Òmnium Cultural ha organitzat presentacions de la preestrena del documental ‘#Òmnium50A’, produït pel programa Sense ficció de Televisió de Catalunya, que repassa els 50 anys de l’entitat.

Vaig tenir l’oportunitat de veure el documental el passat dia 17 a Òmnium Baix Camp, i d’escoltar les opinions de persones de diverses generacions sobre els inicis, la feina feta en defensa de la llengua i la cultura catalanes i l’orientació actual.

Un dels participants, l’escriptor Enric Larreula, explica que en una ocasió, cap a finals dels 70, va anar a parlar amb la direcció d’una escola amb la proposta de fer classes de català. La monja que el va rebre li va dir: si aún fuera flauta… i aquesta resposta l’ha tingut present tota la vida.

Mentre l’escoltava, vaig recordar una anècdota. Era cap a finals dels 70 o principis dels 80. Reconec que em costa situar-me en el temps, potser perquè no he tingut la prevenció d’escriure un diari que m’ajudés amb els pretèrits. És com una nebulosa on hi cap de tot i on unes activitats es remenen amb les altres sense definició, però de tant en tant, algun cable fa connexió i els enllaços es produeixen.

Juntament amb una altra companya, com a membres de la Junta d’Òmnium Baix Camp, vam anar per gairebé totes les escoles de Reus per saber la seva opinió sobre la possibilitat de fer classes de català fora de l’horari escolar. Crec que bàsicament es tractava de fer una primera presa de contacte, una iniciativa d’Òmnium per intentar bastir alguna mínima activitat a les escoles.

En general, l’acollida va ser bona, malgrat l’escepticisme general que regnava al país. Era una idea inconcreta, perquè no hi havia encara res perfilat, però era una  idea amb possibilitats, si més no, més endavant. La nostra recopilació de dades per conèixer el pensament de les direccions escolars anava per bon camí i amb un parell o tres de mesos ja teníem un bon mapa reusenc. Per suposat que no hi havia diners, i calia comptar amb el voluntariat i amb tot el seu temps.

En una de les escoles de Reus que vam visitar, després de deixar-nos seure al despatx i d’escoltar pacientment el nostre parlament, el director, molt amable, ens va dir: pero… esto es como volver a las cavernas, no?

I des d’aquell dia que li dic la caverna. No ho puc evitar. Cada cop que passo davant d’aquesta escola i veig els rètols en català i sé que estan fent les classes en català recordo aquell amable director. Ignoro la seva trajectòria. No sé si va fer cap a les classes de reciclatge de llengua que des d’Òmnium Baix Camp es van organitzar per als mestres de tota la comarca uns anys més tard; ignoro si els nous canvis que van produir-se arran de l’arribada de la democràcia van fer-lo canviar de camisa o de caverna. Ignoro si ho va acceptar o si s’hi va haver de posar fulles, i ignoro si encara creu que som uns cavernícoles.

Malgrat l’impressionant canvi que va fer l’escola uns anys més tard amb la immersió, res no és segur i res no és per sempre. Òmnium haurà de continuar vigilant els nous aires que s’aproximen.

 

Ció Munté