El dia 5 de desembre d’enguany, un consoci de l’entitat, Joan Ballester i Grau, va ser l’encarregat de fer el Pregó de les festes del barri de la Puríssima Concepció de Reus. Assabentats de l’interès que tenia el text i que no era previst que es publiqués, vam demanar a l’autor i a l’Associació de Veïns que ens autoritzessin de reproduir-lo al nostre butlletí digital. Amb el seu permís, doncs, aquí el teniu tot seguit. En volem destacar dos aspectes: la narració històrica dels canvis viscuts en aquest indret tan cèntric de la ciutat i, alhora, els valors socials, interculturals i convivencials que hi reflecteix.

Quan la senyora Carmela Sedó em va convidar a fer el pregó de les festes del que havia estat, i encara és, en certa manera,  el meu barri, se’m va presentar un problema. Per què havia de ser jo qui fes el convit a una festa a la qual mai he participat activament?

Què els podia dir, a uns veïns als quals  només veig de passada, i que viuen en un barri del qual desconec les interioritats? Els molts anys de coneixença i el veïnatge amb el lloc on va viure  la senyora Sedó em feien pensar que no podia refusar la invitació; tanmateix, el problema persistia. Què us podria dir?

Una vegada  acceptat l’encàrrec, vaig començar a veure el camí. Provaré de seguir-lo: ja us he dit que aquest va ser, i  que d’ una manera o altra és encara, el meu barri. Efectivament, vaig néixer al carrer de la Concepció número 1 bis al primer segona, una escala que avui ja no existeix (s’ha fusionat amb la del número 1). Una casa que donava també al carrer Major número 9, on la meva àvia tenia una botiga de plats i olles. Des d’aquesta casa, vaig sentir per primera vegada, junt amb les paraules de la mare, el so de les campanes de la Prioral, que aleshores ens donaven, a més de la mesura del temps, les indicacions del que passava a la ciutat; ens donaven els tocs d’oració, de treball, de festa o de difunts, i des del balcó del carrer Major vaig veure com la vida, la dura vida de la postguerra s’ anava fent camí cap a un futur incert, però ple d’esperances, que en alguns casos no s’han acabat de concretar.

A la primeria dels seixanta, vaig viure les primeres festes del barri, un barri encara amb botigues, la del Benjamí Estradera crec que va ser el pal de paller d’ aquestes festes. Van ser com encendre el llum en un espai encara ben fosc, recordo perfectament  les notes d’una cançó de moda i que no va passar  a la història, La Raspa. Els carrers guarnits amb paperets de colors i molta gent al carrer, tot i que diuen que llavors feia més fred.

Anys més tard, em va tocar, com a president del Centre de Lectura, prendre part activa en el redisseny del barri. L’arquitecte encarregat de fer el pla  especial de la reforma ens va demanar si el Centre de Lectura estava disposat a obrir-se cap al carrer de la Racona, on hi tenia un jardí. El consell directiu hi va estar totalment d’acord, i crec que aquest va ser un punt d’inflexió important pel futur del barri. Un barri que a poc a poc havia anat caient en una mena de letargia. Primer va ser el trasllat del Mercadal cap al nou mercat central, al cap d’uns anys la desaparició de les peixateries, així el flux comercial que de feia segles havia estat el nervi del barri s’havia desplaçat cap a una nova zona de la ciutat, era un cop difícil de pair.  Crec que va ser un bon encert  la decisió de revitalitzar el barri potenciant els equipaments culturals. La rehabilitació del Teatre Bartrina  amb la nova façana a la plaça del teatre .es una tast del que ha d’acabar sent aquesta nova àrea de centralitat cultural de la ciutat de Reus. Tot i que ara les obres d’ampliació del teatre i del Centre de Lectura estan paralitzades, no hem de deixar d’insistir en la necessitat  d’acabar-les ja que no només són una millora dels equipaments culturals sinó que sobretot representen acabar amb la marginació urbanística d’ una zona de la ciutat que s’ ha vist castigada  durant molts anys i només vosaltres, els veïns, l’heu mantingut viva.

El barri  ha sofert una profunda transformació, hem vist com les cases velles eren enderrocades, i els solars s’ omplien de cotxes aparcats. He defensat els meus drets de veí quan, al deixar el cotxe en un d’aquests solars, em van dir que era per als veïns. Hem vist també com es construïen les noves cases, als baixos de les quals s’han instal·lat dependències municipals, i com les entitats d’ajut als més desvalguts han acabat tenint un pes decisiu en la necessària cohesió social entre els d’ aquí i els d’ allà, entre els que fa anys que viuen a Reus i els que en fa pocs. En definitiva, el carrer de la Concepció, la plaça del teatre, abans carrer de la Racona, són en aquests moments un punt de referència obligat en el treball per la convivència.

Quan  vaig complir seixanta-cinc anys, els meus fills i alguns amics em van regalar la fotografia d’una excursió per a mi entranyable, i al peu de la foto hi ha un proverbi berber, que diu: El veí és més important que la casa, i el caminant més que el camí.

 Tots hem  sentit o hem  dit una i mil vegades allò de més val un veí a la porta que un parent a Mallorca. Són dues dites, de cultures diferents, que fan referència a la gran importància que donem als veïns.  Intentaré, doncs, de fer alguna reflexió sobre el veïnatge.

El diccionari de la llengua catalana, defineix veí  com aquell que està situat a prop, com algú que viu en una mateixa ciutat, barri o escala. Jo voldria remarcar la primera accepció – estar a prop –, la concreció de la qual, ser a prop d’ una persona, dels pares, de  la parella, dels  fills, dels companys de treball, dels veïns de l’ escala, en fi: de qualsevol persona amb la quan hi tenim una relació continuada, vol dir que compartim una mica la seva vida. El que ells senten, pensen, pateixen o gaudeixen també ho sentim, pensem, patim o gaudim nosaltres. Evidentment, no sempre amb la mateixa intensitat,  tendim a comprendre  o  estimar els que són a prop, els nostres veïns. Ara bé, per ser a prop d’un altre cal tenir-li respecte,  ser discret, amable, servicial, delicat si voleu. I és en aquesta conjunció quan es produeix un fet imprescindible per a la nostra vida, la convivència.

Hem viscut uns temps de grans canvis socials i tecnològics. Avui hi ha molta gent que se sent ciutadà del món i que es comunica constantment. El mòbil i Internet sembla que ens apropen molt als altres. Certament,  podem parlar i fins i tot veure’ns amb una persona que és a l’altre cap de món, podem saber que el que passa i el temps fa a qualsevol lloc, però potser hem perdut el contacte, el frec a frec, l’escalf de qui és més a prop.

La televisió i les comoditats dels habitatges ens han robat en bona part la vida associativa, els jocs dels infants al carrer, el passeig i la tertúlia. Ara tots anem més adelerats, anem per feina,  som capaços de grans accions solidàries i no ens adonem dels problemes del que són a la vora, sovint ens oblidem que no hi ha benestar privat si no n’ hi ha de col·lectiu. No voldria que aquesta reflexió ens portés a pensar que els temps passats van ser  millors. En equivocaríem de ple, avui tenim al nostre abast la tecnologia, que hem d’aprofitar al màxim, sense perdre però la consciencia que formem part d’una família, d’una colla, d’un barri, d’una ciutat, d’un país. El món sencer.

Avui, vosaltres, el veïns del barri de la Immaculada Concepció. comenceu la vostra festa, de ben segur que ja porteu mesos de preparació, amb el propòsit que tots plegats ens ho passem bé i tinguem un bon record d’aquests dies, i això és un bon senyal, ja que les festes només es fan amb aquells amb qui convius, amb els que estimes. Vosaltres, els veïns del barri de la Concepció, manteniu l’escalf del veïnatge, vosaltres com els berbers continueu pensant que el veí és més important que la casa, ja que amb un bon veïnatge tenim la possibilitat de donar i de rebre, en definitiva de ser més feliços.

Gaudiu de la festa, persevereu en la l’organització d’actes al carrer, estimuleu la participació del veïns i accepteu de bon grat aquells que s’hi vulguin afegir. Estrenyent els lligams entre vosaltres contribuïu d’una manera eficaç a fer des del barri de la Concepció una ciutat i un país cada vegada més feliç, més solidari i més lliure.

Visca la festa major!

Joan Ballester i Grau