La trajectòria literària de Salvador Espriu comença el 1929 amb Israel, un conjunt de proses escrites en espanyol. El 1930 publica ja en català el monòleg interior en prosa El doctor Rip, i l’any següent la novel•la Laia.

 

NOCES
(Capítol VIII)

[…]

Tots Sants, diada de bodes. Les campanes les anunciaven estremides, fent un so rogallós, com estranyades de sentir-se, i arrencaven a gemegar de sobte un plany de mort.
Voltades de l’escalfor del foc, les dones es deien:
     – Avui és un mal dia per a casoris. La Laia tindrà un mal dia.
I s’encongien, posant i traient castanyes de la cendra bullent, i s’esbufegaven els dits, embutllofats per la cremor d’una brasa.
L’Anneta ajudava Laia a vestir-se. Les agulles desapareixien en la negror de la llana de merí. Tentinejant, la mare assistia a aquest abillament i rondinava:
     – Llàstima de roba per a un dia tan lleig. La deslluiràs tota.
I plorava excel•lències i qualitats, amb tossuderia d’embriaga.
A baix, la parentela, molt seriosa, ensopida de l’espera d’atipar-se. Caps amb crostes i peus de rata, golls, cabells fixats amb llard, encarcarament de camises mal planxades, estretor de corbates i colls nous. Se sotjaven de reüll, no dissimulant la recíproca nosa. Alguna paraula eixuta, tardana, feridora com un dardell invisible. A dalt, les lamentacions de la vella ressonaven sense sentit, poca-soltes. A la fi va aparèixer la núvia, amb la mantellina posada, de blonda senzilla. Sortien com un acompanyament de viàtic. Topaven amb la boira, s’enfonsaven als tolls innombrables. Ja a l’església, en Quelot i el seu seguici esperaven, les orelles roges del fred glacial de la nau buida. […]

Els nuvis rebien de genolls la benedicció i repetien amb llavis tremolosos els mots de la litúrgia. Una veu va tafanejar:
     – Mireu la Laia, que blanca! Diríeu que li han xuclat la sang.

[…]

Laia (1932)