Article de Teresa Casals, Somescola.cat<\/p>\n
El setge implacable que el govern de l’Estat exerceix sobre el sistema educatiu català comença el dia 28 de juny de 2010 quan es fa pública la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut. Aquesta sentència és la conseqüència dels recursos d’inconstitucionalitat presentats pel Partit Popular i pel Defensor del Pueblo, el senyor Múgica, conspicu socialista. Crec que és útil recordar que la voluntat d’uniformitzar és compartida pels dos partits majoritaris de l’estat. Tal vegada cal reconèixer una certa diferència en la forma però no pas en el fons.<\/p>\n
La sentència abans esmentada és especialment negativa perquè s’imposa als acords del Parlament de Catalunya, als pactes aconseguits al Congrés de Diputats de Madrid i a la voluntat del poble de Catalunya expressada en el referèndum del dia 18 de juny de 2006. En les relacions de Catalunya amb l’Estat hi ha un abans i un després i la línia de separació la dibuixa la sentència.<\/p>\n
Des del juny de 2010 fins ara, la jurisprudència contrària a la llibertat de decidir com a catalans, expressada clarament pel Tribunal Constitucional, ha inspirat totes les sentències i interlocutòries posteriors i les que vindran. Inspira, també, les manifestacions del ministre d’Educació i Cultura, senyor Wert. Crec que hem d’agrair al senyor Wert la seva claredat. El llenguatge judicial, volgudament críptic i interpretatiu, potser no posava de manifest la intencionalitat real de totes les sentències i de les actuacions de l’estat en relació amb la nostra llengua i el nostre sistema educatiu en tota la seva cruesa. Les paraules , reiterades, del senyor Wert no permeten matisos. Manifesta clarament que pretén “espanyolitzar” l’alumnat de Catalunya. Ras i curt. La metròpoli vol acabar amb les singularitats de la colònia.<\/p>\n
Els pobles, les nacions, tenen el dret i l’obligació de dissenyar i posar en pràctica aquell sistema educatiu que, entroncat en la seva tradició pedagògica, amb la llengua pròpia com a vehicle dels aprenentatges, permeti proporcionar la millor educació possible a les noves generacions i així, contribuir a aconseguir un país pròsper i cohesionat on tothom pugui viure en llibertat. Una de les tasques que dóna més sentit als governs democràtics és el disseny, l’aplicació i l’avaluació d’un sistema educatiu propi que garanteixi el dret a l’educació per a tothom. Per tot això la Generalitat de Catalunya, en virtut del previst a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya ha promulgat la Llei d’Educació de Catalunya fonamentada en el Pacte Nacional per a l’Educació. Aquesta Llei també ha estat recorreguda al Tribunal Constitucional. El setge continua.<\/p>\n
El ministre Wert, fidel als seus principis inspiradors de la doctrina de la FAES, que ja manifestava com a tertulià a les ràdios i a les televisions de Madrid abans de ser nomenat ministre d’Educació i Cultura, enllesteix ja la nova Llei d’Educació de l’Estat que, d’acord amb la seva voluntat centralitzadora, augmenta fins al 65% els continguts curriculars que decideix l’estat (Abans representaven el 55%), controla les diverses avaluacions de l’alumnat, estableix proves úniques a Primària, ESO i Batxillerat i aplica la doctrina de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut i per això estableix l’obligatorietat que el castellà sigui, també, llengua vehicular dels aprenentatges en el període de l’ensenyament obligatori.<\/p>\n
És evident que hem de millorar els resultats educatius. La dura realitat és que, en les avaluacions PISA, Espanya està en el lloc 26 dels 40 països més industrialitzats del món i que els alumnes catalans no obtenen els resultats acadèmics desitjables. I que no serveixi d’excusa dir que això es produeix perquè dediquem massa hores a l’aprenentatge de la nostra llengua. No és això. Precisament en llengua, catalana i castellana, tenim molt bons resultats, millors que els que obtenen els alumnes monolingües d’altres comunitats. El més preocupant és que el 20% de l’alumnat català no arriba al nivell mínim i només un 4% adquireix el nivell d’excel·lència. Prou ingerències. A Catalunya hem d’analitzar les causes que ens han portat a un retrocés tan gran en els resultats, hem d’analitzar urgentment el perquè d’un abandonament escolar del 30% i hem de posar-hi remei. Hem d’analitzar els sistemes educatius d’altres països que obtenen bons resultats com Finlàndia, a Europa o Shangai i Corea del Sud en la zona asiàtica no per copiar-los sinó per aprendre’n. Una bona diagnosi ens portarà a trobar una bona solució.<\/p>\n
Un estudi realitzat per un reconegut institut australià considera que capacitat d’èxit en el sistema educatiu té a veure amb les qüestions següents: exigent formació del professorat, atraure els millors cap a la docència, incentivar els docents segons els resultats, supervisar i avaluar permanentment el professorat, mesures d’equitat (un sistema just de beques). No cal dir que hem de dedicar als pressupostos d’educació el percentatge adient. Suècia hi dedica gairebé el 7% del PIB, la Unió Europea fixa un objectiu del 6% i Espanya hi dedica el 4’5%.<\/p>\n
Hem començat un altre curs escolar amb tota una sèrie d’amenaces de trencament del nostre model d’escola catalana en llengua i continguts. Unes minories polítiques intenten separar l’alumnat per la llengua que parlen a casa. El clima que pretenen crear a les escoles i instituts no és el més adequat per aconseguir lluitar contra el fracàs escolar, per augmentar la capacitat lectora del nostre alumnat, per treballar per a la cohesió social i per l’excel·lència. L’escola necessita equilibri i no convulsions. Així ho han entès la pràctica totalitat de les famílies catalanes. Només un insignificant nombre de famílies han demanat que seus fills siguin escolaritzats amb el castellà com a llengua vehicular tot i que alguns polítics i opinadors han fet d’aquesta demanda una qüestió política de primer ordre i han donat tota mena d’indicacions i consignes perquè es produís. Aquest curs, s’han incorporat a P3 (parvulari 3 anys) els nens i nenes de 50.000 famílies catalanes. Podien demanar que la llengua dels primers aprenentatges fos el castellà. Només ho han demanat 12 famílies. S’ha imposat la pedagogia i el sentit comú per sobre de la política. Una bona notícia. Fa molt pocs dies, una altra bona notícia: el Tribunal Suprem dóna la raó a la Generalitat i considera que a la demanda d’una família que reclamava l’escolarització del seu fill en castellà s’hi ha de respondre individualment, però no ha d’afectar tot el sistema.<\/p>\n
Les ingerències de fora continuaran, s’incrementaran. Hem d’estar preparats per fer-hi front. Ho hem d’estar a nivell particular i a nivell col·lectiu. La sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut ja va evidenciar que els atacs contra el nostre sistema educatiu es produirien i, per sort, de manera espontània, una sèrie d’entitats molt significatives del nostre país van unir forces a l’entorn de la plataforma Somescola.cat. Des de Somescola s’ha fet molta feina, sense estridències, però sense treva. Estem preparats. Estem convençuts que el futur dels nostres joves és el futur del país, és el futur de tots. Per això estem disposats a recuperar la nostra tradició pedagògica, que ens va fer capdavanters a Europa, volem col·laborar per acabar amb el fracàs escolar, per promoure la cultura de l’esforç i de l’austeritat. Volem reconèixer la igualtat d’oportunitats com un valor irrenunciable, però sense confondre-la amb la mediocritat i l’igualitarisme. Tenim al davant molts entrebancs, molts reptes. També tenim la il·lusió i les ganes per superar-los amb èxit.<\/p>\n","protected":false},"excerpt":{"rendered":"
,,,<\/p>\n","protected":false},"author":1,"featured_media":0,"comment_status":"closed","ping_status":"open","sticky":false,"template":"","format":"standard","meta":{"_acf_changed":false,"footnotes":""},"categories":[1],"tags":[],"post_headquarter":[1744],"post_project":[],"class_list":["post-6270","post","type-post","status-publish","format-standard","hentry","category-uncategorized-ca","post_headquarter-nacional"],"acf":[],"yoast_head":"\n