- Inici
- Història Col·lectiva
- Història col·lectiva
Història
HISTÒRIA COL·LECTIVA
GRAND SLAM
Capítol 1
A les sis i cinc minuts de la tarda hora local i després d’un primer servei projectat a 122 km/h, Manolo disputava el punt més important de la seva carrera. El partit que enfrontava el número tres de l’ATP amb el número nou i revelació de la temporada 2006/2007 s’havia presentat com una oportunitat única per als entusiastes de l’estadística esportiva. Era la manera que els periodistes tenien de presentar els dos tennistes més en forma del Shanghai Masters Cup, Novak Djokovic i Manolo Sorolla, aquest últim amoïnat de defensar una sèrie de vint-i-dues victòries en què no havia cedit ni un sol set.
Si és que alguna vegada s’amoïnava, pensava Jèssica Bowles, asseguda a la primera fila de la tribuna del pavelló Qi Zhong, a tocar de Maria Solà. Elles dues (i potser en Sam, però en Sam desapareixia durant els partits, concentrat vés a saber en què) devien ser les úniques persones capaces de notar-li algun canvi en la cara de pòquer, pensava, i, de cop, Djokovic creuava inesperadament el revés i en Manolo aconseguia tot just posar la raqueta entre la pilota i el punt, recuperava el centre de la pista amb una rapidesa impossible per tornar el guanyador de Djokovic i, llavors, una precisió inversemblant col·locava la pilota a la línia i el Qi Zhong arrencava a aplaudir el flamant guanyador del torneig.
Estaràs contenta, li deia Maria Solà i és clar que sí, responia ella, camí dels vestidors, intrigada segurament per la manera com en Manolo havia marxat de la pista sense celebrar el trofeu més enllà del mínim que exigeix el protocol. Als vestidors, només hi havia l’aire impregnat d’una suor vencedora que la Jèssica va reconèixer a la primera. Tampoc no el trobarien al campus on l’organització del Masters Cup allotjava els tennistes ni tampoc a l’aeroport, ni molt menys, després de catorze hores de vol i tres àpats reescalfats que no van ni tocar, al pis de Barcelona.
Continuar la Història >>Si és que alguna vegada s’amoïnava, pensava Jèssica Bowles, asseguda a la primera fila de la tribuna del pavelló Qi Zhong, a tocar de Maria Solà. Elles dues (i potser en Sam, però en Sam desapareixia durant els partits, concentrat vés a saber en què) devien ser les úniques persones capaces de notar-li algun canvi en la cara de pòquer, pensava, i, de cop, Djokovic creuava inesperadament el revés i en Manolo aconseguia tot just posar la raqueta entre la pilota i el punt, recuperava el centre de la pista amb una rapidesa impossible per tornar el guanyador de Djokovic i, llavors, una precisió inversemblant col·locava la pilota a la línia i el Qi Zhong arrencava a aplaudir el flamant guanyador del torneig.
Estaràs contenta, li deia Maria Solà i és clar que sí, responia ella, camí dels vestidors, intrigada segurament per la manera com en Manolo havia marxat de la pista sense celebrar el trofeu més enllà del mínim que exigeix el protocol. Als vestidors, només hi havia l’aire impregnat d’una suor vencedora que la Jèssica va reconèixer a la primera. Tampoc no el trobarien al campus on l’organització del Masters Cup allotjava els tennistes ni tampoc a l’aeroport, ni molt menys, després de catorze hores de vol i tres àpats reescalfats que no van ni tocar, al pis de Barcelona.