- Inici
- Història Col·lectiva
- Història col·lectiva
- Història col·lectiva - capítol 9
Capítol 3
HISTÒRIA COL·LECTIVA
GRAND SLAM
Capítol 9
Al funeral d'en Manolo van assistir més de mil persones. Es va habilitar la sala principal del Tanatori de Les Corts per tal que, qui volgués, pogués acomiadar-se del gran tennista. I hi van aparèixer això, més de mil persones. En lloc del cadàver, que no va aparèixer, hi van posar una foto de Manolo de quan va començar a jugar a tennis, de ben petit. La desolada Maria Solà explicava a càmera, embarbussada i moquejant, que havia estat un cop molt dur, que en Manolo encara havia de fer moltes coses. Els mitjans van assenyalar que es va tractar d'una cerimònia molt emotiva.
Mentrestant, en Manolo feia aparèixer monedes de cinquanta cèntims de darrere de l'orella de Paula. Al mas, tots esperaven que es fes l'hora d'agafar el vaixell que havia de dur-los fins a Nova York. En Sam, que improvisava uns raviolis amb salsa de tomàquet i tonyina –aquests portuguesos només tenen coses picants, deia-, repetia cada dos per tres que aquella evasió era el millor truc que li havia vist fins ara. Exacte, fins ara, deia en Manolo, i amb la mirada donava a entendre que volia un moment d'intimitat amb la Paula.
-Tot ha sortit bé- va dir la Paula. –És clar que sí- va respondre en Manolo, que es resguardava del fred en un Cardigan de color blau fosc. La noia estava espectacular. El temps que havien hagut de deixar de veure's se'ls havia fet llarguíssim. Tan llarg, que en Manolo se la mirava ara com si no l'hagués vist abans. Els ulls blaus, el somriure que ella li allargava, la melena rossa, recollida en una pràctica cua. No s'havia fixat que fos tan semblant a la Jèssica.
Mentrestant, en Manolo feia aparèixer monedes de cinquanta cèntims de darrere de l'orella de Paula. Al mas, tots esperaven que es fes l'hora d'agafar el vaixell que havia de dur-los fins a Nova York. En Sam, que improvisava uns raviolis amb salsa de tomàquet i tonyina –aquests portuguesos només tenen coses picants, deia-, repetia cada dos per tres que aquella evasió era el millor truc que li havia vist fins ara. Exacte, fins ara, deia en Manolo, i amb la mirada donava a entendre que volia un moment d'intimitat amb la Paula.
-Tot ha sortit bé- va dir la Paula. –És clar que sí- va respondre en Manolo, que es resguardava del fred en un Cardigan de color blau fosc. La noia estava espectacular. El temps que havien hagut de deixar de veure's se'ls havia fet llarguíssim. Tan llarg, que en Manolo se la mirava ara com si no l'hagués vist abans. Els ulls blaus, el somriure que ella li allargava, la melena rossa, recollida en una pràctica cua. No s'havia fixat que fos tan semblant a la Jèssica.
Autor: Àlex Cañas Ventura
<< Capítol Anterior Capítol Següent >>