- Inici
- Història Col·lectiva
- Material Narratiu
Material Narratiu
MATERIAL NARRATIU
BIOGRAFIA OFICIAL DE MANOLO SOROLLA
(extreta de atptennis , tornada a redactar per al nº136 de Tenis a fondo, abril de 2005, i ampliada i comentada en un conjunt de notes de treball de qui havia estat contractat per a redactar la biografia de Manolo Sorolla, posteriorment convertit en biògraf frustrat, Andreu Aguda)
Manolo Sorolla Solà (ESP) neix a Esplugues de Llobregat el 15 de maig de 1990, fill d’Antoni Sorolla, vicepresident de la filial catalana de la Nissan i col·laborador ocasional en les pàgines d’Economia de La Vanguardia, i de Maria Solà, ex-jugadora mediocre 1 de tennis femení reconvertida en monitora titular del Club de Tennis de Sabadell des de 1983 fins a l’actualitat.
El bebè Manolo rep el seu nom de l’única llegenda del tennis espanyol (peninsular, diria després en Manolo quan li preguntessin per la seva afinitat amb Santana, potser fart de la quantitat inacabable de comentaris i dobles sentits que s’han derivat del contrast entre el seu nom escrit en castellà i dos cognoms com els seus 2 ) a qui el tennis internacional reconeix la categoria de llegenda. Als tres anys, sa mare posa a la mà de Manolo una Babolat Pure Drive Junior 110 (no la 100, que li corresponia per edat, sinó la 110, per fer d’ell la mena d’elegit que només podia construir-se) que només deixarà anar quan hagi de substituir-la per una altra de mida superior. En aquesta primera època, Manolo és entrenat estrictament per Maria Solà; per a la profunda satisfacció d’aquesta última, de seguida demostra un talent superior al de qualsevol nen de la seva edat (tot i que Manolo encara no juga contra cap rival: no serà fins als sis, quan se l’accepti a l’Escola de Tennis de Sabadell, que Manolo demostrarà el que, fins llavors, només havien sostingut un conjunt perfectament orquestrat d’intuïcions i de comentaris: que la seva habilitat tècnica i la seva capacitat per anticipar una lectura estratègica del punt i del partit s’avançaven escandalosament al que li pertocaria per edat).
El gener de 1993 passa a entrenar al Club de Tennis Sabadell, sota les instruccions de Xulio Roberto, que s’ocuparà de la seva formació en col·laboració amb Maria Solà 3, que no es vol desprendre de l’entrenament del seu fill i reivindica com a pròpies certes tasques (entre les quals, el disseny d’una Imatge de Tennista, l’estudi d’una Història Bàsica del Tennis Internacional i, sobretot, qüestions d’estratègia d’una mena que a en Roberto li sembla incompatible amb el que prova d’ensenyar-li i que, deia, era el que faria d’en Manolo, si tenia la sort i el talent i la paciència i totes les qualitats que calen i més, el gran tennista que ja tots creien que seria).
Durant els cinc anys següents, Manolo canvia d’entrenador quatre vegades i tots ells, al moment de la seva substitució, parlen de la llàstima de no poder entrenar un talent com el de Manolo i al·leguen diferències irreconciliables amb la Maria Solà (quan no diuen, com l’Antoni Clam, aquesta dona és una torracollons restreta i insuportable, a mi què m’expliquen 4 ).
Dels seus anys com a junior en transcendiran un gran nombre d’anècdotes que, vistes en perspectiva, adquireixen un cert aire preconcebut, com si ja llavors s’hagués començat a escriure la història de Manolo Sorolla. Guanya tots els tornejos interns del club i tots els interclub, bat gairebé tots els rècords de les categories infantil i júnior de Catalunya i es diu que no perd ni un sol partit, ni a nivell d’entrenament ni de competició, amb dues soles excepcions: la primera, un partit que es disputa el juny de 2001, acabats del fer els catorze, durant el qual s’esquinça el turmell esquerre i es veu obligat abandonar per lesió; la segona, una primera ronda no eliminatòria a cinc sets que disputa el gener de l’any següent i que, inexplicablement, es deixa perdre amb dos sets a favor i un break d’avantatge en el tercer. En resposta a les preguntes de qui acabaven de fitxar com a nou entrenador, Samuel Pagliaccio Palau, Manolo només va saber parlar d’una mena de desconnexió de tot i de tothom, una percepció distorsionada que se li havia imposat entre ell i la pista i que només podia definir com a buida i com a blanca, com si fos l’apropiació del món per part d’un desinterès absolut i reconfortant.
Es fa professional el 2005. Mesura 1’86 cm, pesa 81 kg. És dretà. Juga amb una Head MicroGEL Radical Mid Plus i unes Nike Air Max Breathe Cage II. Entrena al Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat, on obté consecutivament dos Premis ARC i on entra en contacte amb Paula Ribera 5. Sembla que no és fins a l’estiu de 2006 que coneix Jessica Bowles i que comença una relació de la qual no coneixem cap final públic 6. Manolo demostra de seguida profundes similituds amb el joc de Sampras, si bé hi afegeix una capacitat superior d’adaptar el seu joc a les característiques pròpies –el pes, la longitud dels cops, la necessitat de recolzar més en la estratègia que no en la força, etc.- de la terra batuda i un entusiasme que connecta amb molta més facilitat amb un públic que, per jove, i per aquesta mena d’àngel que es coincideix a assegurar que té, s’hi entrega ben aviat. A diferència d’un Ernst Gulbis o d’un Ivan Ljubicic, Manolo desplega un joc que parteix de la potència d’un bon servei sense dependre’n; domina totes les altures de la pista i demostra, no només una gran explosivitat als punts ràpids sinó, també, la resistència que cal per aguantar els duríssims intercanvis que li proposen els jugadors que treballen més els punts llargs que els de servei i volea 7. Controla amb profunditat de mestre el paral·lel de revés i el creuat de mitja pista. No té ni l’elegància ni el repertori tècnic d’un Federer o d’un Djokovic –òbviament- però amb Manolo a la pista, com sempre deia el retransmissor oficial del canal espanyol d’Eurosport, passen coses.
Al circuit se’n recorden diversos partits, però no d’una manera estrictament admirativa, sinó acompanyada d’una inquietud prou ambigua com per fer pensar, en certs moments, que no es parla d’un jugador sinó d’un fantasma. El Sorolla-Gulbis (16/04/2005, pista ràpida) s’evoca de tant en tant per la manera com Manolo va aconseguir remuntar els dos sets en contra i per la sèrie de punts impossibles que va guanyar al tombant del cinquè set; el Sorolla-Del Potro (23/07/2006, pista de terra batuda) )pel que tenia de rivalitat simbòlica entre dues joves promeses del tennis mundial i per la manera com van escalfar el partit molt abans d’entrar a pista (similar a la manera com Andy Murray i Del Potro ja havien encarnat dues maneres incompatibles d’entendre l’etiqueta on court) i el Sorolla-Moyà (03/05/2007, sobre gespa) per la naturalesa especialíssima de la quasi derrota de Sorolla:
Sorolla havia plantejat un partit jove –de punts curts i ritme ràpid, servei potentíssim i volea, que guanyaria més per força que per habilitat- i li va servir per al primer set, que va guanyar per escombrada. Moyà, però, va traslladar el segon set a una qüestió de principis bàsics i es va limitar a posar la pilota en joc, toveta i a mitja pista, i a fer de l’acceleració de Manolo una trampa.
Mentalitzat per a un joc ràpid, els cops de Moyà alentien estranyament el partit i l’obligaven a jugar pilotes d’entrenament. Moyà va jugar a sobrreresponsabilitzar Manolo amb uns cops que li posaven massa fàcil el guanyador, que, inesperadament, Sorolla era incapaç de col·locar a dins de la pista, o de no permetre els passings que Moyà es va afanyar a retornar-li. Finalment, es va refer, i va aconseguir el tie-break del tercer per sobreposar-se a una quasi-derrota; ara bé, la lliçó del segon set va fixar-se en un Manolo que va aprendre, entre tantes altres coses, a jugar els partits abans de donar-los per guanyats 8.
Si algú es preguntés pel que diferenciaria Manolo Sorolla de la resta de tennistes, una possible resposta tindria a veure amb la seva capacitat de fer-se atractiu a tantes agències publicitàries, que hi trobarien la cara –i el complex d’associacions que cal per crear una imatge abstracta de marca- que buscaven per al seu producte. Al marge de la seva qualitat tennística, que ha progressat a una velocitat exagerada al llarg dels dos anys i mig que ha competit de manera professional, en Manolo conjugava una mena d’excel·lència enigmàtica, una imatge de rabiosa actualitat, obtinguda quasi a contracor, que resumia un état d’esprit que interessava a tantíssims productes, des de perfums francesos fins a les grans cases de roba esportiva, passant per begudes isotòniques, cotxes de luxe i tantes altres coses.
El 2007, abans de desaparèixer, Manolo guanya el torneig de Casablanca, d’Indianàpolis i el de Bucarest. Finalista al Mâster Series de Madrid. Semifinalista a Rotterdam, a Montréal i a Lió. Quarts de final a Marsella i a Nottingham. Desapareix a Shanghai (que s’està jugant ara). Guanya, en aquest curs, un total de 1.125.487 de dòlars americans.
Manolo Sorolla Solà (ESP) neix a Esplugues de Llobregat el 15 de maig de 1990, fill d’Antoni Sorolla, vicepresident de la filial catalana de la Nissan i col·laborador ocasional en les pàgines d’Economia de La Vanguardia, i de Maria Solà, ex-jugadora mediocre 1 de tennis femení reconvertida en monitora titular del Club de Tennis de Sabadell des de 1983 fins a l’actualitat.
El bebè Manolo rep el seu nom de l’única llegenda del tennis espanyol (peninsular, diria després en Manolo quan li preguntessin per la seva afinitat amb Santana, potser fart de la quantitat inacabable de comentaris i dobles sentits que s’han derivat del contrast entre el seu nom escrit en castellà i dos cognoms com els seus 2 ) a qui el tennis internacional reconeix la categoria de llegenda. Als tres anys, sa mare posa a la mà de Manolo una Babolat Pure Drive Junior 110 (no la 100, que li corresponia per edat, sinó la 110, per fer d’ell la mena d’elegit que només podia construir-se) que només deixarà anar quan hagi de substituir-la per una altra de mida superior. En aquesta primera època, Manolo és entrenat estrictament per Maria Solà; per a la profunda satisfacció d’aquesta última, de seguida demostra un talent superior al de qualsevol nen de la seva edat (tot i que Manolo encara no juga contra cap rival: no serà fins als sis, quan se l’accepti a l’Escola de Tennis de Sabadell, que Manolo demostrarà el que, fins llavors, només havien sostingut un conjunt perfectament orquestrat d’intuïcions i de comentaris: que la seva habilitat tècnica i la seva capacitat per anticipar una lectura estratègica del punt i del partit s’avançaven escandalosament al que li pertocaria per edat).
El gener de 1993 passa a entrenar al Club de Tennis Sabadell, sota les instruccions de Xulio Roberto, que s’ocuparà de la seva formació en col·laboració amb Maria Solà 3, que no es vol desprendre de l’entrenament del seu fill i reivindica com a pròpies certes tasques (entre les quals, el disseny d’una Imatge de Tennista, l’estudi d’una Història Bàsica del Tennis Internacional i, sobretot, qüestions d’estratègia d’una mena que a en Roberto li sembla incompatible amb el que prova d’ensenyar-li i que, deia, era el que faria d’en Manolo, si tenia la sort i el talent i la paciència i totes les qualitats que calen i més, el gran tennista que ja tots creien que seria).
Durant els cinc anys següents, Manolo canvia d’entrenador quatre vegades i tots ells, al moment de la seva substitució, parlen de la llàstima de no poder entrenar un talent com el de Manolo i al·leguen diferències irreconciliables amb la Maria Solà (quan no diuen, com l’Antoni Clam, aquesta dona és una torracollons restreta i insuportable, a mi què m’expliquen 4 ).
Dels seus anys com a junior en transcendiran un gran nombre d’anècdotes que, vistes en perspectiva, adquireixen un cert aire preconcebut, com si ja llavors s’hagués començat a escriure la història de Manolo Sorolla. Guanya tots els tornejos interns del club i tots els interclub, bat gairebé tots els rècords de les categories infantil i júnior de Catalunya i es diu que no perd ni un sol partit, ni a nivell d’entrenament ni de competició, amb dues soles excepcions: la primera, un partit que es disputa el juny de 2001, acabats del fer els catorze, durant el qual s’esquinça el turmell esquerre i es veu obligat abandonar per lesió; la segona, una primera ronda no eliminatòria a cinc sets que disputa el gener de l’any següent i que, inexplicablement, es deixa perdre amb dos sets a favor i un break d’avantatge en el tercer. En resposta a les preguntes de qui acabaven de fitxar com a nou entrenador, Samuel Pagliaccio Palau, Manolo només va saber parlar d’una mena de desconnexió de tot i de tothom, una percepció distorsionada que se li havia imposat entre ell i la pista i que només podia definir com a buida i com a blanca, com si fos l’apropiació del món per part d’un desinterès absolut i reconfortant.
Es fa professional el 2005. Mesura 1’86 cm, pesa 81 kg. És dretà. Juga amb una Head MicroGEL Radical Mid Plus i unes Nike Air Max Breathe Cage II. Entrena al Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat, on obté consecutivament dos Premis ARC i on entra en contacte amb Paula Ribera 5. Sembla que no és fins a l’estiu de 2006 que coneix Jessica Bowles i que comença una relació de la qual no coneixem cap final públic 6. Manolo demostra de seguida profundes similituds amb el joc de Sampras, si bé hi afegeix una capacitat superior d’adaptar el seu joc a les característiques pròpies –el pes, la longitud dels cops, la necessitat de recolzar més en la estratègia que no en la força, etc.- de la terra batuda i un entusiasme que connecta amb molta més facilitat amb un públic que, per jove, i per aquesta mena d’àngel que es coincideix a assegurar que té, s’hi entrega ben aviat. A diferència d’un Ernst Gulbis o d’un Ivan Ljubicic, Manolo desplega un joc que parteix de la potència d’un bon servei sense dependre’n; domina totes les altures de la pista i demostra, no només una gran explosivitat als punts ràpids sinó, també, la resistència que cal per aguantar els duríssims intercanvis que li proposen els jugadors que treballen més els punts llargs que els de servei i volea 7. Controla amb profunditat de mestre el paral·lel de revés i el creuat de mitja pista. No té ni l’elegància ni el repertori tècnic d’un Federer o d’un Djokovic –òbviament- però amb Manolo a la pista, com sempre deia el retransmissor oficial del canal espanyol d’Eurosport, passen coses.
Al circuit se’n recorden diversos partits, però no d’una manera estrictament admirativa, sinó acompanyada d’una inquietud prou ambigua com per fer pensar, en certs moments, que no es parla d’un jugador sinó d’un fantasma. El Sorolla-Gulbis (16/04/2005, pista ràpida) s’evoca de tant en tant per la manera com Manolo va aconseguir remuntar els dos sets en contra i per la sèrie de punts impossibles que va guanyar al tombant del cinquè set; el Sorolla-Del Potro (23/07/2006, pista de terra batuda) )pel que tenia de rivalitat simbòlica entre dues joves promeses del tennis mundial i per la manera com van escalfar el partit molt abans d’entrar a pista (similar a la manera com Andy Murray i Del Potro ja havien encarnat dues maneres incompatibles d’entendre l’etiqueta on court) i el Sorolla-Moyà (03/05/2007, sobre gespa) per la naturalesa especialíssima de la quasi derrota de Sorolla:
Sorolla havia plantejat un partit jove –de punts curts i ritme ràpid, servei potentíssim i volea, que guanyaria més per força que per habilitat- i li va servir per al primer set, que va guanyar per escombrada. Moyà, però, va traslladar el segon set a una qüestió de principis bàsics i es va limitar a posar la pilota en joc, toveta i a mitja pista, i a fer de l’acceleració de Manolo una trampa.
Mentalitzat per a un joc ràpid, els cops de Moyà alentien estranyament el partit i l’obligaven a jugar pilotes d’entrenament. Moyà va jugar a sobrreresponsabilitzar Manolo amb uns cops que li posaven massa fàcil el guanyador, que, inesperadament, Sorolla era incapaç de col·locar a dins de la pista, o de no permetre els passings que Moyà es va afanyar a retornar-li. Finalment, es va refer, i va aconseguir el tie-break del tercer per sobreposar-se a una quasi-derrota; ara bé, la lliçó del segon set va fixar-se en un Manolo que va aprendre, entre tantes altres coses, a jugar els partits abans de donar-los per guanyats 8.
Si algú es preguntés pel que diferenciaria Manolo Sorolla de la resta de tennistes, una possible resposta tindria a veure amb la seva capacitat de fer-se atractiu a tantes agències publicitàries, que hi trobarien la cara –i el complex d’associacions que cal per crear una imatge abstracta de marca- que buscaven per al seu producte. Al marge de la seva qualitat tennística, que ha progressat a una velocitat exagerada al llarg dels dos anys i mig que ha competit de manera professional, en Manolo conjugava una mena d’excel·lència enigmàtica, una imatge de rabiosa actualitat, obtinguda quasi a contracor, que resumia un état d’esprit que interessava a tantíssims productes, des de perfums francesos fins a les grans cases de roba esportiva, passant per begudes isotòniques, cotxes de luxe i tantes altres coses.
El 2007, abans de desaparèixer, Manolo guanya el torneig de Casablanca, d’Indianàpolis i el de Bucarest. Finalista al Mâster Series de Madrid. Semifinalista a Rotterdam, a Montréal i a Lió. Quarts de final a Marsella i a Nottingham. Desapareix a Shanghai (que s’està jugant ara). Guanya, en aquest curs, un total de 1.125.487 de dòlars americans.
1. Expliquem aquest mediocre: durant els divuit anys de carrera professional, Maria Solà no va aconseguir fer-se un lloc ni entre els cent millors ni entre els dos-cents millors del món; de fet, no va pujar més amunt del 954 i, com apuntava Sergio Martínez Caballé en una conversa que va mantenir amb el que, als inicis de la carrera de Maria, era el seu entrenador personal, la seva era la crònica d’una mediocritat anunciada, que hauria de transcórrer per una infinitat de tornejos d’aficionats, jugar només per fer la gràcia a la seva pròpia família i patir el desgast d’un esforç grandíssim d’entrenaments, dietes i sacrificis derivats del temps que es dedica al tennis que no troba cap consol ni els èxits ni en el prestigi ni en la possibilitat de dedicar-s’hi sense que fer-ne una activitat econòmicament i emocionalment deficitària. Efectivament, la falta de talent de la Maria va acabar fent, del preu irrisori de fer-se federada, una inversió absurda, però una mena d’impuls entre la vocació i la tossuderia va desobeir qualsevol proposta que no consistís a seguir jugant. Si es parla ara de mediocritat és més perquè l’ambició de Maria Solà va llegir en un sentit pejoratiu, i en repetides ocasions, la distància innegable entre la seva ambició i les seves possibilitats, no perquè la seva fos una trajectòria, en sí mateixa, mediocre, o no mediocre en un sentit que no fos merament descriptiu, sinó perquè, senzillament, no era el que hauria volgut que fos. 2. De fet, hi ha qui especula amb la hipòtesi que Maria també hagués arribat a triar el cognom, amb una fortuna relativa, i per raons que les que especulen en aquesta direcció no aconsegueixen definir de manera satisfactòria
3. Col·laboració que no deixarà en cap moment de ser conflictiva i que trobarà el seu pitjor moment el març de l’any següent, amb la renuncia per part de Roberto de seguir ocupant-se de Manolo (renúncia propiciada per Maria Solà, que establirà una mena de proporcionalitat inversa entre la progressió d’en Manolo i la seva consideració de Roberto com l’entrenador adient per a Manolo) i la primera d’una llarga sèrie de discussions amb l’equip directiu del C. T. S. que culminaran amb l’acomiadament de Maria Solà a mitjan curs 94-95. 4. Contextualitzar aquestes declaracions no servirà per atenuar-les ni tan sols mínimament: Antoni Clam, el mestre Clam, volia dir el que va dir i ho volia fer per la mena d’agressivitat que acaba apareixent després d’un menyspreu administrat a dosis mínimes però constants que, pel que sembla, va constituir l’estratègia de Maria Solà respecte de tots els entrenadors triats per a fer d’en Manolo el que fos que volia fer-ne. 5. Ho sabem gràcies a les declaracions de Paula, que recupera generosament del diari que escrivia periòdicament en aquella època. Nedadora de 100 i de 200, la Paula manté una relació esporàdica amb en Manolo i és a través d’ella que coneixerà, al cap d’uns mesos, cap a la tardor de 2005, Jèssica Bowles (nom artístic), cantant de sinistre-pop-radiocassette, tal com consta al seu web. 6. Opinió sense contrastar i absolutament impublicable: Jèssica Bowles és la mena de noia que està tan convençuda de ser encantadora que no té ni idea que els sogres l’odien, una síntesi de totes les chicas bien de Pedralbes que no dubta a mostrar-se avorrida en els partits d’en Manolo amb la mateixa fidelitat sistemàtica amb què no deixa d’aparèixer-hi. Té alguna cosa de la dona de Roger Federer però en rosseta arrapada i xicletosa; no li falta caràcter; si no, recordin la vegada que li va inflar un ull a un de tants periodistes que van voler fer la crònica d’una crisi de parella abans de saber si existia o no aquesta crisi, tot i que, vist amb distància, aquesta agressió desprenia (o desprèn ara, amb la distància) un cert tuf d’impostada. 7. Tot i que, veient-lo en directe, sembla sempre que acaba aquests intercanvis més per mal humor, o per una certa impaciència brillant, que no per l’instint pausadament assassí que cal per a saber en quin moment s’ha d’atacar el punt. Així i tot, la intel·ligència de Manolo és d’una mena que li permet jugar cops que no són altra cosa que un rampell i treure’n guanyadors quasi impossibles. És aquesta capacitat acrobàtica, vista només en els números u, el que va cridar l’atenció sobre en Manolo quan tot just s’iniciava al circuit –capacitat que, sovint, s’associa a la resistència dels vencedors a donar un punt per perdut però que, en el cas d’en Manolo, era més una manera personal de moure’s a la pista, gairebé com si hagués interioritzat un acusat sentit de l’espectacle i li sortís, paradoxalment, de forma natural. 8. O, almenys, aquest va ser el tòpic que va fer servir per resumir el partit en un sentit positiu en una roda de premsa on se’l va veure clarament amoïnat, inquiet, alguns dirien que avergonyit. Més endavant, quan un periodista, en la roda de premsa que va seguir a la primera victòria de Sorolla a l’Open d’Estats Units, li recordava aquest segon set contra Moyà, Manolo va negar-se a respondre i només quan van insistir, va dir que havia estat l’única vegada que havia trobat un límit, però que aquest límit no tenia res a veure ni amb Moyà, ni amb el segon set, ni amb res del que podia haver vist el periodista que insistia.