Editorial; 
Dóna corda al català!

Amb aquest eslògan la Generalitat ha iniciat una campanya per incidir en els usos lingüístics dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Es pretén que tothom, però sobretot els més joves, no canviïn de llengua en adreçar-se a una persona vinguda d’un altre país. La campanya agrada més o menys i es troba més o menys encertada, però el fet és que ens feia molta falta i que realment convenia posar sobre la taula què passa en les relacions de comunicació entre persones del nostre país. De fet, el comportament dels catalans en relació amb la llengua és ben curiós i ha estat ja estudiat i denunciat a bastament: canviem tan fàcilment de llengua quan la persona que tenim davant intuïm que no ens entén, que difícilment es pot explicar. Sobretot perquè el canvi de llengua es fa sempre en benefici del castellà (no pas de l’anglès, que és la llengua més internacional)…, fins i tot quan sabem del cert que la persona que tenim davant no entén tampoc el castellà.

Intentant d’explicar-se aquesta facilitat per al canvi de llengua, alguns estudiosos assenyalen que anys i anys de dominació lingüística i de rebre maltractes per parlar o fer servir la nostra llengua (alguns encara n’hem viscut) han deixat un pòsit en el subconscient col·lectiu que fa que trobem fins i tot natural canviar de llengua en presència d’una persona que endevinem que no ens entendrà. Com si diguéssim preferim la comoditat de l’esclau i mesell, abans que la incomoditat de qui es revolta i defensa els seus drets. 

De manera amable, però decidida, cal canviar aquesta conducta. Hi ha moltes maneres. Una de prou important és la formació de les parelles lingüístiques, que s’ha estès arreu i que la mateixa Generalitat ha adoptat com a recurs per ajudar les persones que aprenen català en cursos per a persones adultes. Hi ha, però, altres camps en què cal una acció decidida: l’escola i, sobretot, l’institut, on hi ha la sensació que s’està reculant fins i tot per part del professorat; l’àmbit de la justícia, on el català continua essent-hi molt i molt precari; el món socioeconòmic, en què la llengua hi té encara una presència més que minoritària… En tots aquests, i molts altres, cal donar corda a la llengua. De vegades, però, el que cal és més aviat engegar la dinàmica de normalització, perquè encara som lluny d’albirar cap petit signe que ens anunciï que el català hi és present.

Independentment, doncs, de si ens agrada o no la boca que corre i parla, cal que ens esforcem per fer present el català en el nostre entorn. Les normes i les lleis són necessàries, però del tot insuficients per recuperar l’ús normal del català en tots els àmbits de la vida social. Sense una decidida actuació de tothom i cada una de les persones catalanoparlants, no ens en sortirem. Som-hi, doncs!

Renovació parcial de la junta de la delegació

El dia 7 de març, en l’Assemblea Reglamentària Anual de la delegació, es va renovar parcialment la Junta de l’entitat. Aquest any han deixat el càrrec els vocals Joan Cals i Moisès Fargas i s’hi han incorporat M. Teresa Masats, Sabina Salisi i M. Carme Vilalta. La totalitat de la junta queda formada per Delfina Corzan i Melgosa, presidenta; Eulàlia Ribas i Xuriach, vicepresidenta; Jaume Puig i Ibáñez, secretari; Roser Comas i Closas, tresorera, i els vocals Joan Badia i Pujol, Llorenç Capdevila i Roure, Jordi Estrada i Carbonell, M. Teresa Masats i Carbonell, Pere Puig i Riera, Ramon Salisi i Bonastre, Sabina Salisi i Casajoana, Anna Sensat i Borràs, Josep Torra i Ferrer, Marta Torra i Oliveres, M. Carme Vilalta i Valentí, i Joan Vilamala i Terricabras.
Activitats previstes:

Conferencia "Aproximació a la novel·la Solitud, cent anys després" de Margarida Casacuberta   
08.04.2005

Coneguem el país, El Montgrí Solitut  
10.04.2005

Presentació dels llibres; Ànima de llop, de Llorenç Capdevila (Edicions Proa) i L’Altíssim, de Joan Jordi Miralles (Editorial Tres i Quatre)
13.04.2005