Editorial – L`Estatut i la llenguaSembla que hi ha un cert acord que en el nou Estatut un dels objectius que cal aconseguir és que hi figuri la llengua amb la plenitud de drets: que sigui la llengua nacional de Catalunya i que com a llengua pròpia, sigui la llengua d’expressió normalitzada per a totes les persones que vivim i treballem en aquest país. No cal dir que el fet que figuri a l’Estatut que “tots els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer la llengua catalana” (o una formulació semblant) seria un gran ajut i significaria un pas endavant de gran importància per a la llengua i la convivència col·lectiva.D’una banda, donaria carta de naturalesa a l’exigència que tenim molts de demanar que els productes, els serveis, l’atenció a les persones, etc., es pugui fer amb naturalitat en la llengua del país. De l’altra, posaria la nostra llengua a la mateixa alçada que les altres llengües dites nacionals en els països del nostre entorn. De vegades, des d’alguns sectors, s’ha titllat aquesta pretensió (que el català esdevingui un dret i un deure per a totes les persones que vivim a Catalunya) d’excessiva, d’imposició o de contrària a la llibertat d’ús de llengües. Certament, l’argument és exòtic: no hi ha cap país que no mantingui una clara coacció cap a les persones que hi resideixen d’una manera més o menys permanent que no hagi fet una opció semblant. Ni en els països més liberals (Anglaterra, EUA o Suècia) no s’admet que hi hagi un nombre més o menys de ciutadans que resideixin i treballin al país i ocupin determinats llocs socials sense un coneixement de la llengua del país… I ja no diguem de països de vocació jacobina o totalitària com Espanya o França: és inaudit que hom pugui esdevenir ciutadà de ple dret d’aquests països sense un coneixement suficient de la dita llengua “nacional”. I, doncs, per què no ho hem de poder exigir nosaltres?D’altra banda, els fets són tossuts i, a hores d’ara, podem afirmar (les enquestes així ho demostren) que una persona que visqui a Catalunya durant mig any (i de vegades molt menys), si prové d’una llengua romànica (italià, castellà o portuguès, per exemple) és capaç d’entendre la majoria de missatges quotidians expressats en la llengua del país i fins i tot de poder-la utilitzar amb un cert deseiximent en situacions de la vida de cada dia. El català no és, per als nostres veïns lingüístics, cap entrebanc que suposi gran esforç d’aprenentatge. És només qüestió de voler!Així, doncs, no s’entenen les reaccions que contra aquest punt han sorgit de part de col·lectius de funcionaris acostumats més a rebre homenatge i a ser servits, que no pas a servir la ciutadania: i quina millor manera d’expressar la voluntat de servei que aprendre la llengua dels ciutadans als quals s’ha de servir. Ens referim a aquests “servidors de la justícia” que coneixem amb el nom de jutges, fiscals o notaris; o a aquests “servidors de la seguretat” que volen ser els militars o la guàrdia civil. Si de veritat volen esdevenir servidors de la cosa pública, caldria que entenguessin que és necessari començar per fer que tots els ciutadans se’ls puguin adreçar en la seva llengua. Per tant, serà una bona notícia que el futur Estatut de Catalunya avanci amb claredat en aquest terreny. I tant de bo ho fes així en tots els altres!