“He escrit el que em dona la gana, amb sort”

Josep Playà Montaner

Roc Casagran, premi Sant Jordi del 2024 per la seva darrera novel·la Somiàvem una illa, va encetar el nou format Converses amb … del ja superat Club de Lectura d’Òmnium Eixample. La seva trajectòria literària comprèn, bàsicament, poesia i novel·la i ha estat reconegut per la seva contribució a l’actual literatura catalana. El seu impactant “He tingut sort i he escrit el que em dona la gana” va obrir una de les fases del darrer diàleg autor-públic que es va fer a la llibreria Documenta.

La gestació d’aquest llibre del professor de llengua i literatura a secundària no va ser fàcil a causa de la pressió acadèmica i de la familiar –té dos fills-, però ho va aconseguir: “A casa vam fer números i vam veure que podia escriure la novel·la després d’agafar una excedència. Un cop acabada he tornat a treballar i ara mateix no tinc temps de fer gaire més. Però al cap es mouen idees per a més endavant, quan tingui possibilitats d’escriure més.” El professor Casagran remata l’explicació: “He tingut sort i he escrit el que em dona la gana.”

La paraula i la llengua, la gran aposta…

“Darrere del llibre hi ha la cura per la llengua i per fer bé les coses i tot plegat, segurament, m’acosta a la poesia”, explica l’autor. “El llibre treu coses a la llum i facilita la paraula. Gràcies al llenguatge permet comunicar-nos. Les llengües són com una cosmovisió, una manera de veure el món, que desapareixeria si desapareguessin les llengües.” I continua referint-se al llibre: “Tots els personatges que escriuen aposten per la paraula, en aquest cas la paraula escrita. Però també hi ha personatges, com el de la mare, que ho fan amb la parla. La paraula ens permet construir el relat i la nostra mateixa existència: el que no té nom, no existeix. La paraula em sembla l’aposta final.”

Les illes:

“Vaig intentar fer intervenir les illes per relacionar-les amb la Carla, la protagonista de la història, i vaig començar a estructurar la història, dibuixant unes històries o esquemes que em servissin en un moment donat. En aquest sentit, veiem que la literatura també és un joc, no només fet per al que escriu sinó també per al lector. No volia que passés que s’estructuressin dues històries separades, sinó aconseguir que tot fos un trencaclosques en què les situacions s’entrecreuessin. La Carla vol repensar la seva vida fent un trencaclosques i jo feia el meu trencaclosques per aconseguir lligar-ho tot plegat.”

Vincular el lector:

“No volia fer una novel·la de coses extraordinàries, sinó de com se sent la majoria de la gent del meu voltant en el seu dia a dia, afegint-hi elements que fessin que fos interessant narrativament, i això em va permetre vincular-hi més al lector. Un lector que, sovint, ha viscut coses semblants. Per això, ni l’amor que s’explica és un amor de focs artificials, d’aquell que arribes a perdre el món de vista.”

L’amor, missatge d’esperança…

“En el llibre hi ha un missatge d’esperança per al futur: cal continuar. Sempre hi ha possibilitats de poder continuar progressant. En el fons, la Carla vol continuar enamorant el seu home. L’amor és el pal de paller de la vida. Tothom vol ser estimat. Per això, l’amor té un paper important en la novel·la.”

Per què una protagonista femenina?

“Vaig decidir que la història l’explicaria una dona perquè vaig considerar que seria més interessant.”

I, diem nosaltres, ho és.