La poesia és una finestra oberta a l’art, a la creativitat, a la imaginació i a la sensibilitat. La paraula poètica ens facilita una alenada d’aire fresc i una nota de color que volem fer arribar a tothom que vulgui sentir el plaer de llegir, de mirar, de pensar.  
Cada mes en triem quatre i us els oferim acompanyats del poema sencer i la biografia dels seus autors. Aquest mes de juny: Llançant la flaire enlaire. Gaudiu-ne!

“…
contundentment ebris ballant
la melodia entre l’arbreda
…”

La festa

Un no res fórem i serem
oh vells amics oh vells amors
anem marcant el ritme els ulls
les mans el gest contorsionat
dels ballarins ebris nocturns

l’al·legoria d’un miratge
del temps fugit la presa fàcil
volíem trabucar esprémer
el món (superba joventut)
contundentment ebris ballant
la melodia entre l’arbreda
creient-nos permanents desdint
el pla previst la giravolta
bena de seda als ulls nostàlgics
seguim el nostre fat ballant
somni de res de ningú som
oh vells amics oh vells amors
i al final de l’arbreda fosca
somni de pols esdevindrem
i només romandrà la rosa.

Josefina Contijoch va néixer a Manlleu el 1940. Lligada als llibres des de sempre, primer com a llibretera al negoci familiar i més tard a Barcelona, com a traductora i documentalista. Als anys 60, quan adopta una posició activa en el feminisme, inicia la seva obra en català. Rep influències d’Espriu, Quasimodo, Faulkner, Eliot, Simone de Beauvoir, Virgínia Woolf, etc. Forma part del Comitè d’Escriptors del Centre Català del PEN. 

 

“… 
L’aufàbrega escabellada 
és un encenser violent
…”

L’aufàbrega

Aquesta mata olorosa 
de la nit de Sant Joan 
llença flaire, silenciosa, 
entremig de la bravada 
de la nit incendiada 
per tants focs que es van alçant. 

Entremig dels núvols roigs, 
el cel blau i les estrelles; 
entremig dels crits de goig, 
remoreig de fontanelles, 
i entre el baf esbojarrant, 
una flaire es va escampant 
fresca, suau i candorosa: 
les aufàbregues la fan: 
són les mates oloroses 
de la nit de Sant Joan. 

Donzelles enamorades 
d’un nuvi esdevenidor, 
escabellen les aufàbregues 
perquè facin més olor. 

L’aufàbrega escabellada 
és un encenser violent 
que llançant la flaire enlaire 
augmenta l’encantament. 

Quina olor més fresca i forta, 
ara que els focs ja se’n van! 
Sant Joan, obriu la porta 
perfumada de Llevant! 

I en el matí d’aures blanes 
l’aufàbrega trobarà 
altres aromes germanes 
que la nit fan oblidar.

Joan Maragall (Barcelona el 1860-1911). Poeta i escriptor català, figura cabdal dins la poesia modernista del canvi de segle XIX al XX. Maragall estava força implicat en els cercles intel·lectuals i culturals del moment i, tot i que no tenia cap vinculació política, va fer servir els seus escrits per a denunciar situacions d’injustícia. 

En el poema “Oda a Espanya” fa al·lusió a la insensibilitat de l’Espanya monàrquica i centralista respecte a les diferents nacionalitats i les seves llengües; critica obertament la visió llorejada i esperpèntica amb què l’imperi espanyol mantenia la seva raó de ser; al·ludeix a la sang inútilment vessada que, més enllà de l’obvietat que suposa, és una doble queixa pel fet que molts dels soldats enviats a Cuba provenien de terres catalanes; i, finalment, acaba el poema amb un clam a la desintegració d’Espanya.

 

“…
podríeu arrecerar-vos
dintre d’algun fanalet
…”

La revetlla

-Bona nit, tingueu, estrelles!
Si voleu baixar al carrer,
l’hem guarnit per la revetlla
amb garlandes de paper,
banderoles, serpentines
i fanalets de colors.
Vindran músics a tocar-hi
uns balls ben engrescadors.
Us veiem que esteu tan soles
d’una a una, al cel tan gran,

i amb nosaltres ballaran”.
Si la festa fos molt llarga
i al carrer tinguéssiu fred,
podríeu arrecerar-vos
dintre d’algun fanalet.
Els veïns d’altres revetlles
quedarien admirats
d’uns fanalets japonesos
mai tan ben il·luminats.
-Bona nit, amics, i gràcies!
El cel no ens deixa venir,
però mirarem la festa
i us farem llum des d’aquí.

Joana Raspall va néixer a Sant Feliu de Llobregat el 1913 i va morir el 2013. Escriptora, lexicòloga i bibliotecària. Tot i que és molt coneguda per l’obra poètica infantil, també va escriure per a adults; la seva obra comprèn teatre, contes i novel·les. 

Va rebre la Medalla d’or de la Ciutat de Sant Feliu de Llobregat el 1993, la Creu de Sant Jordi el 2006 i la Medalla al treball President Macià el 2010. Sant Feliu de Llobregat i la Generalitat de Catalunya van declarar l’any 2013 l’Any Joana Raspall i van celebrar el seu centenari en vida. 

Durant la dictadura franquista, en els anys en què ensenyar català estava prohibit, Raspall ho va fer clandestinament impartint classes al seu domicili particular. Va continuar escrivint i publicant on podia, animant tothom a estimar i utilitzar la llengua catalana, cosa que continuà fent anys més tard amb l’assessorament d’Òmnium Cultural.

“…
que totes les guspires
omplin la nit
…”

El gran foc

Atio focs
que se m’apaguen. 
                              No hi ha llenya
prou seca i forta
per mantenir-los.
                            Cada dia
més fatigat, però no mai rendint-me,
vull encendre el gran foc:
                                        que totes les guspires
omplin la nit.

Joan Vinyoli i Pladevall (Barcelona, 1914 – 1984). Poeta.  El reconeixement públic li arribà a principi dels anys 1970, amb el poemari Tot és ara i res. Entre els anys 1970 i 1984 va publicar regularment i va rebre diversos reconeixements. La seva obra poètica relaciona la seva trajectòria vital amb la seva obra, amb un cert sentit místic on es pregunta per la fe. Durant els darrers anys, Vinyoli ha esdevingut un poeta de referència per als nous escriptors catalans.