La Constitució Espanyola preveu un règim de divisió de competències exclusives entre cadascun dels nivells d’administració pública. El terme exclusivitat pot resultar una mica confús, ja que, d’entrada, semblaria que una administració que gaudeix d’una competència exclusiva té la capacitat de regular la matèria en qüestió. Però sembla ser que unes competències són més exclusives que altres.

En tenim un exemple proper: la declaració de l’Assut com a Bé Cultural d’Interès Nacional. La Generalitat de Catalunya ha atorgat en dos ocasions el grau màxim de protecció a l’Assut i als elements del seu entorn. I les dues vegades la protecció ha estat anul·lada pels tribunals a instància, entre altres, del govern central.

El Tribunal Suprem reconeix la competència exclusiva de la Generalitat de Catalunya en matèria de protecció del patrimoni cultural, d’acord amb la Constitució Espanyola i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Però la contraposa a la competència exclusiva atribuïda a l’Administració central respecte dels béns integrants del patrimoni històric espanyol adscrits a serveis públics gestionats per l’Estat. Aquest darrer és el cas de l’Assut, ja que és una infraestructura essencial per a qualsevol projecte sobre l’aprofitament del riu Ebre. I davant de dos competències exclusives, l’elecció del poder judicial és clara. L’exclusivitat de les competències de l’administració central passa per damunt de les potestats exclusives d’una comunitat autònoma.

La decisió es fonamenta en la interpretació que fa el TS d’una sentència del 1986 del Tribunal Constitucional i, un cop més, es demostra la verticalitat de l’arquitectura jurídico-política de l’estat espanyol, cosa que desmunta per enèsima vegada el suposat “tall federal” de l’estat autonòmic. I també fa palès que qualsevol avenç en la construcció d’un veritable estat federal faria necessària, entre altres, una reforma en profunditat del poder judicial. Estaríem davant d’una tercera via que els estudis demoscòpics de la societat espanyola, i els resultats electorals que se’n deriven, no semblen avalar.

La problemàtica al voltant del conjunt de l’Assut va molt més enllà de la seva protecció legal i, malauradament, aquest és un tema d’actualitat de forma gairebé permanent i que requeriria de l’acció decidida de les nostres administracions públiques. Un estat independent tampoc seria una solució màgica, ja que la situació d’aquest conjunt patrimonial és complexa. Però sense les traves que l’estat espanyol hi ha posat mitjançant els tribunals, el conjunt tindria la categoria de Bé Cultural d’Interès Nacional des de l’any 1995, i els esforços judicials esmerçats durant els gairebé 20 anys transcorreguts s’haurien pogut dedicar a altres actuacions de conservació que a dia d’avui ja són urgents i imprescindibles.

Josep F. Moragrega

President d’Òmnium Ebre