Lentament el cel es va anar tapant i la boira va acabar per governar la serra. Va ser la tònica dominant d’un dels dies més impressionants que he viscut a Colldejou. A les nou tocades, després d’una foto de grup a la plaça, vam posar-nos en camí cap a la Serra de Llaberia. Ja es veia que el dia seria complicat. A mesura que pujaven el temps empitjorava  però teníem un objectiu: penjar una estelada a la miranda de la Serra. En arribar al coll del Guix vam avançar una miqueta en direcció a la Torre i d’allà vam trencar a mà esquerra per un caminoi que s’obre impassible entre un bonic bosc d’alzines. En tot moment, ens va acompanyar una humitat penetrant i una plugeta incessant. D’allà vam accedir a la zona dels revolts, culminat amb el Portell. A dalt de tot no es veia res, així que vam decidir baixar fins al poble de Llaberia on vam esmorzar als safarejos. Per cert, em trec el barret per com han quedat els carrers del poble amb lloses de pedra. Malgrat el temps, vam acabar ascendint fins l’observatori. El cert és que va ser un tram interminable; es va fer molt pesat degut al vent i la incessant plugeta. Finalment, però vam aconseguir arribar-hi i hi vam plantar l’Estelada ben a la vora de la cinglera. Objectiu complert i foto de grup per recordar-ho.

Mentrestant, al poble, el Centre Cultural es va encarregar de preparar la quadrícula al frontó per plantar a la tarda l’Estelada de llum. I si, passades les cinc de la tarda, després de fer una crida a la gent del poble –amb una gran resposta, tot sigui dit- vam disposar-nos a anar col·locant les espelmes amb els seus recipients resseguint les barres i l’estrella. Feia la mar de goig! D’allà vam pujar a l’Ajuntament vell on Òmnium de la mà de Santiago Anglès ens vam passar el vídeo “Un país normal”. Amb la sala, que no hi cabia ni una agulla, vam encetar un debat per tocar diferents temes vinculats amb el procés català. L’acte el vam tancar a la sala de dalt amb un pica pica.

Arribava així un dels moments més emotius que jo he viscut al poble: l’encesa de l’Estelada de llum. Pensàvem que tardaríem molta estona i que ens faltarien mans però el cert és que una vegada més les colldejouenques i els colldejouencs van oferir les seves mans per encendre les veles. Ràpidament, l’estelada va anar prenent forma gràcies a petits i grans, sota l’eslògan que va presidir el nostre tram de la Via de 2013: “Colldejou Towards the independence”. La gent es va anar apartant i es van quedar amb les candeles enceses a les mans per gaudir del que havien ajudat a fer realitat: l’estelada de llum. Llavors l’Enric Muntané ens va acabar de posar la pell de gallina amb unes paraules sentides que ens fan orgullosos de ser catalans, de les nostres coses… de la nostra llengua, de la nostra castigada Terra. Amb l’estelada encesa la gent va improvisar els cant dels Segadors. L’escala i la barana del Bar estaven plenes de gom a gom. La vista de dalt al bar és d’aquelles imatges que quedaran per sempre gravades a la retina. Colldejou havia aconseguit encendre una estelada amb més de Quatre-centes espelmes.