Crònica del club de lectura amb Martí Domínguez, del 18 de febrer de 2021

Actualitat

“Em volia prenyar com una egua!”

per Josep Playà Montaner

L’esperit del temps, el llibre del professor valencià Martí Domínguez, Premi Òmnium a la millor novel·la de l’any 2019, va acomplir, en streaming (la maledicció de la covid no donava per a més), la segona etapa d’enguany del club de lectura d’Òmnium Eixample. Un esperit del temps que porta el metge protagonista (l’alter ego de Konrad Lorenz) a interessar-se per les teories darwinistes, a aplicar els estudis sobre el comportament animal al progrés de l’espècie humana, a posar les seves investigacions al servei del nazisme i, per tant, a convertir-se en un puntal de les teories que fomentaven les pràctiques nazis.

Com pot ser que la cultíssima Alemanya, un país que entre el 1900 i el 1945 va donar al món quaranta-tres premis Nobel, acabés caient en mans dels nazis de Hitler i es convertís en un immens laboratori a la recerca de la puresa ària? I, a través de l’eugenèsia i l’experiment dels Lebensborn en el camí per aconseguir-ho, exterminés sis milions de jueus, i milers i milers de gitanos i juntament amb malalts de tot tipus?

El metge i investigador protagonista ho desvela en part: “La humiliació del Tractat de Versalles, l’arribada d’un líder que ens assegurava que el destí era nostre, el control dels mitjans de comunicació, l’erosió sistemàtica d’altres vies espirituals de transcendència (en què creure, si no en el Führer?) i, finalment, la necessitat de fer el cor fort davant l’adversitat i que les males notícies no eren així, i que si ho semblava era pura propaganda jueva. Tot allò va abocar el nostre poble cap a l’abisme.”

I Hitler? Diu: “La mediocritat dels líders mundials ens feia admirar encara més la ment brillant del nostre Führer i pensàvem que el món tenia enveja dels alemanys per haver tingut la fortuna de descobrir un líder amb aquell temperament i aquella capacitat de saber sempre què calia fer.”

El professor Domínguez ho acaba d’arrodonir: “Dins l’aberració del camí alemany hi ha una lògica. Els alemanys són profundament racionalistes i per això podien integrar l’aberració en la seva vida. I res més natural, per a ells, que substituir els milers i milers de joves morts en la guerra pels milers de nous joves, purament aris, obtinguts en el programa Lebensborn.” Què era? Un conjunt de centres d’inseminació de dones de puresa ària contrastada per part de xicots igualment seleccionats, majoritàriament de les SS.

I Domínguez continua: “Himmler era el granger del programa Lebensborn per al naixement de milers de criatures que després calia examinar per assegurar que podien integrar les noves lleves germàniques. I els que tenien característiques eslaves (el programa es va aplicar en bona part en els països recentment conquerits a l’est) o de qualsevol mena que no els permetés ser homologables, eren enviats als camps d’extermini on, majoritàriament, eren gasejats.”

I el nostre protagonista, per no haver d’anar a la guerra, s’avé a participar en la tria dels nens i dels seus futurs pares. És a Posen, on coneix una xicota que se salva d’entrar en el programa empesa per un militar i esclata davant el metge en un sopar. “Em volia prenyar com una egua!”

En el nou estat nazi, molts científics alemanys van participar en aquesta bogeria. En part, convençuts pels fonaments de l’eugenèsia, en part per obtenir més possibilitats per les seves investigacions i en molta part per aconseguir una projecció i un status social més difícils d’assolir per altres camins. Científics que apareixen en el llibre i que, en part, són autèntics.

Però, finalment, el nostre protagonista ha d’anar a la guerra, en un hospital de campanya a Vitebsk (Bielorússia) on s’enfronta a la cruesa més brutal del conflicte abans de caure presoner dels russos. De camp de concentració a camp de concentració, passant per una desfilada de la derrota a Moscou, fins arribar a Kirov, on el comandant del camp el fa escriure les seves memòries com a teràpia de desnazificació. Memòries que constituiran L’esperit del temps.

Al cap dels quatre anys en mans russes, el nostre metge escriu: “Aquests darrers anys m’han obert els ulls sobre moltes circumstàncies de l’espècie humana que desconeixia per complet i que han estat, en molts sentits, profundament reveladores. Per tant, amb aquestes línies, crec que he completat amb èxit el meu procés de desnazificació. Puc assegurar que soc un home nou. Un home distint. I, sobretot, un home penedit dels seus actes.”

I després del rebre el premi Nobel (sí, sí, al final és distingit universalment!), afirma: “Si us soc plenament sincer, encara avui soc partidari de l’eugenèsia, de l’aniquilació programada dels individus menys aptes, i d’evitar a tota costa la possibilitat que es puguin reproduir. Seria fàcil enganyar-vos, maquillar el meu passat, dissimular les meves idees, però no puc, ni ho he de fer. Ni tampoc m’importa gaire […] Haig de confessar que vaig eliminar del meu currículum acadèmic les publicacions més conflictives d’aquells anys. Vaig ocultar tan bé com vaig poder el meu temps a Königsberg i la meva activitat amb les SS a Posen…”

Per reflexionar-hi.

Després de tot era inevitable acabar amb una comparació entre la postguerra alemana i l’anomenada Transició espanyola, amb moltíssims punts de contacte. I respecte a l’actualitat, diu Martí Domínguez: “El meu llibre és un crit d’alerta davant moltes coses que estan passant ara mateix: l’extrema dreta al govern hongarès, el supremacisme blanc als Estats Units, l’ascens de Vox…”

Pots veure el vídeo d’aquesta sessió del club de lectura al nostre canal de YouTube.