La poesia és una finestra oberta a l’art, a la creativitat, a la imaginació i a la sensibilitat. La paraula poètica ens facilita una alenada d’aire fresc i una nota de color que volem fer arribar a tothom que vulgui sentir el plaer de llegir, de mirar, de pensar.  
Cada mes en triem quatre i us els oferim acompanyats del poema sencer i la biografia dels seus autors. Aquest mes d’abril: Paraula d’honor. Gaudiu-ne!

 

“…Somii l’engany de tenir-te, ma vida,…”

Sons bruts
Enrevoltat de gent tenc vomitera,
agrura, fètids rots que no s’acaben.
En el cervell els pensament no hi caben
i els git tal fossin bilis barroera.
Odii la gent i la seva xerrera:
només volen parlar del que ja saben
i malgrat tot parlen del que no saben.
D’escoltar-los tenc oi, tenc moriguera.

No som així, però. Vomit mentida.
És que he perdut el contacte amb el món.
L’engany amb la certesa se’m confon
quan veig que no respons la meva crida.
Somii l’engany de tenir-te, ma vida,
i vaig on és la gent i m’arracon.

Carles Rebassa, (1977) poeta i escriptor de Palma. Ha publicat els poemaris Requiescat in pace (1998, amb Pere Perelló), Poema B (2006), Els joves i les vídues (2006, premi Ausiàs March de poesia), Pluja de foc (2016) i Sons bruts (2018, premi Carles Riba de poesia).

Amb la seva primera novel·la, Eren ells (2016), guanyà el premi Ciutat de Tarragona Pin i Soler i el Ciutat de Barcelona de literatura catalana.
Col·laborà braç a braç amb Antoni Artigues i la companyia Mag Teatre, a través de la qual escenificaren obres de Joan Oliver, Palau i Fabre, Blai Bonet, Joan Brossa, etc. També ha treballat amb el músic Toti Soler.

Flamant guanyador —a la darrera edició de la Nit de les Lletres Catalanes— del 66è Premi Sant Jordi amb la novel·la “Prometeu de mil maneres”.

 

 

“…paraules
de totes mides, colors,
dimensions, olors, textures…”

De totes les olors
Tenia la boca mordassada. Les mans lligades. Els peus
paralitzats.
Els ulls envenats. I tota jo no era res més que una
presència anquilosada.
Fins que plogueren damunt meu paraules
de totes mides, colors, dimensions, olors, textures.
I va ser com un miracle. Perquè caigueren. Bena.
Mordassa. Lligams.
I em vaig adonar que tenia ales. Que podia volar.
Que era lliure!

Teresa Serramià Barcelonina, mestra de primària, es reconeix una autèntica apassionada de la poesia.
Ha obtingut diversos premis, com ara de poesia marinera de St. Feliu de Guixols (2004). Premi Jesús, Delta de l’Ebre (2003). Premi Montroig del Camp (2005). Finalista a Catalunya Cultura de Catalunya Ràdio (2004).

 

“…l’obaga, l’entrecuix, la santa dona
de les primeres clarors…”

Com m’agrada
Com m’agrada escriure en una llengua
que diuen que es mor.
Quina sensació de pau i alleujament
portar-la de baixada cap als aiguaneixos,
l’obaga, l’entrecuix, la santa dona
de les primeres clarors.
S’obria el sexe i jo obria els ulls
i vaig llegir, per les parets sagnants,
això: parlaré!
I ara dic, ara que ho sé tot
de l’amor i dels lladres,
com més fonda la mort, més en dins de la terra!

Màrius Sampere i Passarell (Barcelona, 28 de desembre de 1928 – Barcelona, 26 de maig de 2018) fou un poeta català. Amb el seu primer recull, L’home i el límit, guanya el premi Carles Riba de l’any 1963.
Els poemes de Màrius Sampere parlen dels éssers humans, de les seves emocions, les seves tragèdies, de l’amor, el dolor i la mort. Sampere és com un nen que juga amb les paraules, amb la retòrica, se’n riu dels estils literaris, fa acudits amb la filosofia, i es diverteix desconcertant el lector

 

“…per donar llum i calor
a tot cos, tot cap, tot cor…”

A un Romeu
Oh, Romeu, Romeu, Romeu,
tu que vas a llunyes terres,
tu que tresques tot arreu
per les planes i les serres,
oh, Romeu, Romeu, Romeu,
quin deu ser lo fruir teu!

Amb serena majestat
i amb la planta dura i ferma,
vas creuant la immensitat
i ara petges la terra erma
i ara passes en poblat.

Tu t’afresses nous camins
al través de les boscúries
i a ton pas s’alcen cantúries
de natura, aucells i nins.

Tot lo món és un badiu
per qui el veu amb gran mirada;
cada barraca és un niu
on s’engendra una llocada;
cada llar té prou caliu
i prou ampla flamarada
per donar llum i calor
a tot cos, tot cap, tot cor.

Però vora de cap llar,
tu, Romeu, no t’hi aixoplugues;
te la guaites al passar
i ferm, sens ànsies porugues,
amb ton pas lent i segur,
vas cap on no hi ha ningú.

Bé en posa, de trencacolls
vora teu la vida quieta!
Bé els hi sents rajar a dolls
ja l’amor, ja la riquesa,
ja l’afany d’engendrar fills
sens angoixes ni perills!

Mes tu, esquerp, vas caminant,
caminant sempre endedins,
les cantúries aixecant
de natura, aucells i nins;
i petjant amb planta dura
ja el pla llis, ja la boscura
ja l’afrau, ja l’alta serra,
fins creuar tota la terra,
sens mai aturar-te enlloc,
com viatger apressarat,
t’encamines, poc a poc,
de dret a l’eternitat,
entonant un cant de foc,
un gran cant de llibertat.

Que s’hi quedi, l’home quiet,
-la pedra que cria molsa-
escoltant la cançó dolça
de les coses usuals,
amb sos aires sempre iguals,
sempre iguals, arreu, arreu,
com remors del temps que el corca;
que s’estiga en son recés,
sens alçar lo front -sotmès
baix lo pes de la rutina-,
cap a l’ample firmament,
cap a la natura en flor,
cap al sol resplendeixent
de suprema resplendor;
i tu vés pujant, Romeu,
lo cap alt i els ulls oberts,
vers los amples horitzons,
lluny del fang i les presons
de les ànimes petites;
deixa enrera tantes fites
com limiten lo camí
dels mortals de jaç i d’olla;
desentén-te de la colla
de tants bens racionals
com pasturen per la terra,
i sense girar enrera
ton cap fet als lliures vents,
puja amunt, amunt, amunt,
fins a calcigar lo punt
en què, d’ésser terrenal,
ben rentat del baf de terra,
ben lliurat de passions
mesquinetes, cançoneres,
en les amples solituds
de l’espai, que no mor mai,
esdevingues immortal,
immortal com bon ser lliure
que, planant entre les bromes,
pel damunt del cap dels homes,
sobre els homes queda, arreu,
convertint-se d’home en Déu.

Amunt sempre, amunt, Romeu!

Caterina Albert (l’Escala, Alt Empordà, 1869-1966). Novel·lista, narradora, autora teatral i poeta, amb la seva obra enceta la tradició literària catalana escrita per dones, encara que, com altres escriptores europees de l’època, es veu forçada a amagar la seva identitat sota el pseudònim masculí de Víctor Català.

Es decanta a escriure narrativa breu, novel·la i poesia —aquesta en grau més baix—, gèneres en els quals obté un reconeixement immediat i que han marcat decisivament l’evolució de la narrativa catalana del segle XX.
Cal destacar especialment la influència sobre les escriptores que, de Rodoreda fins a l’estricta contemporaneïtat, la consideren una mestra indiscutible.

És una autora que, en paraules del poeta Casasses, «aconsegueix allò tan difícil que és revolucionar sense escandalitzar»; una escriptora que, escrigui en prosa o ho faci servint-se de la mètrica, no només no ens decep sinó que sempre ens meravella.