La poesia és una finestra oberta a l’art, a la creativitat, a la imaginació i a la sensibilitat. La paraula poètica ens facilita una alenada d’aire fresc i una nota de color que volem fer arribar a tothom que vulgui sentir el plaer de llegir, de mirar, de pensar.  
Cada mes en triem quatre i us els oferim acompanyats del poema sencer i la biografia dels seus autors. Aquest mes de juny: camps de blat, flors, roselles, foc, Sant Joan, festa, passió… Gaudiu-ne!

 

“… l’excés d’aire calent
que abrusa el pit, …”

El bany

A l’aigua ens abracem: té el pubis 
escarolat, la gropa sumptuosa,
que en jo tocar-la es fa més plena encara. 
M’hi encavalco.
                          Fuig. 
                                   Entrecuixem. L’agafo 
els flancs, amb besos l’asfixio. 
                                                  Fuig 
un altre cop, però ja llangorosa, 
flonja i ardent. 
                        Així que surt del bany, 
regalimosa, les agulles d’aigua 
li queden pel cos evaporant-se 
són crits d’amor. 
                          Aleshores parlem 
amb ajut de metàfores. Com dir si no 
l’excés d’aire calent que abrusa el pit, 
el segament de cames i genolls, 
el cor que se’m desboca quan la miro 
dreta o jaient. 
                      T’adoro 
fins l’esquelet.

Joan Vinyoli i Pladevall (Barcelona, 1914 – 1984). Poeta.   El reconeixement públic li arribà a principi dels anys 1970, amb el poemari Tot és ara i res. Entre els anys 1970 i 1984 va publicar regularment i va rebre diversos reconeixements. La seva obra poètica relaciona la seva trajectòria vital amb la seva obra, amb un cert sentit místic on es pregunta per la fe.  Durant els darrers anys, Vinyoli ha esdevingut un poeta de referència per als nous escriptors catalans.

#elbany #aigua #airecalent #abrusa #pit #excés #JoanVinyoli 

 

“… Nit de somnífer, 
letífera remor. …”

No vam saltar ni l’última foguera 

No vam saltar ni l’última foguera.
Nit sense sorolls ni xiuxiueig de brases.
Nit de somnífer, letífera remor.
(¿Quant de temps ha calgut
per saber cobejar el corb
—aquest literari animalot
de color d’ala de mosca?)
Nit per no viure-la:
dolor adeu, adeu amor.
Ho havíem cremat ja tot.

Marta Pessarrodona va néixer a Terrassa el 1941. Poeta, traductora i crítica literària. És la seva una poesia que practica amb absoluta espontaneïtat. Els poemes de Marta Pessarrodona són poemes que sempre parlen amb algú, que saben a qui s’adrecen, que es posen al davant un tu que immediatament converteixen en còmplice.
Aquesta autora catalana és, probablement, la millor poeta catalana actual, per la solidesa poètica de la seva veu, per la singularitat de la seva poesia, i per la versatilitat del seu verb dins d’un timbre líric inconfusible. Marta Pessarrodona, va ser l’última parella de Gabriel Ferrater i evoca una vivència íntima amb el poeta.
El 2019 va guanyar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, instituït per Òmnium Cultural l’any 1969, en reconeixement a la seva trajectòria. El 2020 va rebre el Premi Rosalía de Castro, Centro PEN Galicia. La seva trajectòria poètica va ser reconeguda el 2022 amb el Premi Especial de Poesia de la Fundació Jesús Serra. El 2023 va ser guardonada amb la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya, juntament amb l’editor i activista cultural Eliseu Climent i la cantautora Maria del Mar Bonet, premi lliurat el 7 de setembre.

#nit #somnífer #letífera #remor #NoVamSaltarNiÚltimaFoguera #MartaPessarrodona 

 

“… arreu als camps 
hi ha vermell de roselles …”

Inici de càntic

Ara digueu: “La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes.”
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l’alba
ens ha trigat, com és llarg d’esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: “Nosaltres escoltem
les veus del vent per l’alta mar d’espigues.”
Ara digueu: “Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d’aquest poble.”

Salvador Espriu va néixer a Santa Coloma de Farners el 1913 i va morir el 1985 a Arenys de Mar. Va ser poeta, dramaturg I novel·lista català. Va passar llargues temporades a Arenys de Mar, població que tingué un significat essencial en el seu l’univers literari mitificant-la amb el nom de Sinera i que, des de la seva mort, acull el Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu. El 1933 participa en el viatge organitzat pel govern de la República amb un grup de professors i estudiants a l’Orient, en un creuer per la Mediterrània que el porta a visitar, entre altres indrets, Egipte, Turquia, Palestina, Itàlia i Grècia, espais geogràfics que tindran un paper important en la seva obra. És una època de preguerra, amb una societat immersa en conflictes, però també de gran vitalitat cultural i artística, sobretot a Barcelona. 
Un cop acabada la guerra i arran de la mort del seu pare, que era notari, treballa com a advocat en una notaria. Aleshores, amb les llibertats catalanes abolides del tot, i amb Europa devastada per la Segona Guerra Mundial és quan Salvador Espriu viu el que més tard es coneixerà per l’exili interior. Malgrat continuar la seva feina d’advocat, Espriu mai abandona el conreu literari. Va ser Premi Lletra d’Or el 1956; Premi Crítica Serra d’Or el 1972 amb Setmana Santa; Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1972, i Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya el 1980. Les musicacions que fa el cantautor Raimon d’alguns dels seus poemes contribueixen de manera notable a la popularització de l’obra de Salvador Espriu, així com les diverses representacions que la companyia de teatre d’Adrià Gual fa de les seves obres teatrals.

#arreu #camps #vermell #roselles #IniciDeCàntic #SalvadorEspriu 

 

“… Olor de sucre 
i fruita confitada …”

Nit de revetlla

Esquitxos de llum dins les mirades d’aigua,
Cels encesos de foc i amb estrelles instantànies,
Olor de sofre entre les voreres
Olor de sucre i fruita confitada
Olor d’escuma de cava
Mans suspeses enlaire
entre rialles
mentre la bengala,
a poc a poc, s’apaga.

Marina Antúnez. Periodista, poeta, conta-contes i gran aficionada a la cuina. És filla de Sabadell (1976), tot i que ja fa força temps que viu i treballa a Castellar del Vallès. Una castellarenca, doncs, avesada des de ben petita a escriure versos i contes breus. 
Ha col·laborat en diverses publicacions de la revista Quadern de la Fundació Ars i Lletres en l’apartat de creació poètica, ha fet de redactora de Medicampus i el Diari de Mollet i actualment és periodista del setmanari L’Actual – Ràdio Castellar. 

#olor #sucre #fruita  #fruitaconfitada #NitDeRevetlla #Maria Antúnez