La seu d’Òmnium ha volgut dedicar aquest conjunt de xerrades a explorar les vicissituds d’alguns dels processos sobiranistes més destacats del món i viatjar en aquells escenaris que, tot i ser diferents, mantenen similituds amb el cas català
El 1935, Espriu publica un recull de 32 relats: Ariadna al laberint grotesc que conté narracions ben diferents, des de contes purament literaris a sàtires o elegies. Entre les sàtires hi ha “El meu amic Salom” , conte filosòfic, on apareix per primer cop el nom de Lavínia per referir-se a Barcelona.
EL MEU AMIC SALOM
“Sí”, va dir el meu amic Salom, de Konilòsia… I ens explicava la història de les seves lluites. “Vaig néixer”, contava, “fa quaranta-cinc anys en una gran ciutat de Konilòsia. Vosaltres, que sou d’un país normal, entendreu amb dificultat el que passa en aquella remota contrada. Els konilosians, gent d’una història gloriosa, altrament com les històries glorioses de tothom, varen rodolar i encara rodolen per un pendent d’una decadència inacabable. Són desconfiats, gasius i pobres. Tracten el patrimoni col·lectiu, tant l’espiritual com el material, amb la més grossa de les indiferències. Ara es creuen un poble en absolut inferior, ara adopten una actitud d’una suficiència ridícula. Els konilosians no llegeixen mai res, no saben res, no els interessa res, però Déu et guardi de topar un konilosià erudit, que també n’hi ha, perquè veuries com barreja Goethe amb l’antologia del disbarat. Són envejosos i mesquins, elogien el poderós i el mediocre, no toleren el talent ni la independència de caràcter, i qualsevol estranger esnob descobreix de tant en tant algun valor konilosià oblidat i secular.”
“Com us deia, jo vaig néixer a Lavínia, una gran ciutat i el focus nacionalista dels lavinians, els quals constitueixen un grup a part dintre Konilòsia. Tenen una llengua diferent i tots els defectes konilosians, tanmateix augmentats. Els lavinians es dediquen al comerç, a una primària i grofolluda explotació fabril i a l’exercici de l’advocacia, que engreixa i ensagina la nostra abundosa fauna eixerida i llesta. Els lavinians són els rics de Konilòsia.” “No divaguis tant”, el vaig advertir. “És veritat, perdona”, va reconèixer Salom. “Miraré de cenyir-me al fil narratiu, que em duu una altra vegada a Lavínia, on vaig passar la infantesa i la joventut. Era estudiós, em voltava de llibres. La gent em començava a mirar de reüll, però em lloava amb la boca petita, que és el gran estil de Lavínia, tot el que podia.
– I què serà, el bon minyó?
– Advocat, com el pare.
I em vaig graduar d’advocat.
…
Però les lectures m’havien capgirat el cervell” […]
Salom va callar un moment i després prosseguia:
“Sí, em vaig ensorrar, jo, el redemptor. Durant deu, quinze, vint anys, vaig remar a contracorrent. ¿Sabeu el que és això, sabeu com esgota la lluita de cada dia contra la mesquinesa, la hipocresia i la ignorància de Lavínia? […]
“Ai, modifiqueu-vos, us condemnareu davant la història, morireu com a poble, si us entesteu a seguir així”, els predicava jo, una mica descoratjat. “Corregiu-vos, eduqueu-vos, no em sentiu? Que potser ja sou morts?”, cridava a la fi, al llindar de la follia. Silenci, fallida. Silenci i fallida. M’havia ensorrat.”
“Que com vaig reaccionar? És molt fàcil. Un dia vaig caure en ple carrer, esdernegat, espellifat, mort de fam. Crisant passava casualment, em va recollir i vàrem parlar. […]
“Crisant em va manifestar a poc a poc i amb circumspecció la seva doctrina, la qual vaig seguir al peu de la lletra. I he triomfat, ja ho veieu. No coneixeu la teoria de Crisant? És tan genial com senzilla.” “Espera”, va tallar l’impacient Tomeu. “Digues abans què vas fer, en desar-te de redemptor.” Qui, jo? Mira, d’advocat”, va riure el feliç amic Salom. I passava a exposar-nos la teoria de Crisant.
Ariadna al laberint grotesc(1935)
