La poesia és una finestra oberta a l’art, a la creativitat, a la imaginació i a la sensibilitat. La paraula poètica ens facilita una alenada d’aire fresc i una nota de color que volem fer arribar a tothom que vulgui sentir el plaer de llegir, de mirar, de pensar.  
Cada mes en triem quatre i us els oferim acompanyats del poema sencer i la biografia dels seus autors. Aquest mes de novembre: tots els camins porten a… Gaudiu-ne!

 

“…o bé cauen, com dues
monedes vives, en el barret…”

Carrer     

Entre vers i vers
hi ha un carrer per a vianants
on els ulls avancen i reculen
amb petjades tranquil·les.
S’aturen a l’aparador
d’un mot amplíssim,
reben el raig lluminós
d’una metàfora
o bé cauen, com dues
monedes vives, en el barret
d’un somni rondaller.

Entre vers i vers
un carrer estret
antic com la mirada.

Cèlia Sànchez-Mústich va néixer a Barcelona el 1954. De formació musical, s’ha dedicat a l’escriptura. És poeta i narradora, i sovint ha col·laborat en mitjans de comunicació i propostes culturals.

Ha obtingut, entre altres, els premis Rosa Leveroni i Miquel de Palol, de poesia, i els Don-na i Mercè Rodoreda de narrativa. Diversos poemes seus han estat antologats i traduïts. Entre els seus llibres destaquem les novel·les Les cambres del desig i Tercer acte d’amor, i els seus darrers poemaris Temperatura humana, Taques, i Llum de claraboia.

 

 

“… caient la tarda,
berenar d’un préssec d’or.…”

Com el Vallès no hi ha res     

¡Ai casa tan camperola,
Déu me la guardi de mal!
En sa eixida, tota sola,
hi ha una malva reial.

Al safareig, de basarda,
hi frisa la llum que mor;
allà és bo, caient la tarda,
berenar d’un préssec d’or.

Travessa l’horta de seda,
riera de volts divins,
cenyida de pollancreda
i ungida de quatre pins.

De canyes és envoltada
una aigua amb son catussol;
jo veig tota l’estelada
caiguda en el reguerol.

Els cims de la rodalia
es veuen amorosits
d’una calitja, de dia,
d’una celístia, de nits.

En un turonet que empolsa
un or envellit i rar,
hi ha una vinya tan dolça
que fa pensar en la mar.

I a penes en l’ombra estesa
s’ou un grill escadusser,
s’enfila la lluna encesa
damunt un pal de paller.

Josep Carner va néixer a Barcelona el 1884 i va morir a Brussel·les el 1970. Va ser un poeta, periodista, dramaturg i traductor, conegut com el Príncep dels Poetes. Fill únic d’un matrimoni de classe mitjana i cultivat. Es llicencià en Dret el 1902 i en Filosofia i Lletres el 1904, any en què publicà el seu primer llibre de versos.
La seva figura com a poeta està vinculada al Noucentisme. La publicació de Els fruits saborosos és la plasmació del nou ideal estètic, volguda antítesi del Modernisme on es concentren tots els valors que vol promoure el Noucentisme: classicisme, civilitat, ironia i tendresa.

Tradueix de ben jove obres de Charles Dickens, William Shakespeare, Molière, Tristan Bernard, Selma Lagerlöf, Mark Twain, Arnold Bennett, Villiers de l’Isle Adam, Alfred de Musset, Jean de La Fontaine.  Malgrat el seu prestigi literari, no té una font d’ingressos fixos i la seva posició econòmica és precària. Això l’impulsa a fer oposicions al cos diplomàtic i, el gener de 1921, és nomenat vicecònsol a Gènova. Des d’aleshores i fins a la seva mort, no torna mai més a residir de manera permanent a Catalunya. L’abril de 1970, sentint ja el final de la seva vida, Josep Carner retorna per sorpresa a Catalunya en una visita breu, de dos mesos.

 

“…Units pels carrers
com venes…”

Una ciutat és…

Una ciutat és un
lloc on es camina,
on s’estima.

Aquesta és
la ciutat on
ens trobem.

Units pels carrers
com venes
que ens lliguen.

Tots junts com si
fóssim un, una.
I tan distants

Immersos dins
els nostres jos,
intransferibles.

Montserrat Abelló i Soler, nascuda a Tarragona l’1 de febrer de 1918, va morir a Barcelona el 9 de setembre de 2014.  Fou una poeta i traductora. Va traduir poetes anglosaxones com Sylvia Plath. Guardonada amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i el Premi Nacional de Cultura. El 26 de gener de 2018, es va inaugurar la biblioteca de Les Corts que duu el seu nom, escollit per la Taula de Dones de Les Corts per commemorar el centenari del seu naixement.
El 1936 va ser professora d’anglès a València, però el 1939, es va haver d’exiliar a França i també al Regne Unit (on va desenvolupar tasques d’ajut als refugiats) i a Xile (on treballà a l’empresa del seu pare a Valparaíso i, posteriorment, com a professora d’anglès a l’Escola Suïssa de Santiago de Xile.
Autora d’una llarga trajectòria de compromís amb el feminisme literari, va col·laborar a la IV Fira Internacional del llibre feminista de 1990, en el Congrés del PEN Club Internacional de 1992 i va ser una de les fundadores del Comitè d’Escriptores del Centre Català del PEN el 1995. El seu fons personal es conserva a la Biblioteca de Catalunya des de juliol de 2015.

 

“…Passejaria amb tu per una vella
ciutat desconeguda i m’hi perdria…”

El camí que no faig   

Passejaria amb tu per una vella
ciutat desconeguda i m’hi perdria.

Ara em perdo també, sense ni moure’m,
i em cansa molt el camí que no faig
i la incertesa estulta de les hores.

Fràgil, el temps se m’esmenussa als dits,
transcorre absurdament entre foteses
i, desvalgut, veig allunyar-se i perdre’s
l’ombra del jo tenaç i reptador
que ha conviscut amb mi tota la vida.

Potser per això enyoro, melancòlic,
poder passejar amb tu per una vella
ciutat desconeguda, sense rumb,
i perdre’m pels carrers més solitaris.

Miquel Martí i Pol va néixer el 19 de març de 1929 a la població de Roda de Ter i va morir a Vic 11 de novembre de 2003. Poeta, escriptor i traductor, un dels més populars del segle XX. De família humil, va estudiar a l’escola del poble fins als 14 anys. Poc després va entrar a treballar a la fàbrica, però ja mostrava interès per l’escriptura. Els seus poemes parlen de la vida interior, de la lluita contra un sistema que considera injust i de la batalla contra la malaltia que l’acompanyaria durant més de trenta anys, l’esclerosi múltiple.
La seva obra ha estat musicada per nombrosos cantautors, entre els quals destaquen alguns dels components de la nova cançó com: Maria del Mar Bonet, Ramon Muntaner, Celdoni Fonoll o Rafael Subirachs, i la relació era especialment fructífera amb Lluís Llach.