Viure per escriure,
escriure per viure

Josep Playà Montaner

“Quan vaig plegar de l’AVUI [de director], vaig canviar de xip amb el Se sabrà tot. Vaig pensar, m’en vull sortir i viure de l’escritura”.

Força anys després de diferents Un tomb per la vida (TV3, 1993/94), Xavier Bosch explica el seu tomb particular en una nova edició del Club de Lectura que Òmnium Cultural organitza més o menys cada dos mesos. Una vegada més, la llibreria Alibri ens va prestar les seves instal.lacions per a aplegar un autor i els seus admiradors del Club. I, una vegada més, les expectatives van satisfer una concurrència malauradament massa habituada a veure buides les cadires en record del nostre president i d’alguns dels nostres polítics abusivament empresonats per la intransigència espanyola.

La primera novel.la del periodista Dani Santana va representar, doncs, el trancament d’anys d’insomni amb El Món a RAC1 i d’un any d’un insomni diferent a la direcció de l’AVUI (“No vaig poder fer de periodista” – explica Bosch – “i no em va interessar continuar”). Per citar només dos exemples clars.

Per acabar-ho de reblar, l’autor recorda una entrevista de darrera pàgina que La Vanguardia va fer al Dalai Lama, al qual li preguntaven què és la felicitat. Responia: “Lo que gustar, repetir, i lo que no gustar, no repetir.” I Bosch afirma molt seriós: “M’ho vaig aplicar: lo que no gustar, no repetir. I aquí estic.”

Ja en el nou camí, van venir dos Santana més (Homes d’honor i Eufòria) i, per fugir de l’encasellament, Algú com tu.“Amb aquesta novel.la volia escriure d’una altra cosa ben diferent, per demostrar-me que podia fer quelcom de divers. Tot i que l’editor pretenia continuar amb en Santana”. Un cavall guanyador ja experimentat, diria.

Però el nou cavall també era bo i va guanyar el Ramon Llull. Amb un llibre que tenia l’amor de protagonista. No era estrany. En Jordi Bosch s’autodefineix com una persona molt romàntica i la darrera novel.la, Nosaltres dos, remata la jugada iniciada amb Algú com tu. Tot i que ara, a més de l’amor, l’amistat hi juga el paper principal. I Bosch explica un cas dolorós que va protagonitzar i li va obrir l’experiència d’explorar l’amistat. El 2 de febrer del 2015, va rebre una trucada d’un número que no coneixia. S’hi va posar i era una doctora que atenia el poeta Francesc Garriga, el millor amic de Bosch des de feia trenta anys. Garriga era a l’hospital, molt malalt, i la doctora informava que no passaria de l’endemà. Gairebé immediatament, Bosch rebia una altra trucada en què l’informaven que havia guanyat el premi Ramon Llull. En el mateix moment, la pena més gran i la joia també més gran. Paradoxes de la vida. I al cap de poc moria Francesc Garriga.

“Després que em lliuressin el Llull vaig pensar que havia d’escriure sobre l’amistat, explorar els límits de l’amistat. I Nosaltres dos narra una història d’amistat durant trenta anys, com la que jo vaig mantenir amb en Francesc.”

Xavier Bosch desgrana la construcció de la novel.la a través dels tres talls que la signifiquen: quan els protagonistes en tenen 20, quan en tenen 35 i quan en tenen 50. Unes edats que tenen un cert paral.lelisme amb la mateixa vida d’en Bosch i que li van ajudar a reflexionar sobre la novel.la i sobre el pas del temps. No acaben aquí les similituds. Els protagonistes Ráfales formen una família de sentiments retinguts que, tant arran de la mort de la mare com a la de dos dels fills, impedeixen una comunicació fàcil entre el pare i els altres fills, que volen aparentar una fortalesa que no és real. L’autor ho paral.lelitza amb el cas de la mort de la seva mare, encara jove, que va fer que entre pare i fills també es retinguessin les emocions amb un dèficit de comunicació.

En Xavier Bosch va desgranant el seu sistema de treball: “Al començament, pateixo força. És un procés d’entre tres i sis mesos per saber exactament què vull esciure i quins personatges he de crear. Després, de sobte, un dia hi ha una guspira que em fa tirar endavant. Faig fitxes molt complertes dels personatges de la història. Les podré fer servir totes o no, però em permeten saber-ho tot d’aquells personatges. Si no tinc pressa a modular-los, surten més bé i agraden més als lectors. Finalment, quan sé què he de fer i on vull anar a parar, estructuro el llibre en capítols. I començo a escriure, que és el que més m’agrada. A partir d’aquest moment, disfruto de veritat.”

El mite de Frankestein, els panys i claus de les habitacions dels hotels, el paper dels llacs (Serpentine a Londres i Banyoles a Catalunya), el mar i l’horitzó, tot són claus en el desenvolupament de la història de Nosaltres dos, la gran novel.la de Xavier Bosch que ens obre les portes a noves històries. “Lo que gustar, repetir.”