El passat dijous 25 de març, el grup de la Ribera d’Ebre Vitruvi, tancava el cicle trimestral de Els Dijous de l’Òmnium Osona amb la presentació del seu segon disc que acaba de sortir al mercat, “No fem cançons per a qualsevol” (Música Global 2010). Després que pel mateix escenari hagin passat grups com Mishima, Mazoni, Ix!, Rosa Luxemburg o VerdCel en aquests 2 anys de vida del cicle dels Dijous a l’Òmnium, ara era el torn d’un grup del sud del Principat poc conegut a la comarca d’Osona.

L’horari i el format, (les 8 del vespre amb concerts sovint íntims i en acústic) no conviden a grans masses de públic, sinó a uns espectadors prou sibarites de la música emergent cantada en català que saben bé què van a escoltar. Així doncs, tot i que els actes són amb entrada gratuïta, els Vitruvi comencen el concert davant d’un públic migrat però expectant. I no deceben.

Després de la presentació del grup a càrrec del tècnic d’Òmnium a l’Alt Ter, Txevi Rovira (veure més informació sobre el grup al següent enllaç), Marc Sendra, (guitarra acústica i veu) i Joan Farnós (guitarra), comencen amb “El llarg viatge” del primer disc (Sorolls, Música Global 2008), però gairebé toquen per complet tots els temes del darrer disc, que combinen amb el primer single de Sorolls, “Paciència” i amb una digna versió de “Losing my religion” de REM. El seu accent del sud fa més especial la lírica d’unes lletres originals i sensibles, que expliquen històries, mentides de poble, personatges excèntrics com el savi boig de les Planes o fer una oda a la tassa del wàter en “Santuari privat”. Però també tenen espai per reivindicar l’orgull de la gent que ha treballat la terra amb dignitat a la vora del riu (homenatge a l’Ebre i les seves terres). Certament un grup molt recomanable que tot just està començant i que caldrà seguir de molt a prop, pop fresc de tradició britànica amb accent de Ginestar.

Després del concert Txevi Rovira parla amb Marc Sendra:

Havíeu vingut mai a tocar a la comarca d’Osona?

M.S: Havíem vingut a tocar fa un parell d’anys al MMVV a l’Espai Cat. Conjuntament amb Lax n’ Busto, Dept, etc. però no havíem tornat.

Com ho heu fet per fer aquest segon disc, com ha estat el procés de creació? En el primer disc les lletres eren més convencionals i d’amor i en aquest segon disc s’ha optat per lletres més absurdes, amb personatges estranys…

M.S: Quan vam gravar el primer disc veníem d’un any de molt moviment pel grup quan vam estar al Sona 9 amb el premi Joventut, i després de tant moviment era l’hora de treure un disc per aprofitar l’embranzida que portàvem i vam gravar les cançons que teníem en repertori, sense pensar massa. I amb el segon hem tingut 2 anys per pensar-lo i meditar-lo més, teníem un ventall de 25 o 30 temes per triar, i per això vam intentar que les cançons a nivell estilístic i de lletres vagin una mica en la mateixa direcció. Sense arribar a voler fer un disc conceptual però més meditat. Això va a èpoques, a vegades et surten d’una manera i a vegades d’una altra, i vam triar lletres que anaven en la mateixa línia, històries una mica rocambolesques i surrealistes. Cada cançó té un personatge protagonista i tenen molt d’humor, odes al wàter, històries d’un savi boig que viu a la Muntanya… amb això difereix una mica del primer disc on les lletres parlaven més de sentiments, més transcendentals i amb metàfores…

Els concerts us surten més per Lleida i Tarragona o també pugeu força cap al nord?

M.S: D’entrada pocs concerts en general, però per la sortida del primer disc vam tocar molt a la zona de Girona i també per Barcelona i Lleida. Vam tocar més a fora que a casa i vam aprofitar els contactes que ens va proporcionar el tema del Sona 9. Poc a poc, quan la gent se’n va donar compte que un grup de casa sonava a la ràdio i fèiem coses, vam tenir més concerts per la nostra zona, les terres de l’Ebre. Em fet al revés del què sol passar, començar per casa i expandir-se cap a fora.

L’etiqueta de la crítica “pop independent melòdic” us agrada, hi esteu d’acord o com us etiquetaríeu?

M.S: Això de les etiquetes és complicat, però reconeixem que algú que no et coneix amb elles pot saber una mica què es trobarà. Jo crec que fem pop rock de tall britànic, clàssic. Som uns grans fans dels Beatles i de la música britànica pop dels anys 60 però també dels grups britànics dels norantes com Radiohead, Oasis, Blur… Jo crec que a tothom que li agradi el pop clàssic li agradarà Vitruvi, tampoc massa independent.

Si us agrada tant el pop britànic, no us heu vist mai temptats de cantar en anglès? Avui heu fet una versió de Losing my religion de Rem per exemple. O sempre heu tingut molt clar que la llengua en què us expresseu, la catalana era l’ideal per a cantar?

M.S: No ens ho hem plantejat mai. Primera perquè és l’idioma que parlem i el que dominem. Crec que fer una lletra ja és prou difícil com per haver-la de fer en un idioma que és el teu. No ens ho hem plantejat. A més has de tocar de peus a terra i el nostre mercat és aquí, i ja és prou difícil guanyar-se la vida amb això com per posar-se a cantar en anglès i pretendre qui sap què… Hi ha molts grups que han fet el camí invers, per exemple Mishima, que cantaven en anglès i es van passar al català o Sidonie que de l’anglès es va passar al castellà. Molts grups influenciats per l’escena independent britànica van començar en anglès perquè era el què més s’assemblava al que a ells els agradava, però van veure que realment era als pobles propers i per fer això dius… doncs ja canto en català!

Quines sensacions heu tingut al concert d’avui. Pel fet de ser acústic i només dos components?

M.S: Avui estàvem d’estrena per partida doble, fent un acústic i només amb dos components del grup. Havíem fet acústics en la gira anterior en algun teatre la meitat del concert, però un concert sencer amb format acústic no l’havíem fet mai. I la sensació ha estat bona perquè trobo que és una manera d’escoltar els temes despullats. En acústic veus més l’essència de la cançó. I també era el primer concert que fem aquest any i amb les cançons del nou disc. La sensació és molt bona, ha vingut poca gent però aquesta gent amb les cares que feia és que realment els agradava el què sentien.

Joan Farnós (guitarra acústica) afegeix que el format acústic és un format a explotar per part seva, ja que en elèctric es necessiten molts més mitjans tècnics. Ja és difícil fer concerts avui en dia, doncs encara ho és més si vas tot el grup i et falten mitjans. Molta gent no es pot permetre el luxe de tenir equips, i volem aconseguir donar-nos a conèixer a través dels acústics, ja que són més fàcils de muntar per la gent que ho organitza.
 

Podeu consultar més informació sobre la presentació a l’enllaç citat anteriorment i podeu veure el dossier de premsa del grup al pdf adjunt.