Aquest diumenge amb els companys del Quedem? vam anar a visitar l’emblemàtic Cementiri de Montjuïc, autèntica necròpolis de la ciutat de Barcelona. Un cementiri que mira el mar des d’una muntanya amb molta història… Endinsem-nos, doncs, una miqueta dins d’aquest espai, a priori tabú per a molts de nosaltres.

Realment el recorregut que vam fer (Itinerari Combinat) va ser només un tast atesa l’envergadura de l’espai. Hem de pensar que ocupa un total de 56 ha i hi ha comptabilitzats uns 150.000 sepulcres; si tenim en consideració que fou inaugurat el 1883 (quan Gaudí s’incorporà a l’obra de la Sagrada Família) podríem afirmar que hi ha al voltant d’un milió de restes mortals.

Dormitori, camp sagrat, jardí de la pau, terra d’enterraments són noms que diverses cultures han emprat per referir-se al lloc on donem sepultura als nostres morts, emperò, si ens referim al Cementiri de Montjuïc, jo més aviat el descriuria com un autèntic museu a l’aire lliure, un museu amb obres valiosíssimes.

Rius i Taulet, encarregà el projecte a l’arquitecte municipal Leandre Albareda, que per cert, també té el seu panteó al cementiri, amb unes vistes esplèndides al port. Diuen que als turistes que estan de creuer, quan paren a la nostra ciutat no els fa gaire gràcia topar-se de cara amb un gran cementiri que engoleix mitja muntanya, potser si s’ho miressin amb uns altres ulls li sabrien atorgar la importància que mereix.

El seu traçat octogonal ens recorda el model que usa Cerdà per a la planificació de l’Eixample i també el fet de construir-hi grans vies, jardins i places.

En aquella època entre la burgesia es va començar a dir que no eres ningú si no tenies un pis a l’Eixample, una torreta a Sarrià i un lloc al Cementiri de Montjuïc. Tant és així que, al igual que els artistes modernistes van posar a pràctica el seu talent en les cases més luxoses del passeig de Gràcia, ho van fer també en aquest gran recinte.

Personalitats de gran renom com Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, el doctor Robert o el mateix Lluís Companys (afusellat molt a prop) tenen sepultura en aquest cementiri.

Un dels casos més peculiars és el sepulcre de José M. Fernández Colavida, primer traductor de les obres de Kardec, el fundador de l’espiritisme.

Durant el recorregut, la Montse ens va anar explicant vida i miracles de nombrosos personatges històrics així com la fesomia de les seves tombes. També vam saber que la posició dels braços i ales dels àngels de pedra tenen el seu propi codi i signifiquen coses diferents.

Quan estàvem rodejats per uns panteons que semblaven realment catedrals gòtiques "mini", un grup de gavines ens va visitar i es van començar a comunicar entre elles… a la Montse no li va fer tanta gràcia com a nosaltres i obrí un paraigua que duia per protegir-se del sol. Ens va explicar que feia poc una gavina havia atacat un company mentre aquest cridava: "ei noia! que jo encara sóc viu!!!!" La guia ens va assegurar que el paraigua les espanta i vam seguir el nostre itinerari abans que es pogués desencadenar una escena mítica d’un gran film de Hitchcock…

El moment més emotiu fou la visita al "Fossar de la Pedrera" on descansen víctimes de la Guerra Civil, la dictadura franquista i l’holocaust nazi. És per aquest motiu que vam decidir fer-nos la foto de grup al costat del nostre malaurat i estimat Lluís Companys i deixar constància de la nostra visita.

Rut Mata
Monitora del Quedem?