L’any 1941, un Pompeu Fabra de setanta-tres anys, ja reconegut per tothom com el seny ordenador de la llengua catalana, estava exiliat a Montpeller i escrivia cartes als seus coneguts demanant-los diners, perquè no en tenia, literalment, ni per menjar. Amb aquest fet impactant començava Jordi Ginebra la seva conferència «Pompeu Fabra: refer la llengua, retrobar el país», el passat dijous 8 de març, a la biblioteca Torras i Bages. 

En la seva exposició, Jordi Ginebra va remarcar la tasca de Pompeu Fabra en l’establiment d’allò que avui anomenaríem català estàndard, una llengua que, més enllà del prestigi literari que ja tenia, servís també per a la ciència i per al govern. També va voler aturar-se, però, en aspectes menys tractats de la vida personal de Fabra i del context de la seva època. Ginebra no es va estar de fer un paral·lelisme entre l’hostilitat que bona part dels polítics espanyols dels anys 30 van expressar cap a la llengua catalana, que veien com una amenaça a l’hegemonia del castellà, i la situació que vivim actualment.