La primera tertúlia del Club de Lectura del curs 2017-18 serà amb l’autora Sílvia Soler per comentar la novel·la “Els vells amics”.

Esperem la vostra assistència!

Dia: dijous 19 d’octubre
Hora: 19.00h
Lloc: llibreria ALIBRI (c/ Balmes, 26)

Aquí podeu descarregar-vos el programa de mà de la tertúlia.
—

Sílvia Soler i Guasch.

Figueres, 1961. És escriptora i periodista.

Es va llicenciar en ciències de la informació. Al llarg de la seva trajectòria laboral ha exercit de redactora de programes de ràdio i de col·laboradora en diferents mitjans de comunicació com Catalunya Ràdio, Televisió de Catalunya i el diari Ara.

Ha escrit la col·lecció de contes Arriben els ocells de nit (1985) i les novel·les El centre exacte de la nit (1992), El son dels volcans (Columna, 1998), L’arbre de Judes (Columna, 2001), 39+1, L’edat en què una dona sap que l’home de la seva vida és ella mateixa (Columna, 2005) i 39+1+1, enamorar-se és fàcil si saps com (Columna, 2007).

Sílvia Soler és coautora de l’obra Ramblejar (1992), un viatge a través de la història de les rambles de Barcelona. Amb la seva novel·la Mira’m als ulls va guanyar el premi Fiter i Rossell el 2003. Amb Petons de diumenge (Columna, 2008) va guanyar el premi Prudenci Bertrana 2008.

—

Els vells amics. Columna Edicions, 2017.

Cinc estudiants de Belles Arts viatgen a París per visitar la gran exposició que es va fer sobre Gauguin al Grand Palais a fi nals dels anys vuitanta. Aquell viatge, de només quatre dies, els durarà tota la vida. En Marc, la Lídia, en Mateu, l’Ada i en Santi teixiran, a partir d’aleshores, una amistat que sembla indestructible i que els mantindrà ancorats als vells temps, als anys dels grans anhels. Els protagonistes, però, entendran aviat que tan difícil és mantenir-se fidel a la vocació artística com renunciar-hi. I la vida, que cada vegada es torna més exigent, acabarà posant-los a prova.

A Els vells amics Sílvia Soler s’endinsa en l’apassionant aventura que suposa la recerca del sentit de la vida i ens mostra per què l’amistat és un valor que cal preservar per sempre.

De vegades pensava que potser, en realitat, ja no érem amics, però que estàvem sentimentalment lligats a aquella amistat que, durant anys, ens havia sostingut. Potser ja no estàvem pendents els uns dels altres, però ens negàvem a deixar de veure’ns com un conjunt. Era com si, quan érem joves, un artista fabulós ens hagués immortalitzat en un retrat de grup i tots estiguéssim enamorats d’aquella pintura.