Dos presentadors de luxe per a un cantautor de luxe: Miquel Pujadó. Primer, unes paraules de la presidenta d’Òmnium, Muriel Casals ("…jo venia de públic, però és el que té, això de ser la presidenta…!" – feu ella, riallera, tot donant la benvinguda als assistents). A continuació – i, això ja sí, preparat-, la presentació a càrrec de Miquel Àngel Pascual, exmembre de La Trinca i amic personal del cantautor convidat. "En Miquel és un primera espasa", afirmà Pascual, que revelà que part del secret de Pujadó és haver begut dels millors autors francesos. "Ha conegut i coneix els millors… Sent adoració per la música francesa!", assegurà.

El públic no va trigar a comprovar-ne el talent. I és que, guitarra en mà i amb la desinhibició pròpia de qui creu en el que fa i en gaudeix, Miquel Pujadó aviat engegà el repertori. Va anar triant les peces a l’atzar; totes elles, això sí, del seu darrer disc, un deliciós ‘A contraveu’ que va des de les cançons més desenfadades fins a les més profundes, sempre amb un toc d’irreverència propi de qui no té pèls a la llengua i canta al vent veritats com un temple.

"Com que ensenyo una miqueta el cor, també ensenyo el cul… Per despistar", va avisar en Miquel abans d’arrencar amb la picant, aguda i divertidíssima "Mentre espero una dona que no arriba". A aquesta peça la varen seguir d’altres com "Un home en llibertat", "Aigua estancada", "Spleen" ("una mena de particular homenatge a Baudelaire"), "Plou sobre Europa" ("una cançó que surt quan veus uns feixismes camuflats tipus Berlusconi") o la peça amb què clou el disc, "Navegar en solitari".