Olors i crims de Barcelona
Josep Playà Montaner

Les olors de Barcelona i els crims de la llegenda del llibreter assassí de la ciutat es barregen de tal manera que, quan t’endinses en la novel•la Veus de mort als Encants Vells, aquesta història de Sylvia Lagarda-Mata agafa vida, t’embolica i ja no pots deixar-la fins el final. Precisament, Òmnium Eixample va fer la presentació d’autora i llibre en la darrera sessió del Club de Lectura a la Llibreria Documenta,
aquest passat dijous.

A través d’una acurada ambientació —“Ja que jugava el joc de reproduir la ciutat del 1840, vaig posar-hi tota l’ànima perquè el lector hi entrés amb tots els sentits: olors, colors…” explica amb passió la novel·lista— la ciutat es converteix en un personatge més de la narració i en un dels motius perquè l’autora s’emportés el Premi Santa Eulàlia. Altres motius són una trama molt ben entrellaçada amb els
esdeveniments de l’època, uns personatges creïbles, sobretot el del detectiu Auguste Dupin, i una narrativa que no decau en cap moment.

El llibre, ja ho he dit, es basa en la llegenda del llibreter assassí de Barcelona a principis del segle XIX que, durant molts anys, es va pensar que era veritat. Fins i tot va ocupar la cròniques de successos en diversos periòdics de l’època, com La Gazette des Tribunaux de París. Però a Catalunya no se’n va dir res fins que el
1928 un editor la va desvelar com una fake news.

“Dupin és el detectiu més antic de la història de la literatura”, explica la novel·lista. I continua: “Va ser ideat per Edgar Allan Poe, creador del gènere negre, tot i que no va desenvolupar gaire la descripció del personatge. Això em va anar molt bé per modelar-lo a la meva manera. Fins i tot el vaig fer parlar en català, perquè podia ser originari de la Catalunya Nord, de Perpinyà. Com es veu actualment, la
literatura policíaca tenia molt futur.”

Sylvia Lagarda-Mata —fixeu-vos en el cognom, Lagarda-Mata, sembla predestinat per a la història que narra— mostra el seu entusiasme per l’escenari de la història: “Ja que jugava el joc de reproduir la Barcelona de l’època, m’hi vaig posar a fons perquè el lector sentís les olors, veiés els colors, comprengués l’encotillament de les muralles, etc. En aquell temps Barcelona era, bàsicament, una ciutat fosca i, per tant insegura, i no tenia les condicions higièniques bàsiques.”

L’autora explica: “Molts dels personatges que surten a la novel·la son reals d’aquella època. Podria destacar la ronda d’en Tarrés, dirigida per en Jeroni Tarrés, i el seu acompanyament de delinqüents més o menys reconvertits en ajudants de la llei. També els Mossos, considerats repressors i botiflers.” La
novel·lista ho té tot molt controlat i això es nota en el llibre quan parla, per exemple, de les coves de Montjuïc, encara existents tot i que tapades. “Sobre els costums dels habitants de la ciutat, els seus negocis, etc., em van ajudar molt les Històries i llegendes de Barcelona, de Joan Amades.”

“Volia també que un parisenc —Dupin que, en un cert moment s’allotja en l’encara existent Grand Hotel Cuatro Naciones— se sentís meravellat per la cafeteria Les set portes del Pla de Palau. Per revalorar la ciutat.”
I, per acabar, una primícia. L’escriptora ens revela que està acabant una nova novel·la, ara situada a Londres. Hi apareix un periodista occità, que ha fet de corresponsal a Barcelona durant un temps, i que es trasllada a la capital britànica. I aquí s’acaba tot plegat.