Hisenda un cop més

 

Maig, mes  de bon temps i moltes tradicions al carrer, obre ja de bat a bat les planes del calendari per a la celebració de fires, aplecs, festivals, certàmens i festes de tot ordre. És també moment de començar a refer comptes amb hisenda, una nova tradició amb les declaracions de renda, i tenir cura per les desgravacions, com la que es pot tenir per ser soci o sòcia d’Òmnium, un 40% de la quota pagada, per ser entitat declarada d’interès públic, no pas poca cosa en els temps que corren.

 

Però cada any hisenda ens recorda malauradament en els seus impresos, o en la via telemàtica, la repitició d’un absurd lingüístic quan ens demana si volem presentar la declaració en castellà o en altres llengües, entre les quals dues que anomena català i valencià ! Si hi entrem i comparem veurem que no hi ha diferències, i ens ve al cap aquella expressió de “lenguas coincidentes”, que voldria recordar qui la va encunyar.

 

Cada any, doncs, hisenda ens cola un cas prou greu, com és que oficialment les llengües a Espanya no depenen de criteris científics, lingüístics i culturals, sinó d’una norma, un article d’un estatut de referència, per establir la diferència. No és pas que les lleis recullin el sentit de la realitat, com se sol aprendre a les baceroles del dret, a voltes sembla que, a Espanya, l’esperit de les lleis defugi Montesquieu i continuï imbuint-se d’un cert concepte d’autoritat imperial dels segles d’or, quan l’imperi de la llei se sobreposava a tot i a tothom, a la realitat, la gent, el saber, el sentit comú, la raó… i així van acabar aquells segles d’or i aquell imperi, i fins de vegades hom té la impressió que ens els volguessin fer pagar encara.

 

Català i valencià són la mateixa llengua i ho són a la vista de tothom i arreu del món, però curiosament deixen de ser-ho per a una legalitat administrativa i per a la hisenda hispànica. Català i valencià reben un tractament formalment separat en els seus formularis, però també de molts webs ministerials espanyols, amb pestanyes pròpies per fer un clic, que després es desplega i ens descobreix dues versions que no en són dues sinó una, o dit en els seus termes administartius “lenguas coincidentes”. Fer aquest exercici amb algú forani al nostre entorn legal i cultural, veureu que comporta una alta dosi de surrealisme.

 

I com cada any ens trobem amb aquest absurd a la declaració de renda, correm el perill de donar-li carta de naturalitat. La nostra manca a denunciar-ho, pot acabar afectant la nostra identitat cultural, i ser vist per l’administració de l’Estat com una acceptació tàcita a recular si convé, i tornar només a un monolingüisme en castellà, com fa poc ha succeït amb la supressió de l’edició en català del BOE. Que això a Espanya, succeeixi en un àmbit com el de la cultura, rebla una històrica manca de consistència cultural, però no pas de militantisme lingüístic per una sola llengua espanyola, com es veu en les campanyes per “una lengua común”.

 

Per això ens podem demanar si després de més de 30 anys de constitució, en què Catalunya ha maldat tant per fer-se entendre, la nostra relació amb Espanya no ha de poder ser una altra, oimés quan s’acosten eleccions. Però també en aquests temps de declaracions de renda i de fer números sobre el que tributem i el que (no) rebem de la hisenda espanyola: un 9’5% del PIB català que se’n va i no torna, entre 15.000 i 20.000 MEUR l’any. Cal plantejar-nos si no hem de poder decidir nosaltres mateixos sobre el nostre futur, i de donar major concreció a aquell dret a decidir que ens va aplegar el 10 de juliol de 2010 després de les retallades del Constitucional, a gent tan diversa i plural, però amb un ferm sentiment de Catalanitat. Un inalienable i democràtic dret a decidir. Òmnium va saber recollir aleshores aquest esperit (de legitimitat per canviar si cal la legalitat), com ara el vol saber transmetre, des d’una necessària i serena reflexió, i una clara consciència de país.

 

 

Pere Martínez

President d’Òmnium Cultural Vallès Oriental