- Inici
- Història Col·lectiva
- Història col·lectiva
- Història col·lectiva - capítol 11
Capítol 3
HISTÒRIA COL·LECTIVA
GRAND SLAM
Capítol 11
Que, de cop i volta, un dels bots salvavides del vaixell comencés a cremar-se tan ràpidament i que, entre el rebombori, les corredisses i els crits dels passatgers del vaixell, perdessin de vista en Manolo no hauria hagut de sorprendre algú com la Paula, o com en Sam, que estaven al corrent de la capacitat d'en Manolo per desaparèixer. Especialment quan, per art de màgia (mai més ben dit), el bot va deixar de cremar al cap de tres minuts exactes i sense causar cap desperfecte que el bot mateix. Però se'n van sorprendre, potser perquè amb això de l'il·lusionisme passa com amb certes malalties: que ningú pensa que pugui passar-li a ell.
El van buscar per tot arreu, sense èxit. No era als camarots, ni a cap de les cobertes, ni als menjadors, ni als magatzems on es guardava la càrrega ocasional del vaixell. Per insistència d'en Sam, que ja es temia el pitjor, van accedir a obrir alguns dels contenidors que transportaven; tampoc. Havia decidit tornar a desaparèixer. Així ho va entendre en Sam, que ho deia a la Paula, que no ho volia entendre. Fins ara, havia dit en Manolo al mas de prop de Lisboa. Ara ho entenia. Aquella era la seva gran gesta, desaparèixer d'un vaixell al bell mig de l'oceà atlàntic. Per força havia d'admirar-lo.
Al cap d'uns dies, feia la seva aparició oficial El Gran Vintelli, a l'École de Magique de Port-au-Prince, a Port-au-prince, Haití. Per inaugurar el que havia de ser la millor escola d'il·lusionisme (i la més secreta, com de seguida havia de garantir una invisibilitat absoluta del gran edifici neocolonial on s'havia instal·lat), El Gran Vintelli, vestit amb una llarga capa de coll alçat i doblegant les celles en forma de V inversa, va parlar de l'art de la distracció com l'art d'explicar una història i de com un gran il·lusionista és, en el fons, un gran explicador de contes. Entre els nanos que l'escoltaven, des dels seus tamborets respectius i orgullosos d'haver aconseguit plaça a l'escola (Vintelli només acceptava nens orfes, per evitar la molèstia de les preguntes dels pares), n'hi havia un que deixava perdre la mirada. Hom hauria dit que, quan es mirava Vintelli, ho feia amb massa intel·ligència. El nano, fill de pare espanyol i mare cubana, ambdós morts en un accident d'autobús, somniava secretament en un viatge a Europa, en una vida nova, en un futur de tennista d'elit. Que m'escoltes, Manolo? Va dir Vintelli. Sí, senyor Vintelli, oh i tant que l'escolto.
Autor: Carles Marquès Marcet
<< Capítol Anterior