“Vull trencar l’hàbit de parlar-li en castellà al meu gendre”. “Als meus fills els dic que parlin en català a tothom, però ells veuen que parlo en castellà a la meva germana, a partir d’ara vull parlar-li en català”. “La peixatera entén el català, però jo sempre li parlo en castellà, no sé com trencar aquest costum.” “A la feina les reunions d’equip sempre eren en català fins que va arribar una persona nova que parlava castellà i tothom va canviar d’idioma, vull continuar fent les meves intervencions en català i no sentir-me incòmode.”

Aquesta és només una mostra de les motivacions que van empènyer una vintena de molinencs a participar en el taller d’assertivitat lingüística, organitzat per Òmnium Cultural, i que es va realitzar el dissabte 10 de maig al Centre Excursionista Molins de Rei. El taller va ser conduït per Carles Palau, membre del col·lectiu Tallers per la Llengua, una entitat sense ànim de lucre que, des de la psicologia cognitiva i conductual, ofereix recursos a persones que volen aprendre a mantenir-se en català en el màxim de situacions. Com tots sabem, la immensa majoria dels catalanoparlants convergeixen al castellà quan algú se’ls adreça en aquesta llengua. Aquesta no és una conducta exclusiva d’aquí, sinó que s’esdevé a tot el món entre els parlants de llengües minoritzades. Segons Palau, “aquest hàbit sistemàtic s’anomena submissió lingüística i porta a un cercle viciós. Com que em sento incòmode parlant en català canvio al castellà, però amb aquest canvi contribueixo a augmentar l’anormalitat del català, amb el que, fent que el català sigui encara més anormal, a la següent sentiré molta més incomoditat de fer-lo servir i em passaré encara més al castellà, i així successivament”.

Per trencar aquesta espiral l’únic remei, segons el col·lectiu Tallers per la Llengua, és aconseguir una massa crítica de població que sigui assertiva parlant en català: “L’assertivitat lingüística és la capacitat d’expressar-se amb comoditat en una llengua independentment de la llengua que faci servir l’interlocutor. En el nostre cas, hi ha tres característiques que ens permeten de ser moderadament optimistes respecte a la possibilitat de convertir la submissió en assertivitat: La llengua dominant (el castellà) i la llengua catalana són perfectament intercomprensibles, de manera que, fora de posicions ideològiques extremistes, qualsevol castellanoparlant ens pot entendre en una comunicació contextualitzada. En segon lloc, el català és oficial a una bona part dels territoris on es parla, amb el que ningú té dret a exigir a un ciutadà que renunciï a parlar en català. I, en tercer lloc, el català és una de les llengües minoritzades amb més parlants i presència social de l’àmbit europeu.”

El taller era gratuït i va durar tot el matí, amb una pausa per esmorzar. Combinant teoria i treball per grups, els participants van sortir cada un amb el seu propòsit personal sistematitzat en una pauta escrita: “Trieu una persona en concret amb la que us hauria de costar molt poc començar a parlar-li en català. Planifiqueu quan ho fareu i com ho fareu: L’avisareu abans? Li demanareu l’opinió? Tirareu pel dret? En cas que decidiu avisar-la quina frase fareu servir? I finalment no aneu a cegues i preveniu la seva reacció. Com que aquella persona ja la coneixeu sabeu que no s’enfadarà, però, es posarà a riure? Fliparà? o potser ni s’adonarà que li esteu parlant en català? El comportament assertiu no és nou i tots, a la vida, l’hem hagut de posar en pràctica en moltes situacions. Quantes vegades no ens hem hagut de preparar abans per dir-li assertivament, per exemple, a un company de feina que no fumi on no ha de fumar, o per dir-li quelcom a la parella, o a un familiar”, va expressar el ponent.

Segons Palau, perquè el comportament lingüístic assertiu es converteixi en un hàbit cal començar de forma gradual i dedicar-li temps: “Més de la meitat de les accions del nostre dia a dia les fem amb el pilot automàtic, sense rumiar-les. Això s’anomenen “hàbits” i estan emmagatzemats en els ganglis basals del cervell. En el moment que som conscients d’un hàbit concret que volem canviar el que fem és portar-lo al còrtex del cervell, que és la part on es processen, es deliberen i es raonen els pensaments. Amb el canvi d’hàbit decidit, només és qüestió de practicar-lo i entrenar-lo per interioritzar-lo. I un cop interioritzat, aquest nou hàbit marxa del còrtex cerebral i se’n va als ganglis basals, el magatzem d’hàbits. En el nostre cas, l’objectiu és que el cervell converteixi en un hàbit còmode el fet de parlar en català encara que l’interlocutor contesti en castellà, i que això sigui un automatisme que es faci sense pensar, igual que cordar-se el cinturó en entrar en un cotxe.”

Com va compartir un dels participants en el col·loqui final: “D’ençà que em mantinc en català encara que em contestin en castellà m’he endut moltes sorpreses, i molt agradables, per cert. Hi ha més gent del que ens pensem que ens ho agrairà!”