Òmnium Cultural: Pensament i acció

Joan Solà, mestre de conviccions

oc@omnium.cat (Òmnium Cultural) (Vinyet Panyella) — Thu, 28 Oct 2010 00:00:00 +0200

“Vi bo de Vinebre”. Ho deia a poc a poc, remarcant amb claredat totes les lletres. L’exemple era per deixar ben clara la pronú;ncia de les bes altes i baixes, d’explicar amb una frase col.loquial algunes de les variants consonà;ntiques del català;. Nosaltres ens adonà;vem que aquell professor jovenà;s que en sabia tant parlava un català; occidental viu i preció;s i que el practicava amb ganes. Eren temps de morfologia, sintaxi, lexicografia i gramà;tica histò;rica a tercer i quart de carrera. Tení;em Joan Solà; gairebé; en exclusiva. Jo, que volia estudiar literatura i no llengua, patia les assignatures d’en Solà; especialment. Però; la seva bonhomia i la manera que tenia de desdramatitzar les dificultats i el temor dels exà;mens ho salvava tot, de manera que jo anava passant les assignatures justet. En acabar els estudis vaig desar els llibres de filologia al prestatge de la certesa que no faria servir gaire mé;s – els dos volums dels Estudis de sintaxi catalana... – però; que em feia goig guardar, i encara hi só;n. Temps despré;s vaig anar retrobant en Joan Solà; en diversos à;mbits i, sovint m’agradava dir-li que em sabia greu haver-li sortit tan mala deixebla. I ell, indefectiblement, amb la seva sempiterna bonhomia i un punt de tendresa sorneguera m’asseverava que no tot ho era la filologia...

Joan Solà; ha estat un mestre de la llengua catalana i un mestre de conviccions. Un home fort d’idees i principis, un patriota que ha sabut transmetre com pocs com l’estima i la valoració; de la llengua amb la senzillesa de qui sap que sap perquè; es planteja els dubtes cientí;fics i actua sense renú;ncies. Des de la tribuna de l’aula, dels mitjans de comunicació;, dels llibres, de les activitats a l’Institut d’Estudis Catalans, ha sabut teixir un enfilall de complicitats, amistats i mestratge amb un estil ben propi i difí;cilment substituï;ble. Solà; ha contribuï;t, i molt, a incrementar l’autoestima dels catalanoparlants, a defensar la llengua sense dubtes ni concessions i a treballar per al coneixement cientific del català; en tots els à;mbits de la seva especialitat, des de la recerca a la difusió;. La seva bibliografia é;s extensa: estudis de lingü;í;sics, de gramà;tica i de lexicografia, les obres d’abast popular – Plantem cara. Defensa de la llengua, defensa de la terra (2009)-; la dedicació; a la figura i l’obra de Pompeu Fabra amb L’obra de Pompeu Fabra (1991 darrera edició;) i amb la publicació; de les Obres Completes del mestre juntament amb Jordi Mir; les entrevistes i el llarg conjunt d’articles d’opinió; i difusió; sobre temes de llengua a les pà;gines de l’Avui, des d’on s’acomiadava la setmana passada, com un pressagi... Salvador Giner, president de l’IEC ha destacat de Joan Solà; «;la capacitat extraordinà;ria de comunicar el coneixement cientí;fic de la llengua, amb tot el seu rigor però; amb senzillesa, a la ciutadania»;. L'atorgament del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 2009 va ser merescudament celebrat per tots els que compartí;em amb ell els ideals i les conviccions en favor del català;.

Per això; no é;s d’estranyar que la seva mort hagi colpit l’opinió; pú;blica mé;s enlla dels columnistes i dels opinadors circumstancials. La seva popularitat sorprè;n en veure fins a quin punt les xarxes socials van plenes de comentaris, canç;ons, paraules d’agraï;ment i de record. Hi ha qui li ha dedicat el Rè;quiem de Gabriel Fauré; o l’ Inici de cà;ntic en el temple de Salvador Espriu amb veu i mú;sica de Raimon, i, encara, qui s’ho ha fet venir bé; amb el Plou al cor de Joan Manuel Serrat. La de Joan Solà; ha estat una mort sentida amb la sinceritat i la espontaneï;tat de tants que l’han llegit, l’han escoltat i n’han pres coneixement i exemple. Jo he pensat en aquestes i algunes altres canç;ons, en el “vi bo de Vinebre” i en la sornegueria tendra, les seves ganes de viure i la seva constà;ncia, convicta i incondicional, en la defensa de la llengua catalana. En vaig aprendre molt, i tot el dia d’avui, ara que ja no em pot escoltar mé;s com sento no haver estat una bona alumna, que li’n dono les grà;cies. Perquè; la filologia no ho é;s tot.

Article publicat per Vinyet Panyella, membre de la Junta Directiva d'Ò;mnium Cultural, al seu bloc Quadern de Terramar</a>, el 28/10/2010
;

Ser amo del nostre temps

oc@omnium.cat (Òmnium Cultural) (Joan Majó) — Wed, 15 Sep 2010 00:00:00 +0200

;

No escric aquest text pensant especí;ficament en l’escola, parlo de forma mé;s general. El desenvolupament de l’espè;cie humana ha anat evolucionant al llarg dels segles en una direcció; que ens porta a disposar cada vegada mé;s dels recursos necessaris per a la vida i alhora a protegir-nos de les agressions exteriors.

;

Disponibilitat de recursos i escut contra els perills só;n els dos vectors clau de la nostra evolució;. Per això; cada vegada que es produeix una innovació; tè;cnica o social que comporta que es faci mé;s fà;cil accedir a algun recurs important, la histò;ria de la humanitat puja un graó;.

RECURSOS MATERIALS I IMMATERIALS

Però; quan parlem de recursos hem de distingir els recursos materials, necessaris per a la nostra vida somà;tica, dels recursos immaterials, imprescindibles per a la nostra vida intel·;lectual i emocional. La fabricació; de les primeres eines de pedra (armes), el descobriment del foc, l’aparició; de l’agricultura, el descobriment del petroli, só;n graons importants en el progré;s humà; des del punt de vista material. De la mateixa forma, l’invent de l’escriptura, de la impremta, de la telefonia, de la televisió; i, recentment, de la xarxa digital i tots els diferents aparells que poden interactuar a travé;s d’ella, han suposat un enorme progré;s en la facilitat de processar, emmagatzemar, transmetre i intercanviar informació;. Entenc per “informació;” tot allò; que el nostre cos recull de l’exterior a travé;s dels sentits, i que arriba al cervell tant per posar en marxa activitats racionals com emocionals.

Tota reflexió; que es faci ara, en aquest cas sobre la utilització; del temps, no es pot fer si no é;s entenent que la tecnologia ha posat al nostre servei la capacitat de processar informació; en unes quantitats i a una velocitat infinitament superiors a la del cervell, informació; que podem emmagatzemar en un petit aparell milers de vegades el que pot emmagatzemar el cervell humà; i que la podem enviar de forma instantà;nia a qualsevol lloc del planeta o de l’espai circumdant.

L’ACCÉ;S, L’EXCÉ;S I L’OBSOLESCÈ;NCIA

La primera conseqü;è;ncia de tot això; é;s la sobreabundà;ncia d’informació;. Les facilitats tecnolò;giques i l’evolució; dels costos faran que la quantitat d’informació; al nostre abast es multipliqui d’una manera constant i aparentment sense lí;mit. El principal problema per al ciutadà; no serà; la manca d’informació;, sinó; l’excé;s i la dificultat de moure’s sense perdre’s en aquest mó;n. En el futur serà; una habilitat imprescindible saber seleccionar, filtrar, ordenar, valorar i assimilar la informació; per tal de poder-la convertir en coneixement ú;til.

Aquest problema d’excé;s d’informació; coexisteix en à;rees geogrà;fiques diferents amb un altre d’encara mé;s important, el de l’accé;s. Una part molt considerable de la població; no té; accé;s a les xarxes de distribució;, per un problema de desequilibri territorial o per una manca d’habilitat per accedir-hi.

D’altra banda, la facilitat en la distribució; de la informació; provoca una constant acceleració; en la circulació; dels coneixements que finalment suposa una acceleració; del canvi social. La renovació; dels conei xements ha estat al llarg de la histò;ria el motor del progré;s social. A partir de l’acceleració; que he esmentat, els cicles de renovació; radical de coneixements es produeixen en un perí;ode molt inferior a la ;vida de les persones, i per tant ja no é;s possible renovar els coneixements canviant les persones, sinó; que cal canviar contí;nuament els coneixements de les mateixes persones.

;

UN RECURS DIFERENT: EL TEMPS

Quin paper hi juga el temps en tot això;? Com ho hem d’entendre i manegar? Deixeu-me que formuli algunes idees senzilles que us puguin orientar i que pugueu fer servir també; per educar-hi els joves que teniu a la vostra cura. En primer lloc, entendre que la histò;ria s’ha accelerat i per tant el temps, com a referè;ncia vital, ha canviat. Un any ja no é;s un any, encara que ho digui el calendari, perquè; en un any passen coses que abans passaven en una dè;cada. N’hem de prendre consciè;ncia en totes les à;rees de la vida per evitar quedar-nos ancorats en un passat llunyà;, encara que a nosaltres no ens ho sembli. Però; alhora hem de modular els nostres ritmes vitals per no deixar-nos portar inconscientment per aquest moviment accelerat. L’ideal é;s posar en tensió; l’acceleració; tecnolò;gica amb una certa inè;rcia social, de manera que no en quedem despenjats alhora que no ens deixem emportar de forma inconscient per l’onada.

En segon lloc, hem d’utilitzar les possibilitats d’estalvi de temps que ens dó;na la tecnologia, que só;n molt importants a l’hora de cercar, escriure, corregir, enviar, comunicar, calcular, informar o informar-se... Però; no hem de caure en la trampa d’omplir amb feina l’estalvi de temps, é;s a dir, aprofitar que podem fer les coses amb menys temps per fer-ne moltes mé;s i anar encara mé;s estressats per l’acumulació; i la dispersió;.

I en tercer lloc, augmentar la propietat del nostre temps. Ser amos del nostre temps é;s sense cap dubte un dels gran avenç;os en la lluita humana per disposar ; de recursos. El temps é;s un recurs immaterial, que té; valor en si mateix i que pot ajudar a aconseguir tots els altres. Tornant a l’inici de l’article, la nostra aspiració; é;s disposar dels recursos amb mé;s abundà;ncia i, en el cas del temps, això; no es tradueix en mé;s temps (no podem allargar les hores del dia...) sinó; a augmentar la part de temps sobre el qual un decideix, é;s a dir, augmentar l’autonomia en la distribució; del temps, no solament augmentat el “temps lliure”, sinó; la que correspon a l’activitat professional. Evidentment, això; demana un grau de responsabilitat molt superior al grau que actualment es configura en les relacions
de treball.

ELS LÍ;MITS

La lluita pels recursos començ;a sempre amb l’escassetat, que a poc a poc es va superant, però; acaba gaire bé; sempre amb l’abundà;ncia i el malbaratament. Moltes societats passen gana, la nostra pateix de moltes malalties causades per la sobrealimentació;.
Moltes societats estan mancades d’energia, nosaltres estem malbaratant molt mé;s de la meitat de l’energia que consumim i estem esgotant els recursos primaris.

Moltes societats no tenen accé;s a la informació;, nosaltres estem negats sota un excé;s d’informació; que no podem pair. Tot això; vol dir que hem de prendre consciè;ncia de la necessitat d’acceptar uns lí;mits, sobretot quan els recursos s’han de repartir. L’excé;s de temps disponible pot portar a la neurosi o al “dilentantisme”, i encara hi ha molta feina per fer.

; Joan Majó; é;s enginyer i ex ministre</h4>

;

Òmnium Cultural: Pensament i acció

Joan Solà, mestre de conviccions

Ser amo del nostre temps

Un temps per aprendre més

Conciliar els temps per educar millor: un repte ètic

Educar i aprendre a l'esplai

Les activitats extraescolars: un debat permanent

Ha de canviar el calendari i l'horari escolar? Per què?

Calendari escolar, ¿per què canviar-lo?