Ferran Requejo va ser l’encarregat de tancar el cicle de conferències “Processos sobiranistes en marxa. Què en podem aprendre?” davant d’un centenar de persones. Després d’haver tractat casos de diverses nacions que estan seguint processos per tenir més autogovern o independència, com Canadà, Escòcia o el Quebec, en l’última conferència, “Teories i pràctiques de la secessió. El cas de Catalunya”, el professor Ciència Política va tractar específicament sobre les vies que tindria Catalunya per esdevenir un estat.

Requejo va començar explicant resumidament en quins casos un territori es pot secessionar: quan hi ha problemes de respecte del drets humans; quan es dóna una distribució negativa i injusta de la riquesa (causa justa); quan hi ha el sentiment de nacionalitat (teoria nacionalista); i quan es decideix democràticament per majoria (dret a decidir). Segons el professor, “normalment es pot donar més d’una d’aquestes causes. Per exemple, a Catalunya la secessió es pot donar per la causa justa, és a dir, pel dèficit fiscal, per les teories nacionalistes i pel dret a decidir”.

Després d’explicar les teories secessionistes, Requejo va passar a la pràctica. Com demostren les enquestes, sembla que cada vegada hi ha més gent que estaria d’acord en una Catalunya independent: “Hi ha molts independentistes, però no se sap exactament quants. De moment només tenim indicadors, fins que no es voti no se’n sabrà el número exacte”. Segons el conferenciant, aquest augment es deu, sobretot, al fracassat procés de l’Estatut del 2006 i a la sentència del Tribunal Constitucional del 2010. “De l’ambigüitat constitucional que teníem abans de l’Estatut del 2006, hem passat a l’hostilitat. Això explica la pujada de l’independentisme, i es va demostrar amb la manifestació reactiva contra la sentència, del 2010, convocada per Òmnium, i la manifestació propositiva de l’11 de setembre del 2012”.

Sobre com Catalunya podria arribar a la independència, Ferran Requejo va explicar tot el ventall de possibilitats que hi hauria que bàsicament es resumeixen en dues vies: a través d’un referèndum o sense referèndum. En tot cas, “totes dues vies implicarien dues etapes: la preparació i la de negociació amb l’estat i la Unió Europea, que duraria de 12 a  18 mesos”. En tot cas, “el més important és no cometre cap error que deslegitimi el procés”. Per això, “cal fer estratègies nacionals. Saber els nostres punts forts i dèbils. Seguir un procés d’internacionalització, buscar aliats”.

Finalment, Requejo va posar rellevància en la feina que cal fer per seguir aquest procés. Així, cal construir majories i internacionalitzar el procés, perquè Catalunya sigui cada vegada més coneguda dins i fora de la Unió Europea. Així mateix, “és clau que hi hagi unitat entre els partits que estan a favor de la consulta” igual que també és necessari que hi hagi unitat entre els partits la societat civil. Un altre punt bàsic és que es proposi un projecte polític transversal, dirigida a tota la ciutadania, independentment de la llengua, la cultura, etc. “Hem d’oferir un projecte inclusiu. Seria un error que la meitat de la població se sentís exclosa”.