Josep Murgades i Joan Veny han estat els encarregats de cloure el cicle “Albert Manent, la lluita contra l’oblit”, que s’ha celebrat en motiu del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que l’escriptor Albert Manent rebrà el proper 14 de juny.

El cicle va començar la setmana passada parlant de la seva vessant com a d’historiador i memorialista, i la sessió d’avui s’ha centrat en la figura de Manent com a estudiós de la literatura i poeta. Vinyet Panyella, membre de la Junta d’Òmnium, ha presentat l’acte i ha volgut destacar els estudis de Manent sobre el noucentisme.

Josep Murgades, professor de literatura catalana a la UB, s’ha centrat en parlar de com els llibres de Manent van ser “mestres alternatius que van contribuir a explicar el país al jovent”, suposant per als universitaris de finals dels anys 60 una via alternativa de descobriment del país. Murgades ha aprofitat per adreçar una proposta a Manent, que ha estat recuperar i publicar aquells passatges que van haver de ser retallats per a superar la censura franquista.

Joan Veny, membre de la secció filològica de l’IEC, ha definit la figura de Manent com a polièdrica, destacant les moltes facetes de la seva vida com poeta, creador, periodista, biògraf, activista cultural, i un llarg etcètera. Després de recordar algunes anècdotes de quan Albert Manent va ser alumne seu, Joan Veny ha ofert una lliçó pràctica a partir de l’obra de Manent, sobretot en el camp de la dialectologia i la toponímia.

Vinyet Panyella ha tancat l’acte recordant que l’acte d’entrega del 43è Premi d’Honor de les Lletres Catalana es farà el 14 de juny al Palau de la Música. Panyella ha acabat llegint un poema de Manent dedicat a Joan Miró i publicat al llibre L’hoste del vent.

A JOAN MIRÓ

Vindrem d’antics palaus a noves sangs,
latents i obertes com serpents.
Tot és nostre i proper, refent-nos i nodrint-nos,
com una primavera que comença:
línies conjurant llunes o remoroses aus,
al·lucinants paraules mai no dites
i mons per néixer encara.
Ulls despresos del somni,
reals des d’una altra esperança.
Colors com reialmes pròdigs o tempestes;
estrelles d’infantesa i mans que s’obren
cap a esquerps horitzons.

I ens sobta aquesta sang, com somniades serpents,
com un vi nou i aspre,
i vetllem meravellats entre les formes pures. 

Albert Manent