Després del relleu de les pubilles de la Fira, el primer acte de la Fira de setembre, Muriel Casals va oferir una conferència sobre la història econòmica i industrial del nostre país. Barrejant dosis de confiança amb autocrítica va detallar la situació actual i les diferents fases històriques, va recordar que Catalunya havia fet una revolució industrial sense comptar amb les matèries primeres per fer-ho però va insistir en l’actitud d’acomodament que, a vegades, han pres els catalans.<\/p>\n
Un breu recorregut per la història industrial i econòmica del país va fer viatjar el públic que omplia la sala de plens de l’Ajuntament des de la revolució industrial fins al moment actual. Muriel Casals, que a més de Presidenta d’Òmnium Cultural és professora d’anàlisi econòmica a la UAB, va recordar que ‘els catalans, de les pedres en fem pans’, tot exemplificant la industrialització de la zona sens comptar amb ferro ni amb carbó.<\/p>\n
Manca de competència<\/b>
Segons Casals, els catalans ens vam acomodar a ser el territori ric dins d’una espanya pobre. Les lleis proteccionistes que impedien la introducció de productes d’altres països ens va convertir en ‘la fàbrica d’Espanya’ però Muriel es pregunta ‘Què hauria passat si haguéssim estat la fàbrica d’Europa o del món?’ tot recordant la vocació aperturista de la societat catalana. Casals va explicar com, la manca de competència va fer que les empreses invertissin poc en innovacions tecnològiques i es trobessin amb problemes quan els mercats van obrir-se: ‘Els productes italians o els alemanys eren més barats que els fets, per exemple, a Igualada’.<\/p>\n
El fenomen migratori<\/b>
Un altre fet que va repassar Casals en la seva conferència és la rebuda de mà d’obra barata, ja fos de la resta de l’Estat del món. L’abundància de força de treball fa que aquesta sigui més barata i que, una vegada passada la industrialització, es redirigissin a sectors com el turisme i la construcció.<\/p>\n
No reclamar per no discutir<\/b>
Muriel Casals va ser molt insistent en l’actitud d’acomodació de la societat i va explicar que: ‘Com que ens havíem acomodat a ser la part rica d’Espanya, vam acceptar de desprendre’ns d’una part dels nostres impostos, que cada any marxen i augmenten el dèficit fiscal’. Muriel va recordar que, en èpoques bones, no reclamaven el que ens pertocava per por de discutir però va sentenciar: ‘necessitem un mecanisme per reclamar el que ens toca, fermesa per demanar allò que hem de demanar’.<\/p>\n