La Secció d’Òmnium Montnegre va organitzar divendres 1 de març a Calella la taula rodona "Les llengües de la independència: el català i el castellà en la Catalunya independent". Els ponents van ser Isidor Marí, Miquel Strubell i Albert Branchadell, els quals van posar sobre la taula les diferents postures en quant a com ha de ser l’oficialitat del català en un futur independent i si ha de ser única o bé compartida amb el castellà (vegeu vídeo fet per Calella tv)

El sociòleg Miquel Strubell ens va oferir una visió de futur tot pensant en un marc legal que NO posi al mateix nivell un home de 80 anys, obrer jubilat nat a Granada, resident a Gavà de fa 60 anys; la seva néta de 20 anys, nascuda i escolaritzada a Catalunya; i un colombià que vindrà a viure a Catalunya d’aquí a 30 anys, com a exemple de coneixements, usos i actituds lingüístiques a Catalunya. Per Strubell l’oficialitat del castellà no té res a veure amb els processos migratoris. El castellà és oficial a tot el territori de l’Estat, per imperatiu constitucional, al marge de si a cada lloc hi ha o no castellanoparlants. És tan oficial a Cornellà, a Calella i a Castellar de n’Hug. Per això els castellanoparlants han estat privilegiats, a Catalunya: hi tenen uns drets lingüístics aquí que no tenen els gallecs o els bascos que viuen aquí, i que no tenen els ciutadans catalanoparlants que viuen a Fuengirola, ni tan sols a Fraga, afirma Strubell.

Isidor Marí, sociolingüista i president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, va oferir una visió més europeista, ja que va tractar l’oficialitat de les llengües i l’ús d’aquestes com a instruments de treball i de comunicació administrativa. La regulació de l’ús públic i comercial de les llengües en la legislació comunitària és necessària perquè ordenar lingüísticament l’espai públic constitueix quelcom vital per a una comunitat lingüística en relació amb el futur de la seva llengua. 

Albert Branchadell, professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB, va aportar una visió més aviat políticament correcta per al futur del català, ja que el que propugna no desborda els límits de la Constitució i de Estatut. Va indicar que la salvació del català se situarà més aviat en el marc d’un plurilingüisme ordenat i dins d’una Catalunya que no deixarà de ser como és (és a dir, diversa) sigui quin sigui el seu estatus polític en el futur. Branchadell es pregunta:  oficialitat de dues velocitats o oficialitat única? Realment un país pot tenir casos d’una llengua més oficial que una altra: no és fàcil marcar una ruptura amb el marc actual. I les interpretacions poden venir d’un legislador de Catalunya o bé d’un legislador de l’estat. El castellà és llengua oficial personal per a tots i el català és oficial “primus inter pares” des del 1986. El deure de coneixement només es pot establir per al català, diu la sentència del constitucional. Els estats que han arribat a un procés d’independència ja no cal que facin res per mantenir la primacia de la seva llegua; per tant, no siguem ingenus de pensar que la independència ens portarà les pel·lícules en català. I sosté que una hipotètica independència de Catalunya seria, de fet, perjudicial per a la salut del català.