Salutacions a tots i a totes; o, potser preferiu llegir Salutacions a totes i a tots? O bé, per altra banda, no penseu que aquesta sigui una tria important com perquè haguem de perdre-hi el temps, amb discussions sense transcendència, i que Salutacions a tots és l’opció més assenyada. Doncs bé, sí que en té, de transcendència, i molta.

Les doctores de l’àmbit de la llengua Eulàlia Lledó i Neus Nogué ens ho van demostrar el passat 9 de novembre a Canet de Mar, amb arguments en contra (la primera) i a favor (la segona) de la pràctica de referir-se a homes i dones amb noms masculins que, segons els contextos i la interpretació de cadascú, podrien fer referència només a homes.

La doctora Eulàlia Lledó va arrencar la seva intervenció dient-nos que l’anàlisi del llenguatge des d’una perspectiva de gènere no és nova, ja que des dels anys vuitanta apareixen les primeres publicacions sobre el tema, procedents, a més a més, de documents elaborats per les institucions mateixes. I és precisament en aquesta línia de treball, la de les institucions públiques, que la doctora Lledó ha desenvolupat la seva feina, paral·lelament a la seva tasca com a professora de secundària a un institut de Barcelona.

Els dos exemples que enceten la seva intervenció són el Forum Iudicum (el primer text jurídic en llengua catalana, del segle XII) i el Libre de Sent Soví (primer receptari europeu, del segle XIV). A ambdós textos, importants perquè són els primers exemples de llengua catalana documentats, és palesa una volguda visibilització de les dones. Lledó ha elaborat diverses guies i manuals (vegeu-ne un exemple) de recomanacions per evitar els usos sexistes i androcèntrics de la llengua, en què afirma que marcar les diferències és advocar per una llengua més rica i plena. I només cal afegir que Lledó ha tingut temps, també, d’anar a caçar biaixos sexistes i androcèntrics de la literatura i de la llengua als diccionaris (DIEC, DRAE), a les notícies de premsa i a les denominacions d’oficis, càrrecs i professions.

Per la seva banda, la següent intervenció, amb la doctora Nogué, va anar encapçalada igualment per un text institucional: el llibre d’estil de l’Ajuntament de Barcelona, elaborat el 1995 sota la direcció del gran mestre filòleg Joan Solà. Sota el paraigües d’una autoritat com la de Joan Solà, doncs, Neus Nogué va defensar la validesa que en la majoria de contextos no necessitem explicitar els dos gèneres, masculí i femení, perquè la comunicació faci visibles les dones.

Segons Nogué, només té sentit l’ús del femení en les referències individuals que, per exemple, podem trobar a la salutació d’una carta adreçada a un home o bé a una dona, i també en el cas que vulguem provocar un “efecte especial” en el missage: no és el mateix “Eleccions al rectorat 2012” que “Eleccions a rector o rectora 2012”. Tot allò que queda fora d’aquests dos usos, segons Nogué, porta a casos de mala interpretació i de no gramaticalitat . En fer esment de l’ús del masculí plural inclusiu, va posar l’exemple “Els ciutadans de Catalunya estem convocats a les urnes el dia 25 de novembre”. La interpretació és clara, siguem home o dona, doncs som en una societat on les dones tenen dret a vot. Neus Nogué, la nit del 9 de novembre d’enguany, nit en què s’engegava la campanya electoral en què estem ara immersos a Catalunya, va reblar la seva intervenció fent esment de l’aniversari de la caiguda del mur de Berlín, metàfora de la divisió, de gènere ,sobre la qual estàvem reflexionant, i ens va fer partícips del vídeo “Cauen els murs” que els mitjans havien començat a difondre per la xarxa poques hores abans.

A l’apartat final de la sessió, Nogué i Lledó van entaular un debat constructiu i coherent amb els assistent, i van saber defensar la seva postura fins al final. Això sí, posant per endavant que la llengua és viva i que som els parlants els qui hem de decidir, en darrera instància, com la volem utilitzar.