ò;mnium i Tradicions i Costums s'està; preparant un acte d'homenatge al seguit de persones que a principis dels anys seixanta, i en temps de clandestinitat, començ;aren a fer arribar la Flama del Canigó; a diferents poblacions catalanes, com ara Vic, Manlleu, Castellterç;ol o el monestir de Montserrat. Aquesta iniciativa, plantejada per diferents equips de foc al llarg dels darrers anys, preté;n reconè;ixer la tasca d'aquestes persones en una activitat que, actualment, arriba a centenars de poblacions d'arreu dels Paï;sos Catalans i, en aquest sentit, é;s també; un acte de reconeixement a una festa que es duu a terme grà;cies a la participació; desinteressada de milers de persones. La Flama del Canigó;, doncs, segueix mé;s viva que mai.
;
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
; 
www.festes.org</a>
Web especialitzada en festes dels Paï;sos Catalans amb calendari i bibliografia.
www.firesifestes.com</a>
Calendari de festes a Catalunya.
http://cultura.gencat.net/cpcptc/festes</a>
Les festes tradicionals d’interè;s nacional segons la Generalitat de Catalunya.
http://va.comunitatvalenciana.com/festes-a-la-comunitat-valenciana/1</a>
Festes al Paí;s Valencià; amb detall del seu grau d’interè;s.
www.estudisfallers.org</a>
Web de l’Associació; d’Estudis Fallers.
www.illesbalears.es/cat</a>
Des del cercador d’aquesta web, completa proposta festiva de les Illes Balears.
www.monfaller.com</a>
Revista de les festes del foc al Paí;s Valencià;.
www.balldediables.org</a>
El mé;s destacat sobre el mó;n del ball de diables
;
;
;
;
;
;
; 
;
; 
I a mé;s... : ; ;
- Ja hi ha un calendari final per veure com es concreta la Transposició; de la Directiva Europea sobre productes pirotè;cnics al mercat. Podeu ;seguir ;l'ú;ltima hora d'aquesta qü;estió; a: ;http://ves.cat/aenp</a> ;
- Si ho desitgeu, també; podeu veure la ví;deocrò;nica</a> de l'edició; anterior de la Flama del Canigó;.
- PRINCIPALS WEBS SOBRE LA CULTURA DEL FOC:

Cent anys d’en Massagran

Fri, 23 Apr 2010 00:00:00 +0200

;
El proper 7 de maig es compliran cent anys de l’aparició; del primer capí;tol de Les aventures extraordinà;ries d’en Massagran com a suplement de la revista En Patufet. En el context d’una cultura «;normal»; i normalitzada, el fet hauria de suscitar un interè;s general i significatiu en la mesura que el reconeixement d’efemè;rides com aquesta atorguen la dimensió; de nacional al conjunt de manifestacions culturals d’una col•lectivitat; al capdavall, nomé;s una societat que reconeix i usa com a propis els referents culturals que histò;ricament ha generat pot exigir que se li atorgui i se li respecti la seva identitat. 
;

É;s cert que hi ha molts factors que poden impedir el reconeixement que mereix el centenari d’en Massagran i no nomé;s pel fet que es tracta d’un tipus de literatura, la infantil i/o juvenil, considerada majorità;riament «;menor»;. Mé;s pes adquireixen factors com l’autor, Josep Maria Folch i Torres, que, de manera exclusiva i excloent, continua identificat tossudament amb una literatura sentimental i moralitzant; o la plataforma de publicació;, En Patufet, una revista d’è;xit comercial ú;nic en la nostra cultura que té; el gran «;defecte»; de venir representada per un vailet amb esclops, barretina i ressons escatolò;gics gens d’acord amb la imatge que s’ha pretè;s –i encara es preté;n– oferir de la literatura catalana. El desconeixement i el provincianisme, causes ú;ltimes dels prejudicis envers bona part del nostre patrimoni cultural i, mé;s concretament, d’aquell que conforma l’imaginari col•lectiu dels sectors populars, no ens han d’impedir, però;, de retre l’homenatge que es mereix a un esdeveniment com els cent anys de l’aparició; del personatge folquitorrià; i, a mé;s, fer-ho amb la normalitat i la transcendè;ncia que li pertoca.

Perquè; Les Aventures extraordinà;ries d’en Massagran suposen, sense cap mena de dubte, una fita molt important en la literatura catalana ja que, amb la seva publicació;, la nostra literatura infantil entrava de ple en un procé;s de modernització; que afectava, no nomé;s el concepte mateix de la literatura que podien llegir els infants, sinó; també; els mecanismes editorials a travé;s dels quals aquesta arribava al consumidor. La novel•la folquitorriana, magní;ficament il•lustrada per Joan Junceda, é;s, doncs, el primer pas cap a una nova i moderna literatura infantil en català; i, com a tal, hem de valorar-la.
;
Trifulgues, peripè;cies i desoris
Fins a l’aparició; de l’obra folquitorriana, la literatura infantil, de manera majorità;ria, constituï;a un corpus de textos de tendè;ncia verista, l’objectiu ú;ltim dels quals era clarament moralitzant; é;s a dir, es tractava fonamentalment d’atorgar models de conducta per als infants que amb la lectura obtenien una «;ajuda per viure»;. Folch, per a qui la literatura, i especí;ficament la infantil, era un mitjà; de guanyar-se la vida, havia escrit diverses obres d’aquest tipus en col•leccions de les editorials Bastinos o Camí;. Tanmateix, quan l’editor Josep Baguñ;à; li encarregà; un volum per a la Biblioteca Patufet l’actitud del nostre autor varià; radicalment. Segons ens explica ell mateix, va llegir-se el conjunt d’obres que conformava la Biblioteca i va trobar que la majoria no eren ni entretingudes ni amenes per als infants i, en conseqü;è;ncia, decidí; cercar un altre model. Un model que s’apropava a la literatura de gè;nere i, especí;ficament, a la novel•la d’aventures. Però; aquest acostament no va ser, com es podia esperar, una adaptació; mimè;tica, sinó; que Folch assajà; un enfocament particular que atorgà; a la seva obra una originalitat que, ben aviat, donaria un model singular i especí;fic de la seva prà;ctica literà;ria: les aventures festives. Així;, l’obra apareixia amb el subtí;tol d’Histò;ria completa i detallada de les trifulgues, peripè;cies i desoris d’un noi de casa bona.
#fotodreta#

Sobre el canemà;s distintiu de l’aventura –trifulgues i peripè;cies– l’autor hi afegia un nou element –els desoris– que significava l’entrada de l’humor i la comicitat en el desenvolupament argumental. El fet no é;s pas banal: la perspectiva humorí;stica convertia el registre cò;mic en l’element bà;sic sobre el qual fixar la pertinenç;a i l’adequació; de l’obra al pú;blic infantil i bandejava altres criteris com la temà;tica i el didactisme que, fins aleshores, restringien l’oferta literà;ria a la qual podia accedir aquest sector de pú;blic. Alhora, l’aventura, en ella mateixa, assolia una nova dimensió; que l’allunyava del valor pedagò;gic que hom atorgava al gè;nere, en la mesura que els protagonistes hi podien viure un procé;s inicià;tic que esdevenia reflex de la maduració; personal en el camí; de la infà;ncia i de l’adolescè;ncia cap a la vida adulta.

En aquest sentit, l’obra de Folch, a diferè;ncia del seu model mé;s clar, Robinson Crusoe, ens presenta un personatge, en Massagran, les principals virtuts del qual só;n una actitud flegmà;tica i una molt bona sort, ú;tils per sobreviure però; molt allunyades de l’heroisme caracterí;stic d’un aventurer com cal. D’altra banda, en Massagran tampoc no intenta transformar l’entorn inhò;spit on ha anat a raure, construint o reconstruint les mí;nimes condicions materials de la societat de la qual prové;. De fet, no deixa de lamentar-se, com bé; ens informa el narrador, de la seva mala sort que l’ha portat a naufragar en una illa deserta i no pas en una ciutat poblada, «;ab botigues y carrers, y gent y tramvies»;. Al capdavall, el personatge no é;s mé;s que «;un noi de casa bona»;, mé;s imprudent que valent que, contra la voluntat dels seus pares, ha deixat la comoditat d’una vida com cal per satisfer absurdes fal•leres de veure «;paisos nous, gent extranya, costums ignorades»;, acceptables en un infant però; poc adients en un adult. Per a ell, doncs, l’aventura é;s molt sovint un «;cà;stig»;, propiciat pels «;desoris»; que comet, els quals, però;, mai no acaben del tot malament.
#fotoesquerra#

Aquesta manca de sentit heroic, però;, no converteix l’obra ni en una parò;dia ni en un contramodel del gè;nere nascut de la novel•la de Defoe, les robinsonades, que van é;sser profusament usades per a infants i joves. Les peripè;cies d’en Massagran só;n, com l’autor les va definir, «;aventures festives»;. Perquè; l’humor i la comicitat provenen fonamentalment de l’actitud i de les respostes inadequades del protagonista als motius argumentals tí;pics del gè;nere que, en aquest nou context, poden presentar-se sense limitacions que atenguin a l’edat dels seus lectors. L’è;xit del model fou reconegut per l’interè;s dels lectors. L’autor va continuar conreant-lo recreant personatges i situacions bà;sicament en narracions curtes a En Patufet, però; també; en novel•les publicades a la revista per capí;tols, entre d’altres, En Camacurt pel mó;n, Les desventures d’en Picapinyes, Les heroï;citats d’en Macatxumí;, Les famoses aventures d’en Napbuf i, sobretot, L’extraordinà;ria expedició; d’en Jep Ganà;pia, on Folch aconsegueix de manera magistral portar al lí;mit les possibilitats d’aquest model narratiu, el qual ens mostra la dimensió; lú;dica de l’aventura.
;
Un cas eficaç; de literatura de consum
En el context de l’è;poca, l’obra folquitorriana era clarament original i ú;nica. De fet, el mateix Folch desconfià; de l’adequació; de la novel•la i amb les seixanta primeres planes va anar a veure Baguñ;à; perquè; li doné;s el vistiplau. L’editor, sense contestar-li directament, va saber captar-ne les «;virtuts»; i, sobretot, el rendiment comercial que se’n podria treure i va decidir que l’obra, a diferè;ncia de la literatura infantil majorità;ria, no es publicaria en volum sinó; per entregues setmanals juntament amb la revista En Patufet, i així; ho anuncià; en el nú;mero del 16 d’abril de 1910. Des d’aquesta perspectiva, doncs, les aventures d’en Massagran no nomé;s incorporaven a la literatura infantil en català; la literatura de gè;nere, sinó; que l’editor la comercialitzava mitjanç;ant els mecanismes tí;pics de la literatura de consum. La confianç;a de Baguñ;à; en el producte es manifestava en el fet de convertir la novel•la en el reclam necessari per mantenir un consum continuat i, doncs, una demanda estable que garantí;s la pervivè;ncia de la seva empresa editorial. I això; va ser possible perquè;, per primera vegada, l’oferta literà;ria prenia en consideració; les preferè;ncies dels lectors per sobre de les expectatives dels compradors, els adults, i ho feia amb un producte que incorporava les limitacions prò;pies dels lectors en formació; a les tè;cniques narratives usades.

En aquest sentit, les peripè;cies d’en Massagran es desenvolupen en trames argumentals on predominen les accions emmarcades en breus descripcions, sense alteracions temporals. Els diferents episodis, gairebé; independents, actuaven per acumulació; i reblaven les expectatives que sobre el personatge s’havia format el lector. Tot això; amb un estil planer, que no esquemà;tic, i amb troballes significatives com l’ú;s de la fonè;tica en el parlar de les diferents tribus africanes i, sobretot, en un incipient ú;s de la llengua que potenciava el carà;cter obvi del llenguatge amb intenció; humorí;stica.
#fotodreta#

En definitiva, Folch descobria l’eficà;cia de la literatura industrial i demostrava les possibilitats del mercat literari en català;. Un mercat que, vint-i-cinc anys despré;s, celebrava l’aparició; d’en Massagran amb la publicació; de Les formidables aventures d’en Pere Fi. En el centenari, la vigè;ncia del personatge i la seva consideració; com a element emblemà;tic de la nostra histò;ria cultural continua, com sempre, en mans dels lectors, del pú;blic i de la seva capacitat de compartir amb en Massagran les seves trifulgues, peripè;cies i desoris, alguns d’inversemblants però; tots ells possibles, d’aquest noi de casa bona, eixelebrat, bromista i plenament humà;.
;
>;>;>; Eulà;lia Pé;rez Vallverdú; é;s comissà;ria de l’exposició; 100 anys d’en Massagran.
;
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Massagran en altres formats
Despré;s del parè;ntesi que suposà; la dictadura franquista, l’escriptor Ramon Folch i Camarasa, fill de Josep Maria Folch i Torres, juntament amb el dibuixant Madorell, iniciaven la publicació; d’una sè;rie de cò;mics que ampliaven les aventures del personatge, tot mantenint la seva originalitat i idiosincrà;sia. Així; mateix, en Massagran interessà; el sector audiovisual, que en fé;u productes d’animació; per a infants i joves. La darrera aparició; del personatge, aquesta vegada en format teatral, va coincidir amb la commemoració; del centenari de la revista En Patufet, l’any 2005, quan el Teatre Nacional posà; en escena l’adaptació; realitzada per Joan Castells.
;
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
;
En Massagran a terres exò;tiques: els Katalatribu
;
A les Noves aventures d’en Massagran, en Massagran esdevé; explorador en terres exò;tiques. El contacte i la convivè;ncia amb la tribu dels Kukamuskes, plantejada pel protagonista sota el pragmà;tic lema «;Allà; ahont anirà;s, fesho com ho veurà;s»;, no impedirà;, però;, la gradual ascendè;ncia del personatge sobre el conjunt de la tribu grà;cies a diverses peripè;cies que supera malgrat ell mateix. Així;, esdevindrà; general quan aconsegueixi fer fugir una tribu rival, els Buskabronka, que mai no han vist un home blanc i el prenen per un fantasma, o quan domestiqui un lleó; vell, sense queixals, despré;s que en Pum, el seu gos, se’n faci amic. Serà;, però;, arran de la trobada amb en Joanet Baldufa, un altre nà;ufrag que ha sobreviscut fent-se passar per negre i ha esdevingut rei de Kamalikar, que el protagonista canvia substancialment. A partir d’ara, en Massagran deixarà; d’actuar per la curiositat i la prò;pia idiosincrà;sia i es plantejarà;, amb en Baldufa, transformar el seu entorn en sintonia amb els models narratius tí;pics, clarament eurocè;ntrics, de la literatura d’aventures d’exploradors.

A la seva ment pren forma un gran projecte que ha de donar «;honra y profit a la terra catalana»; i que no é;s altra que establir un sistema de federacions i agregacions de tribus per convertir-les en nació;. Neix així; Katalatribu i els seus habitants, els katalanins, gaudiran d’aquelles marques d’identitat que el protagonista associa amb la catalanitat: la llengua mitjanç;ant l’extensió; de l’escolarització; obligatò;ria, l’agricultura per poder menjar escudella, les tradicions populars –sardanes, castells, etc.–, orfeó;, casino i partits de futbol. No cal dir que, tot i aquest canvi, en Massagran continua essent un colonitzador atí;pic i no nomé;s pel fet que tot el que aconsegueix resulta independent de la seva condició; d’europeu, sinó; pel que la seva ascendè;ncia sobre el conjunt de tribus que accepten nacionalitzar-se té; mé;s a veure amb les festes i xerinoles que no pas amb l’acceptació; d’un valor superior de la «;civilització;»; europea que ell representa.

De fet, el valor i el reconeixement que aquestes tribus atorguen als europeus queda molt ben reflectida en l’episodi protagonitzat pels Eskifits, que regalen a en Massagran quatre «;bè;sties estranyes»; semblants als micos que resulten ser tripulants de La Mustela, el vaixell amb el qual el protagonista va salpar del seu poble. Entre ells, en Massagran retroba el cuiner, el responsable del seu abandonament al mar, i no pot evitar una petita «;venjanç;a»;; al capdavall, en Massagran perdona però; no oblida i no renuncia a «;fer passar cuchs al cuiner»;, encara que sigui amb intenció; bromista. L’actitud del personatge, forç;a humana d’altra banda, ens planteja la complexitat amb què; Folch l’ha concebut i que no acaba de ser un perfecte model de conducta. El retrobament propicia l’acabament de l’aventura i en Massagran retornarà; al seu poble, amb en Pum, el lleó;, en Kokaseka i en Kamà;ndules, i serà; rebut com un heroi, amb està;tua a semblanç;a de la de Colom a Barcelona, erigida a la plaç;a major.
* * * * * * ;* * * * * * * * * * * * * ;* * * * ;
I a mé;s...:

Informació; sobre Massagran a la Viquipè;dia:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Massagran</a>
Web de la Fundació; Folch i Torres:
http://www.fundaciofolchitorres.org/</a>
;
;
;
;

LA FESTA DE LES LLETRES CATALANES: Qualitat i emoció a la 59a Nit de Santa Llúcia

oc@omnium.cat (Òmnium Cultural) (Marià Veloy) — Fri, 23 Apr 2010 00:00:00 +0200

;
Com mana la tradició;, el 2009 no va acabar sense que les Lletres Catalanes acomplissin la seva gran festa, els premis de la Nit de Santa Llú;cia que, des de 1950, atorga Ò;mnium Cultural. La vetllada, celebrada a la ciutat de Terrassa, va estar marcada per l’espectacle amb què; la Fura dels Baus va lloar el carà;cter universal de la cultura catalana i per la primera notí;cia d’uns llibres que prometen a parts iguals qualitat literà;ria i emocions intenses.
;
«;Estem contents de celebrar aquesta nit a Terrassa, que a mé;s de commemorar enguany els quaranta anys de la creació; de la delegació; d’Ò;mnium Cultural, é;s una ciutat significativa del Vallè;s Occidental, comarca que ha estat un dels sí;mbols de la iniciativa empresarial i industrial i que avui ens ha de servir d’exemple de la voluntat dels catalans i catalanes de no aturar-se mai, justament en uns moments d’incertesa i d’un cert cansament.»; Amb aquestes paraules, el president d’Ò;mnium Cultural, Jordi Porta, justificava l’elecció; de la seu amfitriona de la 59a Nit de Santa Llú;cia, el proppassat 11 de desembre. L’alcalde egarenc, Pere Navarro, remarcava l’honor d’acollir per tercer cop la Nit: «;Es tracta d’una resposta al patrimoni histò;ric i cultural de Terrassa, com també; a les entitats i les persones que fan possible que la cultura catalana estigui present en tots els à;mbits de la nostra societat.»;

Una à;mplia representació; de la societat civil vallesana va assistir a una festa on tampoc no van faltar les principals personalitats polí;tiques catalanes. Entre les mé;s de 750 que es van apropar al Centre Cultural Caixa Terrassa, s’hi van veure els mà;xims representants de les dues institucions principals del paí;s, com só;n el president de la Generalitat, José; Montilla, i el president del Parlament, Ernest Benach. També; va destacar la presè;ncia del conseller de Cultura, Joan Manel Tresserras; del president d’ERC, Joan Puigcercó;s, o de l’expresident Jordi Pujol, sempre fidel a aquesta cita anual.
#fotoesquerra#
L’espectacle que la Fura dels Baus va idear expressament per a la cerimò;nia de lliurament dels premis impactà; els assistents. El seu director, Carles Padrissa, va comptar amb la complicitat dels artistes terrassencs –la colla castellera Minyons de Terrassa, la coral Nova È;gara i el mú;sic electrò;nic À;lex Martí;n– i de l’ESCAC (l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya, amb seu a Terrassa); d’aquesta manera, va trenar tradició; i avantguarda en un muntatge que feia ú;s d’imatges impactants –una coral d’infants elevada sobre una tela o una geganta que presidia l’escenari– per reivindicar la universalitat de la nostra cultura en un mó;n cada vegada mé;s global. Un missatge que va arribar no nomé;s als espectadors de TV3, sinó; també; als catalans d’arreu que van seguir la retransmissió; a travé;s de la xarxa.
;
En memò;ria d’Isidor Cò;nsul
#fotodreta#
La cerimò;nia de lliurament, conduï;da per la televisiva Bibiana Ballbè;, vallesana com la 59a Nit, va transcó;rrer al dictat de l’emoció; dels premiats en les tretze categories. Carles Camps i Mundó;, recuperat d’un cà;ncer que impregna La mort i la paraula, va confessar que li feia una especial il•lusió; rebre el guardó; l’any que se celebra el 50è; aniversari de la mort de Carles Riba. Monika Zgustova va fer referè;ncia a l’escriptora que dó;na nom al premi, Mercè; Rodoreda, perquè; la va iniciar en la llengua catalana i en va aprendre grans lliç;ons sobre literatura. Per ú;ltim, el guanyador del premi Sant Jordi, Xavier Bosch, no va ocultar la seva satisfacció; de formar part d’una «;alineació;»; on hi ha «;tres homes que m’han donat molt de plaer, que só;n Pere Calders, Josep Maria Espinà;s i Jaume Cabré;»;. El moment mé;s sentit de la nit va arribar de la veu del poeta Joan Margarit, que va recitar un poema inè;dit, Meditació; de Vilajoana, en memò;ria de l’escriptor, crí;tic literari i editor de Proa, Isidor Cò;nsul, recentment desaparegut.

Amb els premis lliurats, Jordi Porta va adreç;ar unes paraules als assistents per recordar que, en aquests temps de crisi, é;s mé;s necessà;ria que mai la forç;a del poble per defensar les seves cultura i identitat. Amb la fermesa de qui estima el paí;s, el president va recordar que Ò;mnium havia fixat una posició; clara en defensa del text de l’Estatut aprovat pel 89 % de la nostra representació; parlamentà;ria l’any 2005, i lamentà; que s’hagué;s trencat la unitat catalana a Madrid. Tanmateix, va reafirmar la seva confianç;a en el futur, ja que el paí;s té; el «;potencial humà;»; per afrontar-lo. Seguiren les intervencions de Pere Navarro, Ernest Benach i José; Montilla. Aquest ú;ltim, va recordar que la cultura i la llengua no nomé;s es defensen des de les institucions pú;bliques, i va lloar la vitalitat demostrada per Ò;mnium Cultural en aquesta tasca.

La festa de les lletres catalanes va concloure amb el multitudinari sopar, que tingué; lloc a la Fira de Terrassa, protagonitzat pels millors cuiners locals dirigits als fogons pel restaurador Lluí;s Ristol, president del Gremi Empresarial d’Hostaleria de Terrassa i Comarca. En aquell moment de distensió; i festa gastronò;mica, els socis d’Ò;mnium es mostraven mé;s engrescats que mai per seguir treballant pel triple lema que mou l’entitat: llengua, cultura, paí;s. «;Tots tres van lligats i qualsevol d’ells condiciona els altres dos»;, havia dit Porta en el seu darrer discurs presidencial de la Nit de Santa Llú;cia.
;
Consulteu la galerí;a d'imatges</a> de la Festa de les Lletres Catalanes.
Conegueu els rostres dels principals premiats i descarregue-us el primer capí;tol de les obres aquí;</a>. ; 

Per un bon ús de les abreviacions

oc@omnium.cat (Òmnium Cultural) (Pilar Murtra) — Fri, 23 Apr 2010 00:00:00 +0200

;

Com s’abreuja nú;mero: nº;, n. o nú;m.? I carretera o avinguda?
L’ú;s del plural ONG’s é;s correcte? Per què; h (hores) i m (metre) no porten punt? Com s’abreugen els dies de la setmana en català;? L’ú;s de les abreviacions (les abreviatures, els sí;mbols i les sigles) é;s una necessitat dels llenguatges d’especialitat, però; també; de molts textos de llengua general.

Quan ens cal simplificar i tenim poc espai, les abreviacions ens aporten formes grà;fiques reduï;des. Tanmateix, per molt que vulguem simplificar i estalviar espai, si les persones a qui ens adrecem no identifiquen a què; es refereixen les formes abreujades que fem servir, no ens farem entendre.
L’ú;s de les abreviacions é;s convencional, com ho é;s l’ú;s de les majú;scules i minú;scules o el tipus de lletra. Per mé;s que en diccionaris, articles i obres diverses es donen pautes per fer un bon ú;s d’aquests elements, el cert é;s que no podem parlar d’una regulació; o norma ú;nica. A mé;s, els tipus d’abreviacions utilitzats han anat variant amb el temps, i els canvis en la realitat comporten canvis en el llenguatge, en les denominacions de les coses. Actualment, s’observa una gran proliferació; d’abreviacions, especialment de sigles, molt utilitzades per denominar organismes (ICS per Institut Català; de la Salut, UdG per Universitat de Girona, etc.), partits polí;tics (PSC, ERC, ICV, etc.), publicacions (DOGC per Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, etc.) i de sí;mbols, usats principalment en ciè;ncia i tecnologia (m/s per metre per segon, K per potassi, etc.). É;s lò;gic que la proliferació; comporti vacil•lacions en l’ú;s, incoherè;ncies, canvis de modes i fins i tot contradiccions.
L’objectiu d’aquest article, doncs, un cop presentat breument el panorama, divers i complex, é;s donar algunes orientacions –en forma de pinzellades tenint en compte l’espai de què; disposem– sobre els criteris que s’apliquen a l’Administració; de la Generalitat pel que fa a l’ú;s de les abreviacions.
;
Tipologia: abreviatures, sigles i acrò;nims, i sí;mbols
Segons la tipologia mé;s acceptada, parlem d’abreviatures, de sigles i acrò;nims, i de sí;mbols. Una abreviatura é;s un escurç;ament grà;fic d’un mot o d’un sintagma (grup de mots), que es forma suprimint lletres internes o finals i que s’indica amb un punt o una barra. N’hi ha de simples –com ara nú;m. (nú;mero), ctra. (carretera), av. (avinguda), e/ (efecte) o p/ (pagaré;)– i n’hi ha de compostes –com ara p. e. (per exemple), c/c (compte corrent) o p. d. (per delegació;).
Les sigles só;n abreviacions formades per la unió; de parts d’un sintagma, que s’utilitzen com a substitució; d’aquest i en plena equivalè;ncia. El sintagma abreujat tant pot ser un nom propi com un nom comú;. Per exemple, ICS (Institut Català; de la Salut) i ADN (à;cid desoxiribonucleic).
Un tipus d’abreviació; prò;xima a la sigla é;s l’acrò;nim, que s’obté; a partir del truncament dels components del sintagma, sense que necessà;riament aquests formants hagin de ser inicials de paraula o correspondre’s amb sí;l•labes. Amb aquest sistema de formació; s’han creat tant noms propis (INSETUR: Institut Superior d’Estudis Turí;stics; INCAVI: Institut Català; de la Vinya i el Vi) com comuns (radar: radio detecting and ranging, motel: motorist + hotel).
Les sigles i els acrò;nims s’escriuen sense deixar espais en blanc entre lletres i sense punts. Com a norma general, les sigles s’escriuen en majú;scules (UGT, DNI, IVA). Els acrò;nims corresponents a noms propis es poden escriure amb totes les lletres majú;scules o amb la lletra inicial majú;scula: RENFE o Renfe. També; s’escriuen en minú;scules les sigles i els acrò;nims lexicalitzats (que s’han incorporat a la llengua general com a paraula a causa de l’alta freqü;è;ncia d’ú;s, de l’analogia amb altres paraules del mateix camp semà;ntic i de la necessitat de derivació;): ovni (objecte volador no identificat), les pimes (petites i mitjanes empreses).
Observem com el plural de noms comuns originats a partir de la lexicalització; d’una sigla o un acrò;nim es forma regularment (radars, mò;dems). En canvi, el plural d’una sigla no s’especifica grà;ficament de cap manera, ni afegint una s al final ni duplicant-ne els components (encara que n’hi hagi que l’ú;s les ha consolidat, com ara CCOO o PPCC). Davant la necessitat de pluralitzar moltes sigles (tres DVD, diferents URL, les ONG, etc.), hi ha qui defensa que cal fer un pas mé;s i posar en un mateix pla la llengua escrita (tres DVDs) i la oral (diem tres de-ve-des).
El sí;mbol é;s un signe grà;fic que, en la ciè;ncia i la tè;cnica, representa una paraula, un sintagma o un valor i no porta mai punt abreviatiu. Per exemple, € (euro). Majorità;riament, els sí;mbols responen a una convenció;, sovint internacional i establerta per organismes competents en la matè;ria. Per tant, no els creen lliurement els usuaris d’una llengua. É;s precisament aquesta convencionalitat el que permet la comprensió; interlingü;í;stica en diferents camps (les matemà;tiques, la fí;sica, la quí;mica, el sistema internacional d’unitats, etc.). Per exemple: mg (mil•ligram), Hz (hertz), H (hidrogen), etc.
;
Criteris generals d’ú;s
Per fer que un text sigui clar i fà;cilment comprensible, l’ú;s que es fa de les abreviacions ha de ser molt mesurat i, en tots els casos, coherent i pertinent. Per aquest motiu, hi ha una sè;rie de criteris generals que ajuden a trobar el punt d’equilibri entre la simplificació; que representen les abreviacions i la comprensió; del text. Vegem-ne uns quants.
L’ú;s d’abreviacions é;s indicat per a taules, grà;fics, llistes, quadres sinò;ptics, classificacions i en altres casos similars que requereixen comprimir el text en benefici d’una informació; mé;s completa. En aquests casos també; é;s freqü;ent una reducció; de la mida de la lletra.
S’ha de tenir present, tot i la recomanació; restrictiva en la utilització; d’abreviacions, que n’hi ha de molt freqü;ents i d’ú;s molt estè;s que poden ser compreses fà;cilment per tothom, sobretot si el context afavoreix la comprensió;. É;s el cas, per exemple, de les abreviatures de les vies pú;bliques en les adreces (pg. de Grà;cia), de les sigles mé;s conegudes (IVA) o dels sí;mbols que acompanyen xifres (135 cm).
Quan, per manca d’espai, no hi hagi una altra solució; que recó;rrer a les abreviacions ja fixades i, fins i tot, crear-ne de noves, cal que es puguin desxifrar fà;cilment escrivint el desplegament al costat de l’abreviació; la primera vegada que apareix –per exemple: Consell General del Poder Judicial (CGPJ)–, explicant-ne el significat a peu de pà;gina, fent una llista de les abreviacions al començ;ament del document, etc.
;
Per a un ú;s adequat de les abreviacions, cal tenir en compte el tipus de persona a qui va adreç;at el text i el tipus de text. S’han de distingir els documents interns d’una entitat o d’un organisme dels externs, els adreç;ats a especialistes dels adreç;ats al pú;blic en general, etc. En els documents externs i els adreç;ats al pú;blic en general, convé; utilitzar les abreviacions indispensables. I com mé;s formal é;s un text menys abreviacions es fan servir. Cal tenir en compte, però;, que en els textos tè;cnics i cientí;fics s’utilitzen abreviacions prò;pies dels diferents llenguatges d’especialitat (matemà;tiques, quí;mica, informà;tica, biblioteconomia, etc.).
Pel que fa als mots que es poden abreujar amb una abreviatura i amb una sigla o un sí;mbol, sempre que sigui possible, é;s preferible utilitzar les sigles (per qü;estions d’economia d’espai) o els sí;mbols (a causa del seu ú;s internacional) abans que les abreviatures. Per exemple: é;s preferible SA en lloc de s. a., per societat anò;nima.
Finalment, insistim en el criteri de coherè;ncia. En un mateix text no s’han de barrejar tipus diferents d’abreviacions. Per exemple: abreviatures llatines i catalanes (vid. i veg.), diferents formes d’una mateixa abreviatura (v. i veg.), diferents grafies per als ordinals (2n. i 3r), etc.
;
>;>;>; Pilar Murtra, del Servei de Recursos Lingü;í;stics de la Secretaria de Polí;tica Lingü;í;stica.
;

L’ú;s als topò;nims

D’acord amb els criteris de la Comissió; de Toponí;mia de Catalunya, en la retolació; de noms de lloc es recomana escriure, sempre que sigui possible, els noms complets. Si cal abreujar algun mot, convé; escriure nomé;s la inicial del determinatiu del topò;nim seguida d’un punt: les Planes d’H. (les Planes d’Hostoles).
Cal, però;, tenir en compte que, en alguns casos, la part identificativa del nom d’una població; no é;s el primer element, sinó; el segon (Ribes é;s la denominació; histò;rica i genuï;na de Sant Pere de Ribes). Com que aquests casos resulten difí;cils de resoldre (é;s a dir, que la solució; resulti identificativa per als habitants de la població; i no indueixi a desorientació; geogrà;fica per a la gent de fora), s’ha d’intentar mantenir la denominació; completa. Els topò;nims basats en noms de sants es poden abreujar amb les formes St. i Sta.: St. Joan de les A. (Sant Joan de les Abadesses), Sta. Coloma de Q. (Santa Coloma de Queralt).
;* * * * * * * * * * * * * * * * * * *
;
Mé;s exemples:
Abreviatures i sigles freqü;ents pel que fa a vies pú;bliques: à;t. (à;tic), s/à;t (sobreà;tic), autop. (autopista), av. (avinguda), b. (barri), bda. (baixada), bnc. (barranc), c. o c/ (carrer), cró;. (carreró;), ctra. (carretera), CP (codi postal), drec. (drecera), dta. (dreta), entl. (entresò;l), esc. (escala), esq. (esquerre/a), fca. (finca), n. o nú;m. (nú;mero), s/n (sense nú;mero), ptge. (passatge), pg. (passeig), pl. (plaç;a), pol. (polí;gon), pta. (porta), ptal. (portal), pral. (principal), pda. (pujada), rbla. (rambla), rda. (ronda), trav. (travessera), trv. (travessia), urb. (urbanització;), v. (via), etc.

Mé;s exemples:
Dies de la setmana: dl. (dilluns), dt. (dimarts), dc. (dimecres), dj. (dijous), dv. (divendres), ds. (dissabte) i dg. (diumenge).
Mesos: gen. (gener), febr. (febrer), abr. (abril), jul. (juliol), ag. (agost), set. (setembre), oct. (octubre), nov. (novembre) i des. (desembre); març;, maig i juny no s’abreugen

;* * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Per llegir una mica mé;s sobre abreviacions
>; INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS. «;La grafia de les abreviacions»;. A: Gramà;tica de la llengua catalana (provisional), p. 390-393. [en lí;nia]. <;http://www2.iec.cat/institucio/ seccions/Filologica/gramatica/default.asp>; [Consulta: 27 gener 2010].
>; MESTRES, Josep M. [et al.]. Diccionari d’abreviacions: Abreviatures, sigles i sí;mbols. 2a ed., rev. i ampliada. Barcelona: Enciclopè;dia Catalana, 2001.
>; MESTRES, Josep M.; COSTA, Joan; OLIVA, Mireia; FITÉ;, Ricard. «;IX. Les abreviacions»;. A: Manual d’estil: La redacció; i l’edició; de textos. 4a ed., rev. i actual. Vic: Eumo; Barcelona: Universitat de Barcelona:
Universitat Pompeu Fabra: Associació; de Mestres Rosa Sensat, 2009, p. 319-384.
>; SOLÀ;, Joan; PUJOL, Josep M. «;7. Abreviatures»;. A: Ortotipografia: Manual de l’autor, l’autoeditor i el dissenyador grà;fic. 3a ed., rev. Barcelona: Empú;ries, 2000,
p. 219-262.
;
;.

PUNT FINAL: Ara potser no li diria “pendó”

Fri, 23 Apr 2010 00:00:00 +0200

;
Eren els inicis de TV3: en una de les primeres escenes de la telesè;rie Dallas, el protagonista J. R. Ewing, en el transcurs d’una forta discussió; amb la seva dona, la Sue Ellen, li engaltava aquell mí;tic epí;tet que va marcar una è;poca. Avui, els traductors no gosarien posar «;pendó;»; en boca del pè;rfid petrolier.
;
Quan van començ;ar les emissions de TV3, el setembre de 1983, una de les coses que van causar mé;s sensació; entre el pú;blic de la nova cadena pú;blica impulsada pel Govern de la Generalitat va ser una telesè;rie nord-americana dedicada als embolics d’una famí;lia texana de petroliers. L’è;xit de Dallas va ser immediat. Les peripè;cies dels Ewing eren tan recargolades que l’audiè;ncia no notava que aquella gent parlava en català; i no en el castellà; «;de tota la vida»;. L’objectiu dels directius de Televisió; de Catalunya s’havia assolit: fer un mitjà; normal per a un paí;s que havia de ser menys anormal a partir d’aquell moment. No era una empresa fà;cil. Recordeu que un tal Calviñ;o, que aleshores manava a Televisió;n Espanyola, havia dit que una televisió; «;autonò;mica»; –ell sempre l’anomenava així;– havia de ser «;antropolò;gica»;: nomé;s s’havia d’ocupar de les sardanes, els calç;ots, les havaneres, les rondalles i la cuina de l’à;via. La resta de realitats –des de la ciè;ncia a la polí;tica internacional, passant per les pel•lí;cules de lladres i serenos o els shows amb ballarines amb poca roba– eren cosa de les cadenes «;nacionals»;, com la que funcionava en rè;gim de monopoli en mans del govern central. Sortosament, Jordi Pujol i els que van muntar TV3 sabien que calia fer tot el contrari d’allò; que recomanava aquell personatge, jacobí; de raç;a i militant del PSOE, per cert.
;
En una de les primeres escenes de Dallas, J. R. Ewing –que era el protagonista i malvat oficial– mantenia una forta discussió; amb la seva dona, la Sue Ellen. La cosa anava forta i J. R., molt emprenyat, li engaltava el segü;ent epí;tet: «;Ets un pendó;!»; Allò; va ser mí;tic. No sé; què; hi deia a la versió; original en anglè;s, però; aquell «;pendó;»;, tan nostrat i escaient, va marcar tota una è;poca. Per a la gent que havia mamat el català; d’abans de la guerra –com els meus pares–, aquell «;pendó;»; era un retrobament amb la llengua mé;s genuï;na. Per als joves, com jo mateix en aquell moment, «;pendó;»; era un mot que feia grà;cia i adquiria un prestigi nou, perquè; sortia per la tele. Per sempre mé;s, la Sue Ellen, una noia tan maca com ximpleta, va ser el pendó; nacional de la generació; que va cré;ixer amb TV3. El gran impacte d’aquell programa va fer que «;pendó;»; fos un mot de moda. La cara dels nostres avis era una barreja d’astorament i satisfacció;.
;
Fa poc, parlava amb un amic de tota aquesta petita histò;ria televisiva, que forma part de la nostra educació; sentimental i, també;, d’una certa pedagogia que ha contribuï;t a fer-nos conscients de la nostra identitat. El meu amic sostenia que els traductors de torn, avui, no gosarien posar el mot «;pendó;»; en boca del pè;rfid J. R. perquè;, en l’improbable cas que el tinguessin present, el trobarien massa antic, arnat, obsolet, incomprensible. É;s una hipò;tesi molt plausible. Quin catalanoparlant, de menys de 50 anys, fa servir «;pendó;»; en la seva conversa quotidiana? A Barcelona, pocs. A comarques, segur que uns quants mé;s, però; això; no arriba a les emissores de rà;dio ni a les de televisió;. El traductor de 1983 tenia un bagatge de llengua viva que avui, malauradament, costa mé;s de trobar. D’altra banda, amb el pas dels anys, guionistes i adaptadors de TV3 han anat confegint una llengua cada vegada mé;s anorè;ctica i resseca. I no em refereixo al registre està;ndard dels informatius, com é;s propi en qualsevol mitjà; de masses. Parlo de la llengua que trobem als espais de ficció; i entreteniment, cada cop mé;s pobra i grisa, excepte algunes excepcions.
;
En comptes de ser un pendó;, ara la Sue Ellen seria, potser, «;una guarra»;, fent del barbarisme un col•loquialisme simpà;tic, en sintonia amb la mena de català; que parlen molts joves (i no tant joves) dins i fora de Barcelona. Del celebrat pendó; a la hipotè;tica «;guarra»; (no pas bacona, bagassa, puta, barjaula o meuca) han passat quasi vint-i-set anys. Mé;s d’un quart de segle. La temptació; de posar-nos dramà;tics, fins i tot apocalí;ptics, é;s molt alta. No ho farem. Al costat d’aquest fenomen d’aprimament lingü;í;stic evident, trobem petits miracles. El mé;s brillant dels ú;ltims temps só;n les canç;ons del grup Manel, escrites tot hibridant de forma molt original la llengua dels avis, la dels pares i la dels né;ts, des del barri barceloní; de Grà;cia i sense rebentar els pronoms febles. Modernitat i tradició; ben relligades.
;
No recordo que hi surti cap pendó; en les suggerents lletres dels Manel, però; s’ha de dir que aquests quatre joves han aconseguit que una frase que deia la meva mare –«;ens ha costat dé;u i ajuda»;– sigui ara la consigna mé;s cool entre els catalanoparlants mé;s inquiets i creatius per sota dels trenta. Celebrem-ho.
;
;