El 22 de juny és cita obligatòria per a tots aquells amants de la muntanya i dels països catalans que vulguin formar par de un dels moments màgics de l’any: Sant Joan. El dia més llarg, la nit més curta.

Gent vinguda de tots els racons del països catalans carreguen les seves motxilles i fanalet en mà, fan via amb pas ferm i decidit al cim del Canigó. Sens dubte és una muntanya especial, dos mil set cents i pico metres que ens permeten gaudir d’una visita panoràmica privilegiada dels Pirineu però també del mar mediterrani.

Per a nosaltres aquest ha sigut el primer cop que pujàvem al Canigó, així que varem decidir ser cauts i seguir a la gent més experimentada. Desprès de 1h30m en cotxe per camins pedregosos ja dins del parc natural, vam arribar al pàrquing de Prat de Cabrera a uns 1700 metres d’altitud. Un cop ven aparcats, va ser el moment de carregar les motxilles amb menjar, aigua i roba d’abric i començar la travessia.

El primer tram és de gran vellesa paisatgística: camps immensos de ginesta florida, un horitzó infinit i uns núvols que travessaven la muntanya a gran velocitat. A nivell tècnic estem parlant d’una ascensió de nivell baix, això sí, la altitud es va notant mica en mica i cal prendre-s’ho amb calma i parar per retrobar l’alè.

Desprès de gairebé 2 hores arribarem al refugi de Cortalets (2.150m). És aquí on les diferents colles de amics es reagrupen, tot fent un cafè, un traguet de vi o sopant al restaurant del refugi. Un cop descansats, vàrem començar l’ultima pujadeta (21.30h). Una segona part de l’ascensió que ens portarà al objectiu tant desitjat, el Canigó.

Un tram amb menys vegetació però també molt especial, ja que es suma a l’impressionant vista panoràmica el fet de que el sol poc a poc es va ponent i el cel s’omple de colors càlids i algunes estrelles. Sens dubte aquest és el tram més dificultós tècnicament. Especialment perquè es fa de nit i és realment fàcil perdre les marques o fites. Tot i això, les ganes d’arribar i la bona voluntat de la gent que puja per ajudar-te a trobar el camí t’empeny cap al cim. És emocionant comprovar com els catalans del nord i els del sud comparteixen aquets moments amb el mateix entusiasme.

Un cop al cim, és moment de fer la ofrena del nostre feix de “vergues de vinya del Penedès” a la pila on hi haurà la foguera. Ens trobem amb un bon ambient, la gent està animada cantant cançons catalanes acompanyats de la guitarra o de l’acordió. De sobte algú diu en veu alta…L’avi Siset em parlava de bon matí al portal mentre el sol esperàvem i els carros vèiem passar… la pell de gallina.

S’acosta l’hora màgica, aproximadament a les 00.00 del dia 23 arriba la flama procedent del Castellet de Perpinyà, on ha estat ben guardada esperant tot un any, torna ha encendra la flama que simbolitza l’agermanament entre catalans. La gent que ja portava una estoneta al cim del Canigó impacient s’acosta tant cop pot per veure la cerimònia. Veien el que vam veure i viure, la flama esta més encesa que mai.

Ara nomes queda el descens nocturn amb una filera de fanalets i entorxes que portaran la flama als quatre cantons dels països catalans per encendre les fogueres de St. Joan.

Consells:

– Des de l’entrada del parc fins el Prat de Cabrera cal anar per un caminet. Cal tenir cura si no volem rascar la panxa del cotxe. S’aconsella anar amb 4×4 o furgoneta.

– Sens dubte un calçat còmoda, roba d’abric i prou menjar i aigua per un dia.

– Dormir en el refugi és la forma mes còmoda de viure aquesta experiència. Una alternativa interessant es seria escollir un dels molts llocs precisos dels voltants i acampar-hi, com fa molt gent.

– Cal visitar Villefranche-de-Conflent, Eus i en general tota la regió és preciosa. Potser els menys interessant és Prades.

– Si esteu per la zona el 23 sens dubte cal anar a Villefranche.

– Els vins de la zona són de Rossillon. Vins elegants fets de garnatxa i carinyena.

Web de interès:

– www.canigo.cat

– http://flamadelcanigo.omnium.cat/www/flamadelcanigo/ca.html