LA PATUM. ELS HUMANS ENTRE LA TERRA I EL CEL

L’autor fa una reflexió sobre La Patum de Berga des de la Filosofia. Se centra, principalment, en dos grans pensadors. Primer, en Raimon Panikkar, el qual amb la seva visió cosmoteàndrica permet ampliar millor tant els orígens com el contingut i el significat de la festa berguedana en la seva globalitat. Si l’Església oficial i la teologia dogmàtica parlen de la transsubstanciació, el pa i el vi convertits en el cos i la sang de Jesucrist —l’eucaristia, origen de la festa del Corpus Christi—, R. Panikkar ho engloba en la relació entre Déu, l’Home i el Cosmos. Per tant, encara que la Patum se celebri autònomament de l’origen sagrat, manté una relació indissociable amb les seves arrels religioses. Ara, però, en un món secularitzat i laic en el qual el sagrat s’ha transmutat durant la celebració en unes emocions i un respecte viscuts com si fossin religiosos, tot i que plens de gresca vital. La segona visió està inspirada en F. Nietzsche: Déu ha mort i el Cel ha caigut. La Patum pot ser vista en una tensió entre el déu Apol·lo i el déu Dionís en la mitologia grega. Apol·lo reflecteix el seny, la llum, l’ordre, la forma de les coses; i Dionís, la rauxa, el desbordament vital, la gresca exultant, el contingut. En aquesta visió la Festa adquireix la seva autonomia plena, que el filòsof va descobrir en el teatre grec clàssic amb El naixement de la tragèdia. La Patum assoleix una dimensió estètica, artística. El seu sentit i el seu significat, com en la vida humana, s’expliquen per ella mateixa.
Joaquim Sala i Pujolràs crea escenaris surrealistes, plens de fantasia, en els quals la imaginació i alhora la raó descobreixen significats que, des de la Filosofia, donen un sentit universal a la Patum, i més des que la UNESCO la declarà Patrimoni Cultural de la Humanitat.