De cal Ferrer Camprubí a ca l’Òmnium Baix Camp
Escriure és un plaer i també pot ser una necessitat, però, sobretot, és una tècnica que cal dominar per poder dedicar-s’hi. Scriptum pretén abordar amb diàleg, experiència
Discurs de Biel Ferrer Puig, president d’Òmnium Baix Camp, amb motiu de la inauguració de la nova seu de l’entitat. Reus, el 22 d’octubre de 2011.
Temps era temps, l’any 1936, hi havia a Reus una illa de cases delimitada per la plaça de Prim, els carrers de la Perla, del Galió i de Monterols que tenia com a coberta una barreja de terrats i de teulats. La colla del Gabriel Ferrater, el nostre poeta, trobava que era un indret molt escaient per fer-hi passejades ignotes quan feia bo i, a més, observar el que passava allà baix. Un dia de tardor, el Biel Ferrater i l’Isidre Pons passejaven per allà dalt, xino xano. En arribar al sostre del Gran Hotel de Londres van veure que hi havia una munió de persones cridant i gesticulant, envoltant l’estàtua eqüestre del general Prim, decidides a estavellar-la. En volien fondre el bronze per fer-ne canons per al Front de l’Aragó.
Avui, dissortadament, el Gran Hotel de Londres ja no hi és, víctima de l’especulació immobiliària d’un dels darrers Ajuntaments franquistes de la ciutat. Tanmateix, l’estàtua del general Prim encara hi és. De fet, sabem que, ben mirat, Joan Prim, biografiat sàviament pel malaguanyat historiador Pere Anguera, no representa pas la nostra primera república, que, encapçalada per Pau Claris, fou anterior i també efímera: només va durar una setmana. La nostra segona república, proclamada per Francesc Macià a Barcelona i per Evarist Fàbregas a Reus, només va poder gaudir d’unes hores de vida. I, si continuàvem estirant el fil de la història, si la colla del Biel Ferrater hagués guaitat la plaça de Prim uns anys més tard, hi hauria vist Joan Miró, el nostre pintor, que venia a fer-se els vestits a la sastreria Queralt. Miró es va asseure en un dels bancs de la plaça a badar fins que li van enderrocar el Gran Hotel de Londres. Aleshores, la plaça va perdre tot l’encant que la història li conferia i el nostre artista ja no hi va venir més. Sabem això i també sabem que fa 50 anys que uns homes amb voluntat de fer país van fundar Òmnium i que, al Baix Camp, feren el mateix l’any 1971, enguany fa 40 anys, uns altres homes. I vet aquí, doncs, el primer acte de l’aniversari: la inauguració d’aquesta seu. De quina millor manera no ho hauríem pogut fer sinó dotant l’entitat d’un patrimoni immobiliari i mobiliari com aquest, ultra el patrimoni intangible i espiritual que ja teníem?
Ara, a la plaça, hi ha bancs –molts-, caixes -no gaires-, uns quants establiments comercials i el teatre Fortuny, que malden per ser dignes representants de la capitalitat comercial i cultural de la ciutat, i entitats com el Círcol, on cada dimarts hi ha club de lectura… i Òmnium, que vol dir tot, és dir que entre tots farem altruistament tot el que podrem… mentre d’altres que cobren per fer el mateix fan el que se suposa que han de fer. Òmnium és aquí gràcies a una persona, Josep Maria Ferrer Camprubí, que ens va deixar el 18 de gener de 2010, a l’edat de 64 anys: un home bo, un patriota reusenc, honest i discret, amb les seves il·lusions i les seves preocupacions, els seus petits plaers i les seves dèries més íntimes. De la seva família, en sabem que el seu pare, Josep Maria Ferrer Roigé, fou un industrial del ram del paper que va col·laborar, com a corresponsal, al diari La Humanitat durant la segona República Espanyola. En conservem una carpeta amb mecanoscrits i manuscrits. Del seu fill únic, que va esdevenir sotsdirector del centre penitenciari de Tarragona, els nostre Josep Maria Ferrer Camprubí, n’hem trobat documentació i materials que expliquen prou la seva personalitat de persona estudiosa, arrelada i reservada. La seva biblioteca era plena de llibres d’història, de literatura, de psicologia i de manuals per aprendre català, la seva llengua materna que li fou negada a l’escola. Els llibres seus han estat curosament dipositats a la biblioteca pública que duu el nom de Xavier Amorós, que comparteix amb el pare del nostre mecenes el conreu de l’articulisme periodístic intel·ligent i compromès amb la justícia social i el país; també a la biblioteca del Centre de Lectura, d’on era també soci; i a la biblioteca d’Òmnium Baix Camp. A partir d’ara, Òmnium podrà emprendre una nova etapa gràcies a la seva generosa deixa i confiem de poder ser fidels a les paraules del testament del nostre benefactor, que coincideixen plenament amb els tres propòsits de l’entitat: la promoció de la llengua, la cultura i la nació catalanes.
Saludem, doncs, amb expressió sincera d’afecte i d’agraïment als membres de la seva família que hem pogut convocar en aquesta celebració d’avui: el seu cosí Josep Camprubí, que ens acompanya avui amb els seus fills Lurdes, Jordi i Josep; i també el fillol del nostre mecenes, Aaron Vico, amb els seus pares, el Ramon i la Marisa. Tots ells ens han ajudat molt a fer un retrat emotiu de la seva personalitat i ens han explicat que, per haver estat una persona sensible, va traspassar en no haver pogut superar, al cap i a la fi, el dol per la mort de la seva estimada Joana, que en va tenir cura. Motes gràcies, doncs, Josep Maria Ferrer Camprubí i gràcies també a tota la seva família. Aquesta casa és casa vostra. I per això mateix, des del dia d’avui aquesta Sala d’Actes durà el seu nom.
Aquesta nova seu, la volem oberta a la ciutat i a la comarca, versàtil i ben dotada pel que fa a la tecnologia d’avui dia, plena de persones amb ganes de fer coses a favor de la llengua, la cultura i el país tant aquí mateix com a qualsevol indret, barri, poble o vila del Baix Camp on calgui desplaçar-se. La primera seu, al carrer de les Carnisseries Velles, fou escenari de molts cursos de català i de reunions encara clandestines, amb els presidents Haltoeffer, Escoda, Sotorra, Bové, Tous i Raduà; al pis del carrer de les Carnisseries Velles, hi vam viure, gràcies a l’empenta de la presidenta Irene da Rocha, dies intensos, com els del Baix Camp Decideix i Reus Decideix, i la Manifestació del 10 de juliol de 2010 amb el lema Som una nació – Nosaltres decidim, que va esdevenir un clam a favor de la independència de Catalunya i dels Països Catalans. Aleshores, Xavier Amorós, el nostre escriptor, ens confessava públicament que ell també volia la independència de Catalunya i, alhora, la concòrdia entre tots els ciutadans de Catalunya, tot traduint a la prosa memorialística els seus versos més patriòtics: La pàtria, feu-la lliure i suau, blanament ajaguda en el concert dels pobles, perquè pugui oblidar-la. Serà tot un plaer quotidià de poder disposar de l’emblemàtica taula blanca de la seu de Reus Decideix, ara a la nova seu d’Òmnium Baix Camp per continuar preparant i conquerint l’alliberament del nostre país.
Materialment, la nostra seu constarà de dos pisos, el principal, en el qual ens trobem a hores d’ara, i el primer, al damunt d’aquest, amb una aula per als cursos i tallers que desenvolupem, i la resta destinada a la bona gent de l’Associació Punt 6 Ràdio, que esperem que a començament de l’any vinent s’hi traslladin. Volem teixir amb ells i amb d’altres una aliança ferma i profitosa per a tothom. Per això hem convidat avui a la plaça les entitats amb les quals ens sentim especialment solidaris: la colla castellera Xiquets de Reus, el Casal Despertaferro, el Centre de Recerca i Difusió del Patrimoni Etnològic i la Memòria Històrica Carrutxa i l’Associació Punt 6 Ràdio, que, des de la seva modèstia però amb il·lusió, es troben en procés de recerca o de millora de la seva seu social i que no han estat beneficiats per una deixa tan generosa com la nostra. Els volem ajudar per poder compartir projectes i activitats.
Finalment, vull esmentar els noms de les persones a les quals estem especialment agraïts pel seu paper en el procés de fer realitat aquesta nova seu i la celebració d’avui: en primer lloc, la gent de la casa, la Presidència, que ha sabut entendre el nostre projecte, la Junta Directiva Nacional i l’equip tècnic de la seu nacional; els membres de la Junta Rectora d’Òmnium Baix Camp, sobretot el David Amigó, que ha vetllat pel desenvolupament de tot plegat amb eficàcia i dedicació admirables; al Quim Vilafranca, arquitecte, que ha fet el projecte i hi ha esmerçat de manera desinteressada temps i esforços; l’Úrsula Subirà, la nostra secretària tècnica territorial, que ha fet possible la coordinació dels actes d’avui i moltes coses més; el Ramon Pagarolas, l’enginyer que ens va fer de franc el projecte d’instal·lació elèctrica del pis primer; també els industrials que hi han intervingut, amb professionalitat i ganes de fer bé les coses: Tomàs Fernàndez, de Construccions Puigcerver, de Riudecols, que ha coordinat tot l’equip; Virgili Hurtado, un dels nostres excel·lents fusters; el Pere Pascual, fuster de bon fer; Xavier Joanpere, pintor de bona brotxa i activista social i cultural; Joan Antoni Rodríguez, de Qualinet, el nostre electricista lesionat però millorant adequadament; la Mar Rodríguez, de Mobles Perpinyà, que ens ha subministrat la llibreria per a la nostra biblioteca; el Simon Lafuente, el nostre especialista en mudances; el Pere Corrales, el nostre bon home a la Cambra de la Propietat Urbana de Reus; la família dels Llums Rehues, que han fet la seva aportació lumínica; el vidrier Francesc Serrano; el Miquel Alcover, de Clima Ambient, per la seva paciència; el periodista David Fernàndez i els seus músics, que s’han prestat a col·laborar desinteressadament en tot; Somne, que han dissenyat el cartell de l’acte; la senyora Lola Rodríguez, de l’empresa TECNET, que ho ha deixat tot net i polit… els nostres socis i voluntaris i l’Ajuntament de Reus, que ens ha ajudat en la logística d’avui.
Crec, sincerament, tal com diu el nostre company Xavier Plana, que el que aglutina un equip no és pas un lideratge fort. El que aglutina un equip, una entitat, una empresa, un país, una nació no és sinó un projecte compartit i amb sentit. Per això, de la mateixa manera que començava esmentant Gabriel Ferrater, també hi acabaré. Un decasíl·lab de Ferrater, a la Cançó de gosar poder, diu, a propòsit d’altres circumstàncies i en un context diferent, però tant se val: Gosa poder ser fort i no n’aturis. Vet aquí, doncs, el meu desig: gosem poder ser forts –amb arguments certs, amb emocions compartides, amb voluntats cohesionades, amb accions unitàries- per assolir els nostres objectius personals, socials i nacionals legítims. Per la llengua, la cultura i la nació catalanes: Visca Reus i el Baix Camp!Visca Catalunya i els Països Catalans!

