La poesia és una finestra oberta a l’art, a la creativitat, a la imaginació i a la sensibilitat. La paraula poètica ens facilita una alenada d’aire fresc i una nota de color que volem fer arribar a tothom que vulgui sentir el plaer de llegir, de mirar, de pensar.  
Cada mes en triem quatre i us els oferim acompanyats del poema sencer i la biografia dels seus autors. Aquest mes de setembre: el formigueig del llapis… Gaudiu-ne!

 

“…els fa amorals, promiscus i 
trapelles…”

Autos de xoc   
Topen entre ells, dos vells autos de xoc
cada moment que es troben a la pista.
Ja n’ha esquerdat les carcasses el toc
tan repetit. Sempre es tenen a vista

i dormen junts quan cessa l’ardu joc,
cautxú amb cautxú, amb la mirada trista
dels fars romputs, que havien estat foc
i ara són buits: tota claror ja en dista.

Res no els commou i res no els encapritxa.
Demanen que, quan se’ls obrin clivelles,
els llencin junts com a andròmines velles.

Però alguna nit somien que una fitxa
els fa amorals, promiscus i trapelles
i l’espurneig del sostre són estrelles.

 

Anton Ferret Baig va néixer a Sant Pere de Ribes el 1968. És llicenciat en Filologia Catalana i Comunicació Audiovisual. Ha publicat alguns poemes a la revista literària Branca i fa experiments de literatura digital a salnitre.com. Col·labora regularment als diaris L’Eco de Sitges i L’Eco de Ribes. 

El seu primer llibre publicat és Perdent la por. La por de morir i la por de viure. La por de fer el ridícul. La por a l’amor i la por al sexe. La por de caure. La por de ballar. La por de ser enterrat viu. La por a la llibertat. La por té moltes pells. 

Premi Jordi Pàmias de Poesia, 2023 amb el llibre Turisme interior.
Forma part del col·lectiu poètic Rims de Sant Pere de Ribes.

 

“…Que algú li canti amb 
so de mandolina…”

A Fina Llorca
Jo conec una fada que es diu Fina
   -flor de taronger,
que camina de puntetes
     -ai, la flor de tarongina.
Viu amb un ós de pelussa i una nina
     -flor de taronger,
i una palma a la finestra
    -ai, la flor de tarongina.
L’acompanya el cargol i la caragolin
     -flor de taronger,
de lluny l’aneguet lleig
     -ai, la flor de tarongina.
Penja els estels al cel de la cortina
     -flor de taronger,
jardins a les parets
     -ai, la flor de tarongina.
Duu papallones en una paperina
     -flor de taronger,
i n’escampa pels carrers
     -ai, la flor de tarongina.
Si menja safanòria i sal marina
     -flor de taronger,
flaons, cócs de maçana
     -ai, la flor de tarongina.
Conjura el moraduix, també la clavellina
     -flor de taronger,
el romaní i la menta
     -ai, la flor de tarongina.
Que algú li canti amb so de mandolina
     -flor de taronger,
corrandes enllunades
     -ai, la flor de tarongina
Un barrufet li pren la mantellina
     -flor de taronger,
i li barrufa al voltant
     -ai, la flor de tarongina
Mes ella té una vareta que domina
     -flor de taronger,
la calma i la tempesa
     -ai, la flor de tarongina
Quan us clavi l’esguard i us digui: Vine!
     -flor de taronger,
fugiu, que us fadarà
(com m’ha fadat a mi).
     -ai, la flor de tarongina
Jo conec una fada que es diu Fina.

 

Maria Mercè Marçal va néixer a Ivars d’Urgell el 13 de novembre de 1952 i va morir a Barcelona el 5 de juliol de 1998. Fou una poetessa, narradora, editora i traductora, a més d’activista política, cultural i feminista. El fet de viure i créixer en un entorn rural fou determinant per a Marçal. La tradició popular, palpable en el lèxic, les metàfores, les imatges i els girs idiomàtics, fou una constant en la seva obra.

En el vessant de traductora, Marçal traduí autors com Colette, Marguerite Yourcenar, Anna Akhmàtova, Marina Tsvetàieva, Charles Baudelaire, entre d’altres. El seu primer llibre de poemes, Cau de llunes (Premi Carles Riba 1976) prologat per Joan Brossa amb una esplèndida sextina, inclou el poema “Divisa”, que té el caràcter de manifest que resumeix les directrius del seu activisme: “A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”.

 

“…perdrà l’arrel i el nom 
i el lloc i el vent…”

No nem pas bé
No ‘nem pas bé. Tenim tots els camins
embarrancats, la llengua, segrestada,
els llops mosseguen les flors dels jardins,
carronyaires diversos fan estada

als nostres nius, i emplenem intestins
d’enemics tàcits, bufa una ventada
que és fressa bèl·lica, que tomba els pins
i el roure mil·lenari que si bada

perdrà l’arrel i el nom i el lloc i el vent
que l’acarona. Pots fer parapets,
mostrar un enuig de foll irreverent,

prometre guerra brandant ganivets,
p’rò fet i fet sols murmures amén
i t’entretens gargotejant sonets.

 

Roc Casagran, nascut l’any 1980 a Sabadell, es llicencià en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada per la Universitat Autònoma de Barcelona. Treballa de professor de llengua i literatura amb alumnes de secundària a l’Escola Sant Nicolau.

Ha publicat els llibres de poemes Els carrers de les fàbriques (Premi Martí Dot, Viena, 2002), Trènicament trennificats (Emboscall, 2005), Després de Sarajevo (Premi Miquel Àngel Riera, Sa Nostra, 2005) i L’ombra queixalada (Premi de Poesia Parc Taulí 2010, Pagès Editors).

Premi Sant Jordi de novel·la 2024 amb Somiàvem una illa.

 

“…i al meu costat, preciós
amb ales roses, …”

Un nen
Jo era un nen 
en una col·lecció natural 
d’altres nadons com jo, com papallones. 

Era un nen 
amb ales de color blau cel 
i al meu costat, preciós amb ales roses, 
hi havia un nadó idèntic 
que encara desconeixia 
que havia de ser una nena.

 

Eva Baltasar (Barcelona, 1978). Poeta i escriptora. Va formar-se com a pedagoga, però l’escriptura ha estat sempre la seva activitat principal. Actualment és una de les veus més reconegudes de l’escenari literari català —Permagel, Boulder, Mamut, Ocàs i Fascinació— i el seu nom ha irromput amb força en el panorama internacional. 

Laia (Premi Miquel de Palol 2008) és el seu primer recull poètic d’un reguitzell de més de deu —Atàviques feres (Premi Ramon Comas i Maduell 2008), Reclam (Premi Les Talúries 2010), Dotze treballs (Premi Benet Ribas de Poesia, 2010, del qual hem extret Sotabosc), etc.— fins que l’any 2018 comença a fer de la poesia novel·la.

Boulder va ser distingida amb el Premi Òmnium 2020 a la millor novel·la i va suposar la primera nominació al prestigiós premi internacional Booker per un llibre escrit en català.