Homenatge a Lluís Companys

Actualitat

El catedràtic de ciència política a la UPF, Ferran Requejo pronunciàra la conferència en el marc dels Dijous a l’Òmnium: ‘Catalunya, el camí cap a l’Estat propi’.

 La COMISSIÓ LLUÍS COMPANYS, integrada per CCOO, CDC, ERC, EUiA, ICV, Òmnium, PSC, UDC, UGT i Unió de Pagesos, va convocar la ciutadania de Tarragona el dia 15 d’octubre als actes següents:

 – 07.00 h, a la Muntanyeta de l’Oliva:

  • Lectura de la sentència a mort
  • Himne nacional
  • Llançament de les salves d’honor

– 17.15 h, al monument del president de la rambla de Lluís Companys:

  • Parlament a càrrec de Rosa Maria Codines i Farré (presidenta de la seu territorial del Tarragonès d’Òmnium Cultural)
  • Ofrenes florals
  • Himne nacional

Tot seguit us oferim el discurs que la Presidenta d’Òmnium Tarragonès, Rosa Maria Codines i Farré, va pronunciar durant l’homentge.

 

Tarragona 15 d’octubre 2012

 

 

PARAULES HOMENATGE A LLUÍS COMPANYS

 

Aquest final d’estiu ha estat gloriós, amb la ingent multitud que es va manifestar pels carrers de Barcelona. Allí hi havia un país jove que volia administrar la seva voluntat. A més, era una manifestació alegre, hi havia ganes de llibertat tranquil·la, unes ganes de futur col·lectiu que em van emocionar.

I en mig d’aquell mar de banderes, d’estelades, d’anhels, de persones hi havia molts missatges. Un em va frapar més que altres :

Deia: “ Avi, per tu i per mi. Pels que no hi són, pels que no han pogut venir. Nosaltres avui som aquí

Aguantaven la pancarta dues noies joves, contentes i il·lusionades. El missatge era per tots aquells que no hi podien ser però que a ben segur havien lluitat i havien pensat en la possibilitat d’un moment com aquell.

I això em porta a pensar amb el nostre President Lluís Companys, el nostre símbol, el president màrtir de la Generalitat escollit pel poble de Catalunya el qual avui, dia 15 d’octubre, com cada any  recordem amb afecte, amb nostàlgia, 72  anys després de la seva mort.

Amb ell com d’altres vaig pensar en aquell moment davant de la pancarta i de la mirada de les noies joves  cofoies pensant que havíem arribat aquí en aquest moment del nostre país gràcies als esforços, al treball al sacrifici de molts i moltes catalans i catalanes que ens han precedit en la història.

Lluís Companys, polític de llarga trajectòria, a qui va tocar decidir en moments dificilíssims de la història del nostre país. Li va tocar viure en un moment convuls, complexe i extremadament complicat.

I el Companys símbol potser ens ha arribat a tapar el Companys polític. La seva mort ha arribat a esborrar la seva vida ja que la força èpica de la seva mort s’imposa damunt de qualsevol cosa “ Un bell morir tota una vida honora”.

I en aquests moments hem fer avinent el President polític qual al sis d’octubre de 1934 encetà una aventura catalanista  radical, enfrontant-se amb el govern central de la república en mans de la dreta que evidentment només podia acabar malament, hi va acabar amb el mateix Companys a la presó.

Hi ha qui pensa que no va ser un acte de radicalitat catalanista, sinó un acte de radicalitat esquerrana fet en clau espanyola. Sigui com sigui però la vida de Companys cau a l’ombra tràgica dels temps difícils que li va tocar comandar. Sis d’octubre, dinou de juliol. No ho va tenir fàcil

I avui, no estem vivint  moments tràgics però sí difícils ja que  davant els reptes que tenim com a país la seva actitud davant de la mort ens ha de convidar cap a la unió, cap a la unanimitat de caminar plegats a la cerca d’un futur millor pel nostre país. Institucions, partits politícs associacions,  tots junts cap a la unitat, cap a la defensa dels drets de poble que tenim.

No digueu que ell és mort- no mor l’alosa,

ni el gra de blat ni el roser florit -,

digueu només que el president reposa

entre els braços materns, amorosit.

No digueu que ell és mort- la mort és cosa

dels homes sense rels a l’infinit-,

digueu només que té la boca closa

i la cançó de l’herba sobre el pit.

No digueu que ell és mort- la mort seria

perdre’s en el no-ser, i aquell que un dia

acaronà la pàtria amb el peu nu,

i es fa pols amb la terra que l’aferra,

no podem dir que és mort-, ell s’ha fet terra,

i aquesta terra ets tu i ets tu i ets tu,…

Bonaventura Gassol, 1947